Arxiu d'etiquetes: Afegits_1948

A Màrius Torres, 6 I 1939 (155)

Publicat el per
1

 

155

Divendres 6 de gener de 1939

 

Estimat Màrius

Ja em perdonaràs que hagi trigat tant a escriure’t. Vaig rebre la teva el 17 del passat desembre; l’endemà sortíem de Barcelona la Nuri i jo per anar a veure la nena a Berga, on vam estar dos dies i mig. Impossible passar junts el Nadal com tant volíem: el 21 jo havia de sortir sens falta cap al front, ja acabat el curs Z, i d’aleshores ençà he errabundejat fins al punt de no dormir dues nits seguides en un mateix lloc. ¡Sempre a través de paisatges que et serien ben familiars! La meva nova adreça és la següent

Capità J. Sales – S. D. C. G. – 95 brigada mixta – 60 divisió
XVIII Cos d’Exèrcit

Trobant-me a Organyà per poques hores, vaig saber que al Coll de Nargó hi havia el teu germà; també a ell l’han canviat de brigada. Ara és comissari de la 146. Hauria volgut arribar-m’hi per veure’l i abraçar-lo ¡fa tant de temps que no ho hem fet! però no era possible. La raó que tant a ell com a mi ens hagin canviat de brigada és perquè de la nostra a penes si en queda la memòria.

Diumenge 8 de gener. Noves marxes han interromput la carta començada. Ara tinc uns moments de calma. Poca cosa t’escriuré perquè no estic gaire d’humor. Ahir, al cap de vint dies de no saber-ne res, vaig rebre per fi carta de la Nuri. Em feia saber la mort de dos altres germans meus, els dos petits, també a conseqüència del tifus que infesta el camp de concentració. De sis nois que érem hem quedat tres. I això en l’espai de quatre setmanes. Ja pots afigurar-te en quin estat d’esperit em trobo; el nostre pare no s’hi sap sobreposar i també temen per ell.

Coincideix amb l’avanç enemic cap al nostre poble, aquella Vallclara que tant estimàvem tots —ells i jo i el nostre pare. Tot plegat em sembla impossible de tan absurd. ¡Els recordo tan bé tots tres quan encara no eren tan grans com la meva filla!

Perdonaràs que no contesti la teva carta; l’he perduda i ho hauria de fer de memòria. Recordo que em parlaves del teu viatge de «fi de curs» a Itàlia i d’altres coses, ja no sé quines. Ja em perdonaràs. Tu no ho podies saber però no em sento gens d’humor aquests dies.

Tots plegats som infinitament febles, mesquins i desvalguts; més valdria que en comptes de matar-nos els uns als altres ho oblidéssim tot per recordar només que som germans i que tots necessitem perdó i comprensió. ¿Què m’importava a mi que els meus germans fossin «facciosos»? ¿Havíem de discutir per aquestes bestieses? Maleït mil vegades qui començà aquesta guerra i portà aquestes divisions entre germans.

Quan va morir en Josep, calgué comprar una tomba d’aquestes que en diuen «panteons» perquè no es trobava disponible cap nínxol individual. Hi cabien quatre morts. ¿Qui ens havia de dir que en menys d’un mes quedaria quasi plena? Quantes vegades he estat injust, eixut, incomprensiu, amb els meus tres germans petits; sobretot d’ençà d’aquesta guerra estúpida que ens dividia. Però ¿com podia pensar-me que la seva vida havia de ser tan breu?

De sis nois que érem en quedem la meitat. ¿Som una família excepcional sota aquest aspecte? Em temo molt que no. Entre els assassinats a la reraguarda i els morts als fronts de guerra o en aquests camps de concentració del doctor Negrín dels quals ni sospitàvem l’existència, Catalunya haurà sofert una davallada esglaiosa; la sola batalla de l’Ebre sembla que ens ha costat cent mil vides. ¿Era imprescindible que el nostre país es dessagnés abans de sucumbir? Si una batalla tan desesperada s’hagués lliurat per l’honor de Catalunya com aleshores del setge de Barcelona el 1714; però no. Catalunya s’ha dessagnat —o l’han feta dessagnar— en nom de causes exòtiques i seguint banderes que no són la seva; des del 19 de juliol de 1936 no haurem sentit més que cridòries delirants, la dels anarquistes primer, després la dels comunistes, aviat la dels feixistes.

[Afegit el 1948: Les sigles S. D. C. G. volien dir «Servei de Defensa Contra Gasos»; continuàvem tement que l’enemic recorreria a la guerra química i en tot cas crèiem que l’única manera eficaç de dissuadir-l’en era tenir-ho tot preparat per replicar-li adequadament si ho intentava.]

 

 

A Mercè Figueres, 7 XI 1938 (150)

Publicat el per
Respon

150

 

Barcelona, dilluns 7 de novembre de 1938

 

Estimada Mercè:

Encara que no t’ho mereixes gaire, perquè fa no sé quants dies que no m’has escrit, com que tenia el propòsit de fer-ho des del front i resulta que ja hi he anat i ja n’he tornat, suposo que et serà igual que ho faci des de Barcelona, on estic autoritzat a residir fins el 20 de desembre.

Vet aquí com ha anat la cosa:

Sortia de Barcelona el dimarts passat, demà farà vuit dies; vaig passar una nit, la de Difunts, pels solitaris carrers de Tàrrega; dues a Santa Maria de Claravalls, altrament dita de Montmagastrell, on per cert hi havia el meu germà Francesc, ja reintegrat, com jo, a l’exèrcit; una a Igualada (exactament a l’hotel Universo, perquè a Igualada no s’estan de res), i finalment la darrera a Mollerussa. Si ho mires en un mapa, veuràs que és una curiosa ziga-zaga. A Mollerussa, per fi, vaig trobar el quarter general de la meva divisió, que és el que jo anava cercant. I vet aquí que m’hi esperava l’ordre de seguir un curs Z a Barcelona i a més un sobre molt voluminós contenint els meus sous endarrerits de capità amb els corresponents «plusos de campanya» que fan un grapat de pessetes que esgarrifa; no sé pas quantes, ja que en passant de cent ja no sé comptar. L’ordre, que no m’esperava pas, em permet de fer companyia a la Nuri, que s’havia quedat tan sola, durant un altre mes i mig, i el sobre, que m’esperava menys encara, que la meva companyia no li sigui solament allò de «contigo pan y cebolla» —si bé en els temps que corren ¿què donaríem perquè no ens manquessin mai? L’exèrcit ja no podia portar-se millor amb mi: no sols em guardaven religiosament els sous de capità a comptar des del mateix dia que aparegué l’ascens al diari oficial, sinó els «plusos de campanya», és a dir, com si tot aquest temps no me l’hagués passat a la reraguarda sinó al front; considerant que si no ha estat així no ha estat pas per culpa meva sinó de la bòfia. ¡Si sabessis el fàstic que aquesta els inspira! I ara t’explicaré què és això del «curs Z» o sigui com és que torno a ser a Barcelona.

Potser recordaràs que el meu últim «destí», abans el bòfia del S. I. M. no pugés a detenir-me, era el de cap dels Serveis Z de la brigada; ara, doncs, hi ha una ordre general que tots els caps dels Serveis Z de l’exèrcit segueixin un curs d’ampliació dels seus coneixements en la matèria. Torno a anar a l’Escola de Guerra com ara fa exactament dos anys. ¡Com han passat aquests dos anys! Segons com, em fa l’efecte que han fugit volant; segons com em semblen dos segles. Trobar-me de nou en aquells passadissos tan grans i tan freds em fa revenir a la memòria els companys d’aleshores i sobretot els qui han mort d’aleshores ençà. És una llista tan llarga. Els qui vam ser ascendits a capitans el passat mes d’agost, que procedim dels promoguts a alferes el desembre del 36, compto que només som la meitat de la promoció si és que hi arribem. A vint-i-sis anys (els faré d’aquí a tres dies), fa estrany sentir- se ja un «supervivent». Del trio inseparable d’aleshores sospito que només quedo jo; dic que ho «sospito» perquè si bé em consta la mort de l’Usall a la batalla de Terol per un company que s’hi trobava, d’en Cruells estic sense cap notícia des de fa una eternitat ¿és que no me n’arribarien per un o altre conducte si encara visqués?

Ni cal dir que aprofitant la meva anada a la brigada vaig saludar els meus vells camarades del batalló i en especial els de la companyia de metralladores. Dels breus moments passats amb ells ¡en vaig sortir tan reconfortat! Tot se m’esborrà de la memòria, el S. I. M., el tribunal militar, l’espectacle depriment de la reraguarda. Els catalans són uns soldats magnífics; dubto que n’hi hagi de millors enlloc del món. Venint de cinc mesos passats a la reraguarda em semblava respirar de nou l’aire lliure. Després dels nostres, els millors deuen ser els d’enfront; ¿com, sinó, ens clavarien tantes sumantes? Fem-hi la part de la superioritat en armaments i comandament; en queda de tota manera una de considerable per al coratge i la disciplina dels soldats, que cal no oblidar que són de lleves igual que els nostres. Pobres xicots, de vegades penso que si aquesta guerra durava gaire, potser acabaríem unint-nos els dos fronts contra les dues reraguardes; sé pels presoners que estan tan fastiguejats de la seva bòfia com nosaltres de la nostra. Si la nostra s’inspira en la GPU, la seva, segons sembla, en la Gestapo.

És ben curiós que el principal argument que es pot esgrimir contra la guerra no se’ls ha acudit encara mai als «pacifistes»: que fa una selecció a l’inrevés de la natural. Són els millors els qui hi moren, mentre els bòfies sobreviuen tots.

Jo estimo en primer lloc els nostres soldats i en segon lloc els soldats enemics; pel que respecta als covards de l’una i l’altra banda, em fan exactament el mateix fàstic. Un conegut, gran admirador de l’Eugeni d’Ors i que més m’estimaria no haver conegut mai, em deia a Barcelona entre altres obscenitats que la batalla de l’Ebre li semblava… ridícula. ¿Què pot tenir de ridícula una batalla que ens costa mil vides cada dia i altres tantes a l’adversari i que fa mesos que dura?

Bé és veritat que Napoleó, referint-se a la seva fracassada campanya de Rússia, digué com excusant-se allò que ha quedat com a proverbi: «Del sublim al ridícul no hi ha més que un pas» —com si la campanya de Rússia, amb les seves immenses esteses de cadàvers damunt la neu, tingués res de ridícula. La varietat de reaccions de què és capaç l’espècie humana segons els individus i davant uns mateixos esdeveniments arriba a fer rodar el cap; però potser poques coses ens separen tant els uns dels altres com el sentit del ridícul. Per al circumspecte historiador don Modesto Lafuente ho eren aquells versos que improvisà l’emperador Hadrià en el moment de morir:

Animula, uagula, blandula,
hospes comesque corporis,
quae nunc abibis in loca,
palidula, rigida, nudula,
nec, ut soles, dabis iocos.

 «Por último, á consecuencia de sus excesos» diu don Modesto Lafuente referint-se a Hadrià, «dejó el mundo, no sin recitar al tiempo de morir unos chistosos versos de su composición que se han conservado por su rareza así en la idea como en la estructura.» ¿Què tenen de «chistosos» aquests versos? Jo, pobre de mi, no ho sé veure ¡si et digués que fins i tot em fa l’efecte com si ja els estigués murmurant la nostra desventurada Catalunya!

Que Déu se n’apiadi. I de tots nosaltres, amén.

Torno a ser, doncs, a Barcelona però no podré fer cap escapada a Puig d’Olena; el règim a l’Escola és de semi-internat i a més sever com el d’un campament en peu de guerra. S’hi entra a les vuit del matí i no se’n surt fins a les set del vespre; i ara no és pas qüestió de saltar la tanca ni totes aquelles bestieses que fèiem, ara fa dos anys, quan encara hi havia il·lusió, humor i alegria. No se’ns hauria acudit mai, aleshores, que temps a venir caldria prevenir la possibilitat que l’enemic recorregués a les armes químiques; la guerra s’ha anat tornant cada vegada més cafre. Expressions a la Maria Planes, a l’Esperança i al doctor Ribes Soberano. Digues a en Màrius que aprofitaré aquesta nova estada a Barcelona per llegir i rellegir els trenta-dos poemes que componen la seva darrera tria i comentar-los a fons.

 

[Afegit el 1948: Continuo sense cap notícia d’en Cruells; tot em fa creure que degué morir en algun dels combats del «desastre d’Aragó» ja que és des d’aleshores que no n’he sabut mai més res.]

 

 

A Màrius Torres, 17 VII 1938 (138)

Publicat el per
1

138

 

Barcelona, diumenge 17 de juliol de 1938

Estimat Màrius

És diumenge i està núvol; Barcelona sembla panteixar, faltada d’oxigen. La calor i la xafogor em recorden aquell altre diumenge de juliol de fa dos anys (els farà demà passat). ¡Què no hem hagut de veure des d’aleshores! Comprenc el teu estupor en rebre la meva carta; el mateix que vaig sentir jo. S. I. M. vol dir Servei d’Investigació Militar però no té res de militar: es bòfia pura. Quan el bòfia vingué a buscar-me en cotxe al front, no em digué pas que em detenia sinó simplement que tenia ordres de dur-me a Igualada. M’ho digué tan amable que vaig pensar que es tractava del Cos Jurídic; no feia gaire, en efecte, que se m’havia demanat altra vegada que m’hi incorporés, i precisament a Igualada (em sembla que t’ho havia escrit en una carta anterior si no em falla la memòria), però jo havia fet tots els possibles per continuar a la infanteria. Vaig suposar que m’hi volien incorporar per força (com altre temps a la «columna Durruti») i per bé que em feia poca gràcia ¿com podia pensar-me que la cosa era molt pitjor? En relació amb el Cos Jurídic, evidentment; només que se m’hi cridava, no pas en qualitat de jutge, sinó de reu.

A Igualada vaig començar a veure-hi un xic més clar quan em dugué en una habitació molt confortable, això sí, fins elegant i tot, però deixant-m’hi tancat amb pany i clau sense donar-me explicacions. Almenys hi havia una llibreria amb força llibres i no m’hi vaig ensopir. Pensava que tot plegat era un malentès i que ben aviat s’obriria la porta i l’agent del S. I. M. em donaria tota mena d’excuses: «Perdoni, ens pensàvem que venia detingut i ara sabem que ve en qualitat de tinent auditor». Res d’això: l’endemà em duia en el mateix cotxe cap a Barcelona, de dret a un calabós del S. I. M. i sempre sense explicacions de cap mena.

¿Vols creure —el món és un mocador— que el vaig compartir amb un vell patró de pesca de Llançà que no en coneix d’altres que la Mercè i l’Esperança? Ens hi vam estar tots dos durant quinze dies; el calabós era molt exigu, just perquè hi cabéssim estirats per terra. No hi havia catre ni mobles de cap mena; res més que el trespol de ciment, les quatre parets i una bombeta penjada al sostre, que estava encesa sempre i teníem prohibit d’apagar; tampoc no ho hauríem pogut fer ja que quedava massa alta. L’ensopiment i la gana —no ens donaven més que un plat de sopa per tot el dia— eren el nostre suplici, augmentat perquè al vell patró se li acudia precisament, quan la gana el burxava, de rememorar amb nostàlgia aquells arrossos de peix que en temps millors amenitzaven la seva vida de pescador. L’home era tota l’estampa d’un llop de mar de novel·la, alt i corpulent, la cara ampla amb uns ulls blaus molt vius i maliciosos, el cabell blanc, la barba també; que no és pas que en dugués sinó que li havia sortit amb les setmanes de no afaitar-se. Quan em digué que era de Llançà i que li deien, per antonomàsia, «el Patró», vaig recordar que l’Esperança me n’havia parlat moltes vegades. M’havia dit l’Esperança que aleshores que en Rubió i Tudurí publicà les seves Caceres a l’Àfrica equatorial on es parlava tant d’hipopòtams, el llibre fou molt llegit i comentat entre la colònia d’estiuejants de Llançà; per atzar el municipi acabava de dictar unes ordenances prohibint tenir porcs dins el recinte de la vila i «el Patró» precisament en criava un. Quan hi anà l’agutzil per comminar-lo a complir les ordres, el rebé indignadíssim: «¿Que no sóc a casa meva? ¿És que no hi puc criar el que vulgui? Doncs si em donés la gana de criar-hi un pipòtam ¿què?»

Aquest era l’home que els designis, sempre inescrutables, de la Providència m’havien reservat com a company de masmorra. M’explicà que l’hi havien tancat perquè no havia denunciat el seu fill, emboscat en comptes de presentar-se a la caixa de recluta; jo no sabia encara els motius pels quals m’hi tancaven a mi i ho vaig trobar increïble: «No pot ser» li deia, «les lleis han eximit sempre els ascendents i descendents, els germans i els cònjuges de l’obligació de denunciar els delictes». Així m’ho havien ensenyat a la facultat de Dret i ignorava que hagués sortit un decret, d’inspiració comunista, derogant aquesta exempció que formava part de la nostra mentalitat jurídica des dels temps dels romans.

Per fi ens van treure del calabós per dur-nos al presidi de Montjuïc i afigura’t la meva sorpresa quan veig, sortit d’un altre calabós, el meu germà Francesc; només era comparable a la seva: «¿Tu també?» «¿Tens cap idea de per què ens fan això?» «¡Ni la més remota!» Resulta que l’havien tingut al calabós quinze dies com jo però tot sol i a les fosques. «¿I no t’avorries?» «Feia càlculs mentals; el temps m’ha passat de pressa.» Això et demostrarà que no hi ha com les ciències exactes per anar pel món tal com el món s’està posant i que la tan vantada sang freda dels tinents d’infanteria no és res en comparació de la dels d’Estat Major ja que confesso que jo m’hi posava neguitós i els dies se m’hi feien interminables. A Montjuïc vam trobar el pare i el germà gran i fins un cunyat nostre, un enginyer berlinès que vingué a Barcelona poc abans de la guerra fugint dels nazis i aquí conegué la nostra germana. Els germans petits, segons vam saber, eren en un camp de concentració on reclouen els refractaris al servei militar; si el gran no era amb ells sinó a Montjuïc és perquè l’havien declarat inútil a causa d’una antiga lesió tuberculosa. Amb en Francesc i jo quedava completada la nòmina masculina de la família, inclòs, perquè no hi faltés absolutament ningú, el cunyat estranger; encara bo que el decret del govern no preveu l’empresonament de dones i tot. Haurien pogut tancar la nostra mare, la nostra germana i les nostres dones, potser fins i tot la meva filla ¿per què no? i no ho han fet ¿de què ens queixem doncs? Mira que ja són ganes de queixar-se perquè sí; doncs mira que si ens queixem ara, quan només en coneixem els delicats preludis, ¿què farem quan tindrem de debò la dictadura del proletariat, els plans quinquennals i totes les delícies que ens promet aquesta «avantguarda del progrés» que és el partit comunista dirigit per la Pasionaria i secundat pel doctor Negrín?

El que vaig veure a Montjuïc seria massa llarg de contar; hauria volgut aprofitar-ho per saludar els presoners de guerra. N’hi ha sobretot moltíssims de Terol, oficials valents i dignes a qui de bona gana hauria anat a dir que per més adversaris que siguem em mereixen tots els respectes; però els tenen a part i està prohibit de parlar-hi.

No és sols la nostra detenció, la dels acusats de no haver denunciat fills o germans, que és «monstruosa» com tu dius; ho és també la dels meus germans petits i la de tots els qui es troben en les seves circumstàncies. Recordo com si fos ara la seva indignació quan en vigílies del 19 de juliol de 1936 arribà a Barcelona la primera notícia del «pronunciamiento» de l’exèrcit colonial; si no s’hagués produït després el desbordament anarquista, si els governants, en comptes de dissoldre els regiments lleials que eren la majoria, els haguessin utilitzats per reprimir la revolta anarquista com s’havia fet amb la feixista —totes dues eren en el fons el mateix—, els meus germans haurien estat al costat del govern de Catalunya i no hauria ni calgut que cridessin les seves lleves perquè s’incorporessin a files: haurien volat a fer-ho voluntàriament. Tot Catalunya s’hauria trobat altra vegada «espantosament unida» com aleshores de la guerra dels Segadors i com aleshores de la Solidaritat.

Si es vol perseguir els responsables que hi hagi tants refractaris al servei militar, que busquin els autors d’aquell decret de dissolució de l’Exèrcit de la República i els culpables que els anarquistes s’apoderessin de les armes dels regiments sublevats un cop vençuts per la guàrdia d’assalt de la Generalitat; que busquin sobretot els qui durant tants mesos es van dedicar a l’incendi, a la destrucció, a l’assassinat i al pillatge obeint la consigna que el caníbal Garcia Oliver havia llançat per la ràdio: «¡Matad! ¡Destruid! ¡Incendiad!» Són els causants d’això que caldria processar i jutjar, no pas els pobres refractaris que no en són més que una conseqüència i en definitiva unes víctimes més.

Probablement pujarem a Puig d’Olena el dissabte dia 30 i us ho acabaré d’explicar tot de viva veu; demà ens en anem a Peralada per passar-hi una setmana.

.

[Afegit el 1948: Al presidi de Montjuïc, superpoblat, es passava fam; ens donaven tres cops al dia un plat de sopa aigualida que era poc més que una entelèquia. Els fumadors coneixíem a més el suplici de la falta de tabac. Els presos havien de jeure, amuntegats, per terra, sense catre ni jaç de cap mena; almenys, com que era l’estiu, no passàvem fred. Era ple de gent tan innocent com nosaltres, com és ara sacerdots sense altre delicte que ser-ho; ja no els assassinaven d’ençà dels «fets de maig» però els detenien sota pretext de «protegir-los». Una nit que l’aviació feixista bombardejava el port van caure dues bombes sobre un dels murs i una colla de presos ho aprofità per fugar-se per la bretxa oberta. Això determinà des d’aleshores una vigilància més rigorosa, sobretot durant les nits de bombardeig. El meu germà Francesc i jo anàvem de sorpresa en sorpresa; únics «republicans» de tota la família com érem, no sospitàvem des del front aquests aspectes del «nou ordre» establert pel govern Negrín i si algú ens ho hagués explicat ho hauríem cregut calúmnies o almenys exageracions. Fins als «fets de maig» de 1937 les atrocitats havien anat a càrrec dels «incontrolats» i vet aquí que ara era el mateix govern qui les organitzava sistemàticament: a Montjuïc la mortalitat per fam o malaltia era esgarrifosa, sobretot entre els vells.]