Arxiu de la categoria ‘lectures, literatura’

5 de febrer de 1919

dijous 5 febrer 2009

La meva generació. Que jo parli de la meva generació, és clar, fa riure. ¿Què sé jo de la meva generació? Parlo de la generació literària. La resta –el meu curs de la Universitat– a penes m’interessa.

Però quan parlo de la meva generació parlo per mi. La meva generació sóc jo –perquè estic segur que hi ha dispers un grup de persones, totalment desconegudes, impossibles de localitzar, que veuen les coses, que pensen com jo mateix.

És quan parlo amb la gent que té vint anys més que jo que veig clarament les característiques de la generació de què formo part. Nosaltres venim dels llibres. Nosaltres hem llegit i llegim els llibres. Creiem que hem viscut perquè hem llegit els llibres. Els llibres ens han donat l’esperança d’alguna cosa. Els llibres ens han suggerit l’esperança d’alguna cosa. Hem esperat anys i anys que alguna cosa es produiria. Què s’ha produït? Absolutament res. Res. Això ens ha portat a suposar que els llibres diuen una cosa i que la vida en diu una altra de molt diferent. Els llibres ens diuen que el món, els homes, les dones, són fets d’una manera. La vida ens diu que el món, els homes, les dones, són fets d’una manera distinta. Els llibres ens diuen que existeix l’amor, la glòria, la bondat, la grandesa. La vida ens diu que no hi ha res. De què parlen els poetes? ¿Quin sentit té el que diuen els poetes? Per què parlen d’aquesta manera? Qui els fa parlar així?

He nascut en un poblet petit. Els horitzons de la meva vida han estat curtíssims. Aquestes circumstàncies m’han fet especialment sensible a la fulguració de la lletra impresa. Em posaren els llibres a la mà i vaig llegir-los. Quines belles coses es troben en els llibres! La vida és això i allò i el de més enllà –diuen els llibres. Però després resulta que ningú no es dóna per entès, que ningú no fa cap esforç per fer quedar bé les afirmacions dels llibres. Hom descobreix que el que diuen els llibres serveix per a dissimular, per a camuflar –és una paraula de moda– la vida mediocre i acomodatícia. No hi ha res del que diuen els llibres. Entre els homes, hi ha escasses diferències: una mica més d’higiene, d’educació, un matís d’hipocresia. Els llibres contenen el que contenen no pas per enganyar-nos! Simplement perquè els seus autors es pensaven que mai no ens els prendríem seriosament. Les èpoques sempre han estat igual i el que s’anomena les grans èpoques només ha existit en la imaginació dels qui n’han escrit els llibres…

4 de febrer de 1919

dimecres 4 febrer 2009


L’oncle Martí se’n torna a la Bisbal amb el seu maletí cobert d’una funda groguenca i un rotllo de paper segellat sota el braç. Cada nit ha anat al teatre. És de l’època que la gent anava al teatre. Gori, quan ve a Barcelona, fa igual. Ara, a la penya –si té humor–, explicarà el que ha vist aquestes nits passades.

Durant els dies que ha estat amb nosaltres, ha projectat sobre el pis una mena de tranquil·litat ensopida. No era pas aquest probablement el seu desig, i ell haurà estat la primera víctima (involuntària) de la situació que la seva presència ha provocat. Però el cert és que les convencions familiars són indestructibles. En el moment de passar la porta deu haver pensat: «aquests nebots són insuportables de seriositat…».

Ara tothom tornarà a fer el que voldrà. De tota manera, haig de confessar que, durant aquest curs, no sento pas la necessitat de fugir del pis a la matinada –i de tornar a entrar de puntetes, amb les sabates a la mà.

.

Joan Climent, que vaig conèixer a la Universitat –anava dos o tres cursos més avançat– i que trobo ara, a la biblioteca de l’Ateneu, preparant-se per a les oposicions a la carrera consular, em torna els papers de la «Història de l’impermeable núm. 33.404». Em diu que li sembla que l’escrit no és adequat per al «D’ací d’allà». Bé. D’entrada em torno vermell. Aquest fou un paper elaborat per mi dos anys enrera amb gran premiositat i que de fet havia ja oblidat. Però el cert és que, d’entrada, m’he tornat vermell. In mente em poso com a obligació no tornar-me més vermell encara que s’ensorri la terra. Després reacciono i em reprenc. Veig que el judici de Climent no conté cap injustícia. És un judici correcte. Em saben greu la quantitat d’hores perdudes escrivint-lo i no haver pogut disposar, abans, d’un bon consell. Però tenir un bon consell és tan difícil! Si hagués tingut la sort de rebre’l potser, però, no l’hauria acceptat per orgull, vanitat, pedanteria, etc.

Realment, escriure la història d’un impermeable és absurd. És claríssim. No costa pas de veure-ho. Quin interès pot tenir una semblant història? Joan Climent té més anys que jo. És un home d’una gran cultura, d’una bondat inesgotable, d’un gust molt segur. Qui no el feia parlar quan era hora?

Anant cap a casa, Passeig de Gràcia amunt,1 em torna a guanyar la depressió. Amb el cap baix, caminant, penso que no arribaré a escriure mai més i que m’hauré de dedicar a la carrera. Per davant del meu esperit passa el grup anodí, inexistent, dels meus companys de curs. És un grup de xicots simpàtics, amables, intel·ligents, que no tenen gens de fibra. La immensa majoria no arribaran a res. M’hauré de dedicar a la carrera… Quan hi penso tinc una sensació d’ésser tan poca cosa, que em ve fred.

  1. Vegeu aquí el text del ‘Primer quadern gris’ []

3 de febrer de 1919

dimarts 3 febrer 2009

Don José Ortega y Gasset escriu com un àngel. Té moments de suprema felicitat. Diu, per exemple, en el «El Sol» d’ahir: Yo diría que el síntoma de un gran poeta es contarnos algo que nadie había contado, pero que no es nuevo para nosotros. Todo gran poeta nos plagia. Arribar a aquesta força de simplificació, a aquest domini de la síntesi, implica una cultura general immensa i un do de la gràcia considerable. Llegeixo Ortega des del primer número de la revista «España». No sé pas quin efecte em faria, ara, la lectura d’aquesta revista. Llavors, fou considerable. Darrerament he llegit, però, que a Madrid, al voltant de don José Ortega y Gasset se ha emulsionado la masa encefálica de la nación. Això ja no és el tracte.

.

Frases. Hi ha frases massa mudades. Per exemple: el silenci irreprotxable; la beatitud gastronòmica; la primavera sedant…

Es pot llegir sovint, als diaris, que hi ha frases prenyades de sentit. Això que hi ha frases prenyades de sentit ha passat de la novel·la i del drama repatani a la literatura periodística. De tota manera és un fet que existeixen aquesta classe de frases. «Demà serà un altre dia» m’ha fet, a vegades, tremolar.

Fer frases és relativament fàcil. És desfer-les, després, el que dóna ànsia. Hi ha frases totalment inútils, inservibles, falses, que hom transporta, com un pes mort, anys i anys.

.

Una senyoreta prima i escanyolida, estudianta de Farmàcia, em diu, davant de l’estàtua de Ramon Llull al vestíbul de la Universitat, que vol anar amb unes amigues a la plaça de Catalunya per veure si encara «hi ha soldats que fan guàrdia».

–Si pogués anar-ho a veure amb una moto ben grossa, que fes força soroll i corregués com el vent, veritat…?

–Oh! Això seria l’ideal…

–I si mentrestant es trobés que tiren canonades… això pla seria interessant…!

La senyoreta em dirigeix una mirada que vol ésser desvergonyida, fa un somriure d’il·lusió i sense tornar-me contesta se’n va.

.

Ací, bec molt menys que a Palafrugell. No tindria pas resistència per a beure gaire més del normal.