Arxiu de la categoria ‘botànica’

6 de juny de 1918

divendres 6 juny 2008

L’alcohol: En una «Instantània» de Josep Ferrer trobo aquest curiós paràgraf: «L’embriaguesa per l’alcohol fa tornar esplèndids els avariciosos; dóna enginy als ignorants; converteix els egoistes en generosos; fa dilapidadors els baixos de sostre, bons els dolents. L’home més bútxara, el més estaquirot, el pedant integral, és capaç, a través de l’alcohol, d’un gest generós –d’un gest que en estat normal és literalment impossible d’atribuir-li. L’aspecte de la nostra personalitat que la intoxicació alcohòlica subratlla i fa emergir és el més excel·lent –des del punt de vista del candor moral. Dins de cada un de nosaltres, doncs, hi ha un altre jo –un altre jo més bo–, ja que l’alcohol fa també tornar l’home més bo».

Ben mirat, potser només hi ha una altra força capaç de produir els mateixos efectes que Ferrer atribueix a la intoxicació alcohòlica: és l’exercici de la vanitat personal. L’home (o la dona) que no pot satisfer el seu misteriós desig de vanitat esdevé trist, dur, malvat, ressentit –i això en qualsevol graó en què l’exercici de la vanitat pugui produir-se. L’home (o la dona) que veu satisfeta la seva ànsia de vanitat s’esponja, se li liqüifica el sempre duríssim cristall de ressentiment potencial que portem dins i és capaç de sentir una certa tendresa –no gaire, ben entès, just la que permet el sentit del ridícul.

Una societat de fatxendes és plausiblement concebible; una societat d’humils seria inhabitable i perillosíssima.

 

Davant de la mar, un queda sempre amb un pam de nas. La mar és impintable, indescriptible, inaferrable, incomprensible i d’una indiferència total.

 

La teoria oriental –que he sentit defensar a moltes persones– segons la qual es pot arribar a saber més per estat de gràcia que per estudi i paciència, deu estar basada en la gran capacitat per a la trampa i la mistificació que sovint tenen certes persones irresistiblement simpàtiques.

 

Per Palafrugell passa intermitentment un pobre que, d’anar a captar, en diu anar a cobrar la contribució.

 

 

La farigola, de primer antuvi, fa una olor abrupta i forta i després s’endolceix; el romaní, ara florit, té una entrada molt suau que després es carrega.

 

No es pot pas negar, em sembla, que les muntanyes són ben fetes. Si algú no hi està conforme i dissenteix… va per ell el pollastre. N’hi ha que no estan mai contents.

3 de juny de 1918

dimarts 3 juny 2008

Havent sopat, després d’un dia pesat, de calor xafogosa, descarrega un gran ruixat d’estiu, amb trons, llamps i tota la celestial pirotècnia. En aquest país, la pluja és sempre una delícia. Quan plou, ara, no costa gens d’imaginar la sensació física de plaer que deuen sentir els arbres. L’aparició de l’aigua en aquest país polsós i saharià ha d’ésser per a la sensibilitat vegetal com una caiguda en la deliqüescència. La captació de plaer que per als teixits dels arbres, de les herbes, de la terra, ha de representar un determinat grau d’humitat i d’aigua es podria dibuixar amb una línia onejant situada entre l’espessor de la mort per descomposició i el manteniment de la vida per accentuació d’una forma precisa, viva, estricta. Aquesta línia forma el diagrama de tota la nostra aventura còsmica.

Plogué, a bots i barrals, gairebé dues hores. Després, la nuvolada es trencà, el vent s’emportà els núvols ribetejats de groc i de violeta, sortí una mitja lluna fina i clara i unes estrelles netes i esmolades. La resplendor estel·lar s’irisà en les cornises de les cases molles, féu, en els bassals dels carrers, uns esmorteïts colors d’estany fos, la lluna esquitxà les teulades incertes i remotes. M’hauria pogut passar tota la nit sentint el glu-glu de l’aigua a les canals, escoltant els degoters caient sobre les pedres molles. Però acabada l’aigua es dissolgué el soroll deliciós. El poble quedà immers en un silenci buit.

Al cafè, mentre plovia, J. B. Coromina, pàl·lid:

–Em fa mal aquí…! –deia assenyalant-se el cor.

Potser això m’ha portat a sentir, amb autèntica fruïció –és ben trist de dir-ho–, que avui podré dormir d’una manera reposant i profunda.