Arxiu de la categoria ‘caràcters, persones i personatges’

2 de gener de 1919

divendres 2 gener 2009

Fa fred. Cada any passa el mateix: quan el dia creix, el fred neix.

L’àvia Marieta ha rebut la visita del nostre parent Joan Prats, advocat i propietari, home molt ric, sòrdid, avariciós, d’una indescriptible gasiveria. Com cada any li ha desitjat les bones festes.

–Marieta, fa molta fred… -li ha dit el senyor Joan Prats.

–Sí, Joan, molta fred… –li ha contestat l’àvia Marieta.

–Doncs ara et diré una cosa: encara no porto calçotets… Ho pots ben creure! En els temps que vivim, s’ha de tenir molta prudència…

I mentre li feia aquestes confidències es fregava les mans de gust, nerviosament, que és el que solen fer els avariciosos quan pensen en els estalvis que realitzen.

.

Roldós m’acompanya a acomiadar-me de Sant Sebastià. Silenci gairebé angoixós de la muntanya. Vent de garbí humit. Els pins regalimen. Nerviositat. No veig enlloc la petita Adela. Deu trobar-se –penso– a la cuina del far, que, com totes les cuines de far, deu ésser freda i administrativa. La mar és bruta, inflada, embafada. Els núvols passen sobre l’horitzó rodolant, esfilagarsats, amb una flonjor molla. Baixem a Llafranc, on berenem. Retornats a la vila, convido unes noies –tres o quatre– a prendre un aperitiu. No aconsegueixo dir res –les quatre frases de rutina–: ni la més senzilla enginyositat. Quedem tots rígids i enravenats al voltant de la taula del cafè. Les noies fan l’efecte –tan entenimentades– que ja són casades i mares de família. Vaig al llit de seguida. Nit llarguíssima, inacabable, de projectes –i sobretot de constatar tristament la meva impossibilitat de concentrar-me en res.

20 de desembre de 1918

dissabte 20 desembre 2008

Llarg passeig pels voltants de la vila, en companyia d’un volum de Barrès. En els topants a què al·ludeixo, hi ha redossos de vent deliciosos, llocs per a parar el sol exquisits, autèntics estratagemes contra l’hivern. Ara hi ha terres de color de rosa. Els fums i les evaporacions de la tarda posen sobre el paisatge rosat una tènue pinzellada de color blau clar. Arribo fins a les Pasteres. Passa molt aterrat sobre les Formigues un gran transatlàntic que brilla tocat pel sol. Visió fantàstica. Quin desig de marxar. Veig Adela, la petita nena del far, de lluny. En un moment determinat la veig sobre el cel blau, com una figura retallada. Quina cosa misteriosa té aquesta criatura! És plena i forta, enjogassada, deliciosa, s’escapoleix de les mans com un ocell calent i escorredís. La malícia que té –una malícia de tretze anys– em produeix una fascinació estranya.

.

Al vespre cauen quatre gotes i la tramuntana s’entaula amb una irruència glacial. Sento la fredor als ossos dels anys passats, recordo els inacabables hiverns de quan era petit –el vent que xiula, el cel blavíssim, el soroll de la sorra en els vidres, la boca seca, el nas borrat, les trompades del vent a l’esquena i a la galta, la tensió nerviosa, el vent passant per sota les portes, per les insospitades escletxes de balcons i finestres. És un vent que forada els obstacles. Quan es produeix, una de les cases, entre moltes altres, més inconfortables de la població és aquesta on vivim. Les habitacions que donen al jardí, encarades a nord, són glacials. Enrajolades de mosaic, fan el mateix efecte que tenir una barra de gel a la sola de les sabates. Les xemeneies fan fum, són mal construïdes. Només s’està bé al llit –a condició de no treure els braços i de no tenir cap vel·leïtat de llegir. Treure el nas o els braços de la gira vol dir quedar glaçat. La impressionant mania de fer dissabte, pràcticament cada dia, de la meva mare, de fer fregar terra, augmenta la fredor fins a un grau insuportable. És com viure al carrer. És l’educació espartana.

16 de desembre de 1918

dimarts 16 desembre 2008

Vida de poble. Lluís Matas, l’apotecari, és un home tan exterior que, si gosava, es posaria un vidre a l’estómac perquè la gent s’aturés a veure com li funciona i està construït. Roldós és el contrari: amb el seu abric anacrònic, verdós i pelat, amb dues espatlleres i dos talls al darrera, una mica curt, té un aspecte derrotat i deprimit. Fa l’efecte que la seva única preocupació és donar a entendre que no existeix.

.

–Si ell tenia 18 anys i ella 14, la cosa no és pas tan difícil de comprendre… –diu Coromina al cafè. Ho diu enriolat, convençut de tenir la unanimitat assegurada.

–Què voleu que us digui? –respon Frigola, incommovible, gèlid–. No comprenc la necessitat de tenir més maldecaps dels que naturalment es tenen…

.

Suposo que a tot arreu el cinema idiotitza. Aquesta sensació en els pobles arriba a ésser exasperant. Les pel·lícules són massa llargues, massa lentes. Les actrius i els actors s’hi fan retratar amb una falta de pudor que si ho vèieu fer a alguna persona de la vostra família us cauria la cara de vergonya.

.

El «Concepte» de Francesc Pujols és un gran llibre, però és massa patrioter.

.

Una de les il·lusions que m’hauria agradat de satisfer hauria estat posseir les publicacions erudites de l’Institut d’Estudis Catalans. No he pogut arribar mai a posseir-ne cap per falta de diners. Tots els esforços que he fet perquè algú del poble els comprés –i així tenir-los indirectament– no han donat el més lleu resultat. Això és una pèrdua seca –molt més seca que la de la Universitat.