Arxiu de la categoria ‘caràcters, persones i personatges’

2 de març de 1919

dilluns 2 març 2009

Diumenge. Carnaval. Angeleta, pagesa fascinada per la ciutat –una xicota alta, morena, desairosa, de faccions vulgars, boníssima–, s’ha llogat en una altra casa, de seguida. S’acomiada de nosaltres amb les llàgrimes als ulls. No crec pas que torni mai més al país.

Amb el meu germà anem a viure en una dispesa del carrer de Pelayo núm. 12. Hi trobem alguns condeixebles del batxillerat, gironins, i una quantitat de desconeguts. És una pensió d’estudiants, pobra, agitada, d’un desordre indescriptible.

Tarda de Carnaval. Passo les hores a la tristíssima biblioteca de l’Ateneu. Molt poca gent. En el fons envejo la gent que es diverteix –encara que sigui aparentment. La traducció de Jules Renard avança amb gran fatiga. López-Picó m’escriu una carta dient que publicarà a «La Revista», una prosa meva. Ara que ho sé, se m’esvaeix el dubte: la prosa és horrible.

A la taula veïna sento que Miquel Ferrà diu a mossèn Riber, amb un aire desimbolt i lleuger, que no s’ha hagut de preocupar mai del problema econòmic. Mossèn Riber se’l mira amb una mirada oliosa i benigna. L’hauria esquarterat, triturat, desfet.

28 de febrer de 1919

dissabte 28 febrer 2009

Inquietud general. Tothom està segur que estan a punt de produir-se a Barcelona conflictes enormes a la llum, l’aigua, les comunicacions i el pa. La Confederació produeix l’efecte d’un enorme gegant. Salvador Seguí és l’amo. El seu segon és Pestaña. Els conec de vista tots dos. Seguí és un català gras, una mica apoplèctic, lleugerament guenyo, d’una presentació oberta. Pestaña és un castellà flac, pàl·lid, sagristanesc, d’aspecte desconfiat. És la unitat de dos complementaris a base d’un bilingüisme molt accentuat.

Romanones ha tancat les Corts i s’espera la declaració de l’estat de guerra d’un moment a l’altre. En la glosa, Xènius fa l’elogi del gra de sorra –de la vida obscura, del qui treballa i calla i contribueix a fer de pedestal. El to sona una mica estrany.

.

Joan Climent.

És un esperit una mica femení, un receptiu conscient i organitzat. Preconitza retallar, modificar i emmotllar les obres dels altres a la conveniència pròpia i al seu servei personal. Em considera un home sense construir perquè em falta un punt d’escepticisme amable.

–Pensar discretament d’una manera sistemàtica és no pensar! –li dic.

–No ho crec… –em respon–. La discreció és més important que el pensament mateix.

–Per què llegiu Nietzsche? –em digué un dia–. És un pur salvatge. Voltaire és més graciós. Però Voltaire s’ha de mirar també de superar.

–No veig pas clara la diferència que establiu entre Nietzsche i Voltaire. Salvant les diferències d’època, de país i el diferent grau de gràcia, són iguals.

–Potser sí, però el diferent grau de gràcia és molt important. És el to el que fa la cançó. Però, en fi, això és secundari. Us deia que Voltaire s’ha de superar. Monsieur Joubert és l’autor ideal.

–Joubert és una invitació a l’escepticisme. ¿Considereu que per a arribar a l’escepticisme es necessiten invitacions? Quan la vida ens hagi suficientment fuetejat, tots hi arribarem, si a Déu plau.

–Vós teniu massa tibantor, massa tensió…

–Coneixeu algun remei?

–Tirar una mica d’aigua al vi.

–No valdria més tirar força vi a l’aigua?

.

En el moment de l’enterrament del professor Dorado Montero a Salamanca la campana de la Universitat no ha tocat. L’enterrament –segons els diaris– ha estat civil.

.

Plovisqueja. El meu germà sembla haver millorat.

21 de febrer de 1919

dissabte 21 febrer 2009

Jules RenardAlexandre Plana m’aconsella de fer un exercici literari seriós: em proposa de traduir un llibre francès realment difícil. Em suggereix «L’écornifleur» de Jules Renard. El títol de la novel·la de Renard ens embranca en una inacabable discussió. Què vol dir? Es pot traduir «L’écornifleur» per «El tastaolletes»? No és pas ben bé això, és clar… traduir és una feina endimoniada, dificilíssima, però jo comprenc que és útil. Útil, sobretot, per a conèixer una mica la pròpia llengua.

.

A l’Ateneu he conegut Miquel Ferrà, que em sembla una persona boníssima. És poeta i bibliotecari a l’Hospital Clínic. Li tenia una mica de mania perquè quan fou bibliotecari a la Universitat no em serví mai cap llibre dels que jo li demanava. Al cap de poca estona d’haver-li lliurat la papereta em venia a trobar amb un llibre a la mà. Em deia:

–Per a passar l’estona li deurà ésser igual aquesta novel·la de Pérez Galdós… No li sembla?

Jo feia una cara d’astorament i ell em dedicava un petit somriure. Avui m’ha dit:

–A la Biblioteca de la Universitat hi ha llibres molt bons. Vostè me’n demanà alguns. Sempre el veia amb el catàleg als dits. No els hi vaig pas servir. En aquest punt tinc el mateix criteri que el senyor Aguiló. Els llibres bons no poden pas anar a la sala pública de la biblioteca. Aquestes sales són per a llegir Blasco Ibáñez o Pérez Galdós, comprèn?

Ferrà és un home net, polit, actiu. Té el nas una mica a la murciana, d’hospiciano, un nas de crani de la cultura de El-Argar. El que m’agrada sobretot d’ell és la seva independència de criteri –malgrat ésser mallorquí.

.

Aquesta nit Barcelona està imponent. Tot a les fosques. La cosa és tan insòlita que és literalment indescriptible. El que fa més impressió és el silenci –el silenci densíssim. No se sent ni l’udol llunyà dels vaixells que salpen ni les locomotores llunyanes. Res. És com una llosa de plom, pesadíssima.