Arxiu de la categoria ‘Ateneu, biblioteques’

22 d’abril de 1919

dimecres 22 abril 2009


Retorn a Barcelona. A Flaçà agafem l’exprés. El meu germà mira el paisatge per la finestreta. Al fons del vagó de tercera llegeixo una novel·la francesa. La tarda va caient. Ja tot fosc, s’encén un llumet al sostre del vagó. El llum trontolla i m’és impossible de continuar llegint. Faig un cigarret, pregunto l’hora… Penso: aquest anar i venir de Barcelona per tenir una carrera que en definitiva no exerciré mai, ni utilitzaré mai per a res, potser és una comèdia que ja passa de mida. Quan considero fredament que els meus pares creuen, encara, en mi, quedo esborronat de pensar la força que en aquest món pot tenir la fe.


La dispesa. El mateix horrible ambient de sempre. Al vespre vaig a la Biblioteca de l’Ateneu. El vell Costa, amb el jaqué de cues oscil·lant, em serveix el cafè. Tot està igual.

La Biblioteca és igualment fúnebre. Les mampares verdes fan una llum d’aigua estancada, grassa i tèrbola. La pal·lidesa intensa dels rars lectors sota la llum verda.

 

9 d’abril de 1919

dijous 9 abril 2009


Penya de l’Ateneu. No crec que hi pugui haver dos homes més radicalment diferents que Ors i Pujols –com no crec, així mateix, que n’hi pugui haver dos que es tinguin una més profunda, íntima, secreta, mútua simpatia, com la que aquests dos homes es tenen. Aquest és un dels fenòmens més complexos que he presenciat en la meva vida.

Són, com deia, radicalment diferents. Ors és un actoràs que representa permanentment un o altre paper. Pujols és un home directe, natural, d’un contacte immediat i fresc. Externament, es detesten, es menyspreen. Algunes discussions entre Ors i Pujols han contingut les displicències més sanguinàries, les incisions més diabòlicament impertinents que de molts anys s’han produït a Barcelona. Moments que han fet tornar lívids espectadors avesats a aquesta classe d’espectacles. Aquesta ineluctabilitat en la mútua vexació s’ha manifestat no solament cara a cara, sinó en fer-se, davant de qualsevol ambient, una qualsevol referència.

Però després hi ha l’altre aspecte. Pujols fa una immensa gràcia a Ors; Ors és per a Pujols un tipus importantíssim. No hi ha pas res absolutament explícit que permeti de veure el que acabo de dir. S’ha de descobrir. S’ha de descobrir en el curs de diàlegs indiferents i intranscendents, en vagues mirades d’autèntic entendriment, en els petits somriures que inclouen una enorme complaença, rapidíssimament ofegats (com si es tractés d’un pecat descobert) però deliciosos, d’Ors davant el simple parlar de Pujols; i de les rialles nervioses, una mica convulsives, de Pujols davant del complicat desenvolupament col·loquial de Xènius.

Potser, per a Ors, Pujols és una concentració fabulosa de l’ancestralisme més profund i primigeni del país, la Naturalesa d’aquest país més autèntica. No podria pas, en canvi, dir el que significa exactament Ors per a Pujols. Excloc que sigui el seu pretext més actiu d’enveja. No. És una altra cosa que desconec. Pujols és menys eficaç que Ors, però és molt més complex.

4 d'abril de 1919

dissabte 4 abril 2009


Universitat. Ateneu, instrucció militar sota els arcs voltaics dels voltants de la Duana. Sempre el mateix. Davant, hi ha la primavera, vasta i misteriosa, amb totes les seves obsessions persistents –però és com si no existís. Com si no existís, evidentment –però massa forta per a evitar que pugui prendre res seriosament.

.

Xavier Güell. El meu amic Güell no acaba mai de perdre l’aire del rendista il·lustrat, del rendista preciosista, del rendista subscriptor del «Vogue». Els seus dibuixos decadents són d’una decadència de pa sucat amb oli.

.

Al carrer d’Aribau trobo Salvi Balmanya, de la Bisbal. Dos vermuts amb olives. Aires del meu país: salut, tranquil·litat, barroeria, ara va bé… Quin xivarri fem els empordanesos! Quina manera sorollosa de parlar, tan gratuïta! A Balmanya, el molesta visiblement que li parli de Joan B. Coromina, perquè parla i gesticula com ell.