.

La mar. Aquestes ones verdes, blaves, blanques, que monòtonament veiem passar fan sobre l’esperit com un treball de llima, ens despersonalitzen, ens esporguen el relleu de la pròpia presència humana. Hom queda badant, fascinat, dominat. D’aquí pervé, potser, que l’única posició de l’home davant de la mar hagi estat de simple contemplació.

La mar innumerable, sempre canviant, esgota la nostra fantasia. I quan sentim aquest esgotament trobem la mar idèntica, llisa, monòtona, igual. A través del primer moment la mar ens domina i ens produeix plaer. A través del segon ens angunieja i ens dóna un malestar imprecís, vague.

Per a trencar aquest joc hauríem de trobar el mot just i comprensiu de la mar… però així que pensem tenir-lo ens fuig com si fos una ramiola de vent o el cargol voluptuós i fugaç d’una onada.

A darrera hora de la tarda, el vent era a la terra, i les ones que es feien arran de platja es projectaven mar endins iniciant una cavalcada.

A tocar l’arena, la mar era d’un color de sembrat primerenc. El vent es bolcava sobre l’aigua a ratxes que feien corbes graciosament errívoles que s’enfosquien i aclarien d’una manera alternada. Era un ràpid trèmul líquid, com una esgarrifança.

L’horitzó era llarguíssim i en profunditat. Sobre la ratlla corria un núvol fosc, com una faixa. Entre aquesta barra i l’horitzó hi havia una vaga clarícia groguenca, un color de rosa seca polvoritzada. En aquesta mar llunyana hi havia un galop d’ones que es perseguien tumultuoses; els escumalls queixalejaven l’horitzó; sovint, una onada emergia un moment sobre les altres, com el dors d’un cetaci. A ponent fumejaven brases. Impressió de solitud accentuada pel silenci de la mar –pel desplaçament del soroll a l’horitzó llunyà. En fer-se fosc, aquest silenci de l’aigua al fil de la platja us corprèn com si us trobéssiu en un ambient de misteri.

A primera hora del matí, fa de vegades tanta calor que es posa sobre l’aigua com una calitja de color grisenca. Aquestes boires caniculars sobre la mar en calma, ensabonada, es mantenen, de vegades, immòbils llarga estona. Fan veure estranys miratges. Però, si entra una mica de vent, la calitja s’aprima, s’esfilagarsa i es desfà en la vaguetat del cel i de la mar.

En el moment que la boira s’aprima es veu, com una aparició, una vela que passa, una gavina agitant les ales sobre l’aigua. La sorpresa és impressionant. És com si aquestes coses haguessin nascut de la mar.

La gavina, les gavines, cerclegen rotllos purs, tocant l’aigua amb un esquerdís del bec. Passen brunzents, xisclant, i s’arriba a sentir el picar de les ales. Deuen sentir un estremiment de plaer quan el desordre del plomall deixa entrar, fins a l’escalfor de la pell, el ruixim de l’aigua salada.

Quan entra el gregal, l’hora és clara i el matí radiant. L’aire és suau i les petites onades –ondulacions de joia– fan un camí planer i amable. A mesura que el dia avança tot naufraga en un enlluernament universal. La sorra de la platja té una qualitat de pasta de vidre de color de carmí esblaimat. La mar passa com un corrent de vidre fosc. Els caires de les coses tremolen, desdibuixats. El cel, desmoblat, és un abisme insondable. Arriba un moment que hi ha tanta llum que és impossible de veure res clar. Fins les persones de la família fan una altra cara.

Fa el temps d’estiu: gregalet al matí; xaloquet al migdia; garbí fluix a la tarda; terralet a la nit. De dies, canten les cigales; al vespre, els grills.

Una de les majors delícies del Canadell és anar, havent dinat, a jaure un parell d’hores, a l’ombra del ventre d’una barca. A les dues de la tarda, l’ombra, de color torrat, té un parell de pams d’amplada, i la sorra, que el sol acaba de deixar, encara és calenta. Però, a mesura que la tarda va avançant, l’ombra s’eixampla i l’arena es refresca. Primer, us hi estireu de costat; després, el lloc dóna per a estendre’s, de cara al cel, de pla. La llum és d’una blancor gasosa, efervescent, enlluernadora. A l’aire, sobre les parets blanques, a l’arena rosada, la llum en fusió fa unes flotants, vaporoses llengüetes d’aire que saltironegen. La pàl·lida buidor blavissa del cel sembla tenir una crispació lumínica. Sobre el blau fort de la mar passa el remat monòton dels moltonets d’escuma. Tot plegat és tan sumari i simple i dintre del frenesí roent l’ombra és tan fresca que us envaeix un ensopiment somàtic, una vagarositat biològica us desfibra les entranyes. Si parleu amb algú, arriba un moment que un o altre no torna contesta. La parpella us cau sobre la imatge de les barques fondejades arran d’aigua que teniu a la nina dels ulls. Arriba un moment que els riells de color que el pintat de les barques fa tremolar sobre l’aigua us passen per ull. Sobre la ratlla de l’horitzó, queixalejada pels borralls d’escuma, hi veieu flotar unes pampallugues –com una forma incerta flotant en el mar. La costa de Garbí –els Forcats, Cap Roig, Cap de Planes– se us esfuma en una imatge que la bonior interna esfilagarsa i desdibuixa. Hi ha un moment que deixeu de veure els rocs de les Formigues… Aquesta lenta fugida a perdre el món de vista no arriba mai, però, a la inconsciència completa. Per més condormit que quedeu, se us mantenen sempre lúcides dues o tres sensacions precises: el pessigolleig del vent sobre la pell; l’olor del tabac que acabeu de fumar —i, si no sou fumador, el perfum que fa el marisc i l’alga tocada pel sol…

Quan, al cap d’una hora o dues, obriu els ulls i alceu el cap, sentiu una esgarrifança de fred. La tarda ha anat passant, l’ombra s’ha eixamplat, i el vent, ara més fort, l’ha refredada amb un retoc humit. Toqueu la sorra i teniu la sensació de tocar un drap mullat. Després de la incandescència del color, els colors s’han fixat i precisat –i el dibuix és més fred, estàtic.