La situació econòmica de la família, que aquests últims mesos ha empitjorat notòriament, aconsella de dissoldre el pis del carrer de Mallorca. És una determinació que ve, potser, amb una mica de retard –amb el retard amb què solen fer-se les coses desagradables; però, en fi, ben mirat encara n’hauria pogut tenir més. La meva mare i les meves germanes han marxat avui a Palafrugell. Els mobles seguiran, de seguida. El meu germà i jo quedarem a Barcelona, a dispesa. Angeleta no ha pas seguit la família. S’ha volgut quedar a Barcelona. Es buscarà una altra casa i demà serà un altre dia.
L’última nit del pis del carrer de Mallorca. Aquestes quatre parets fredes, glacials, no em fan ni fred ni calor, no em diuen res. Hi he passat els anys més vitals de la joventut –els més tristos. Recordo que quan m’escapava del pis, a la nit, anys enrera, per anar al Paral·lel o a la Rambla, obria la porta de l’escala a les palpentes, tancant els ulls i arronsant les espatlles. Em devia pensar que així feia menys fressa. És absolutament irrisori, d’una comicitat grotesca.
De sobte s’ha presentat en la meva memòria –no sé ben bé per què– el record de la tia Marieta de Calonge. Quina aparició més retallada i clara! Penso en la vida d’aquella pobra dona, absolutament pobra, però sense equívocs: matinejar, 
treballar la terra, donar menjar a les adorables bestioles, cuinar una mica de carn d’olla amb la cansalada viada, dues trumfes i una fulla de col, passar les vetlles a la vora del foc, llegir amb un interès fabulós els contes del «Patufet», els diumenges anar a Calonge per guanyar un jornalet eixugant les copes del cafè i veure un moment el ball per l’escletxa d’una porta… Veig la petita masia, perduda en el despoblat, amb el repeu del teulat posat al fil del bosc, la riera al davant, el mussol a les teules, el gat ajagut al sol del pedrís i les quatre gallines per donar color. Això potser –potser!– és una vida sàvia i tranquil·la.
