Diumenge. La Candelera. Quants records! De jovenet, a Palafrugell, anava a portar les candeles arrissades –vermelles, verdes, grogues– a l’altar major, que era fastuosament il·luminat, tan agitat i barroc, d’un color d’or tan espès que semblava que regalimava suc de relleno. La llum que entrava pel rosetó irisava el roquet dels escolans i les casulles dels clergues. La cera crepitava i semblava una pluja de puntets lluminosos, com estrelles microscòpiques. Com que la cera era greixosa, les candeles s’aguantaven amb el petit mocador blanc plegat. L’ofertori es feia amb una entendridora seriositat. ¿Quants anys deu fer de tot això? Qui sap! Ara ja no hi ha guspireig, ni candeles roges, grogues i verdes. El buit és complet. ¿Vol dir que per ventura em trobo més a prop d’alguna altra cosa? No ho sé pas. Aquesta impossibilitat de sortir de la flotació és el mal d’ara.
.
Entro a Can Parés. Pintures de Tamburini. Mal començament de dia. Quan hom pensa que segons els crítics aquest pintor es formà a orillas del Támesis i en contacte amb la pintura anglesa, queda veient visions. Aquest és el pre-rafaelitisme anglès? Sospito que Tamburini ha badat. Les conseqüències han estat lamentables.
A la tarda, a la Biblioteca, tinc un instant de descoratjament, de desgana –una mena de rampell enyoradís de la vida primària. Recloure’s en aquesta tomba emparedada de llibres,
sota aquests llums verds, en aquest aire polsós i viciat, quan tota la vida passa a tocar! Les divines tardes de diumenge que deuen passar els dependents de comerç, els soldats, els socis de la Lliga, els sarauistes, els aficionats al cinema, al futbol, etc.! Els diumenges a la tarda, tenen un verí saltataulellista molt actiu del qual és una mica difícil de fer-se escàpol. En ple atac em demano si els qui venim a la Biblioteca de l’Ateneu els diumenges a la tarda no som la flor i nata de l’estupidesa ciutadana.
Entre dues llums, sobre el Tibidabo hi havia un cel que feia posar pell de gallina: envernissat, de color de mandarina.
A primera hora del matí, quan vaig a la Universitat, trobo de vegades, senyoretes amb mantellina, devocionari, rosari i un cercle morat als ulls –una d’elles amb els ulls negres i els cabells grisos. Aquestes aparicions em fan pensar en Girona, fan sorgir davant dels meus ulls la vida matinal i beata d’aquella ciutat. En virtut d’un mecanisme per mi desconegut, uneixo, en el meu esperit, el que hauria desitjat fer i no he gosat fer –o sigui la clandestinitat– amb Girona. Les velles pedres sempre foren, per mi, una mica afrodisíaques. Penso en les tasses de xocolata amb secalls que prenen les senyores tornant de missa i en moltes altres coses –en el possible desig permanentment insatisfet d’aquestes senyoretes devotes, d’aspecte dolç i bleda, però potser eficaç.
Hi ha carrers del barri antic de Barcelona que semblen aprimar, afuar, dintre el seu ambient reclòs i estret, el soroll sord de la ciutat –i en general tots els sorolls: la garlopa del fuster, la llima del serraller, la pastera de la fleca… Fins la llum sembla fer-s’hi esborradissa. Recordo haver vist al fons d’una entrada obscura d’un d’aquests carrers la lluïssor dels botons daurats d’un soldat de cavalleria paral·lels a la taca d’un davantal blanc. Quan passem pel laberint immens en l’atonia i sentim que la boira de la ciutat s’esfilagarsa tenim la sensació que la gent es va allunyant –com s’esdevé en la dispersió que es produeix sortint del cinema.