Penya de l’Ateneu. No crec que hi pugui haver dos homes més radicalment diferents que Ors i Pujols –com no crec, així mateix, que n’hi pugui haver dos que es tinguin una més profunda, íntima, secreta, mútua simpatia, com la que aquests dos homes es tenen. Aquest és un dels fenòmens més complexos que he presenciat en la meva vida.

Són, com deia, radicalment diferents. Ors és un actoràs que representa permanentment un o altre paper. Pujols és un home directe, natural, d’un contacte immediat i fresc. Externament, es detesten, es menyspreen. Algunes discussions entre Ors i Pujols han contingut les displicències més sanguinàries, les incisions més diabòlicament impertinents que de molts anys s’han produït a Barcelona. Moments que han fet tornar lívids espectadors avesats a aquesta classe d’espectacles. Aquesta ineluctabilitat en la mútua vexació s’ha manifestat no solament cara a cara, sinó en fer-se, davant de qualsevol ambient, una qualsevol referència.

Però després hi ha l’altre aspecte. Pujols fa una immensa gràcia a Ors; Ors és per a Pujols un tipus importantíssim. No hi ha pas res absolutament explícit que permeti de veure el que acabo de dir. S’ha de descobrir. S’ha de descobrir en el curs de diàlegs indiferents i intranscendents, en vagues mirades d’autèntic entendriment, en els petits somriures que inclouen una enorme complaença, rapidíssimament ofegats (com si es tractés d’un pecat descobert) però deliciosos, d’Ors davant el simple parlar de Pujols; i de les rialles nervioses, una mica convulsives, de Pujols davant del complicat desenvolupament col·loquial de Xènius.

Potser, per a Ors, Pujols és una concentració fabulosa de l’ancestralisme més profund i primigeni del país, la Naturalesa d’aquest país més autèntica. No podria pas, en canvi, dir el que significa exactament Ors per a Pujols. Excloc que sigui el seu pretext més actiu d’enveja. No. És una altra cosa que desconec. Pujols és menys eficaç que Ors, però és molt més complex.