Dimecres. No tinc temps d’escriure res. Els exàmens de les assignatures que em falten per a acabar la carrera d’advocat s’acosten. Haig de llegir els manuals, haig d’aprendre de memòria (si pot ser) el que porten aquests llibres per evitar que els exàmens no siguin un desastre complet. Ho faig de mala gana, sense interès: en realitat no comprenc res del que llegeixo. No hi entenc res. L’únic recurs és tractar que la memòria retingui el temps que sigui (més aviat curt, sospito) el que llegeixo.
El diari també em dóna molta feina. No tinc més remei: l’haig de fer. Entre una cosa i l’altra, les hores de dormir són escasses; el consum de cafè i de tabac, excessiu. El menjar és pèssim. La seva monotonia i mediocritat em posen frenètic. Per fortuna hi ha una certa resistència. Quantes coses infectes he menjat en el curs de la vida! I les que hauré de menjar, Déu meu!
Com que un dia o l’altre havia de posar-m’hi, he començat aquests dies a estudiar les assignatures que em falten per a acabar. Són dues: el Dret Internacional Privat, càtedra de la qual és titular don Josep M. Trias de Bes, i la Pràctica Forense, de don Magí Fàbrega. El Dret Internacional m’agrada; és un reflex de la vida mateixa, de la inextricable confusió a què pot arribar la vida humana en casos determinats. No crec que hi hagi cap novel·la que pugui arribar a tenir una riquesa tan extraordinària. La Pràctica Forense és una llosa de plom que em fa venir febre només de pensar-hi.