A Màrius Torres, 3 V 1938 (135)

135

Dilluns 3 de maig de 1938

Estimat Màrius:

Fa cosa d’uns quinze dies, l’auditor del Tribunal Permanent de l’Exèrcit de l’Est oficià a la 30 divisió demanant que em passaportés cap a Igualada perquè, donada la molta feina pendent en aquell tribunal, necessitaven els meus serveis. La divisió passà l’ofici al Cos d’Exèrcit sol·licitant el meu passaport però el Cos d’Exèrcit ha respost que l’auditor s’havia de dirigir a ell i no pas directament a la divisió. Aquesta ha tornat l’ofici a aquell donant-li compte de la resposta. A desgrat que la cosa m’afectava tan directament, jo no n’he sabut res fins avui; estic, doncs, pendent de ser traslladat a Igualada a prestar els meus serveis dins el Cos Jurídic. Faré mans i mànigues per no deixar la infanteria i només obeiré les ordres en el cas que no em quedi altre remei, com aleshores que m’enviaren a la «columna Durruti». No em fa cap gràcia fer de jutge. Després d’un any i mig de servir a la infanteria sense haver sofert ni una esgarrinxada, si el primer dia que fes de tinent auditor del Cos Jurídic caigués sobre l’edifici del tribunal una bomba d’aviació de 500 quilos i em volatilitzés, em semblaria just i raonable.

I com que ja et vaig escriure extensament fa només tres dies, no t’explico res més. Digues a la Mercè que faci una novena a santa Rita perquè no m’enviïn al Cos Jurídic.

 

A Màrius Torres, 30 IV 1938 (134)

134

Dissabte 30 d’abril de 1938

Estimat Màrius:

Acabo de rebre carta teva del dia 16; catorze dies ha posat en el viatge de Puig d’Olena a on som; no pas tan lluny de Puig d’Olena, ai las, com nosaltres voldríem.

M’impressiona la confiança amb què contemples els esdeveniments. De bona gana ho oblidaria tot, començant pel mapa, per poder-me-la encomanar. La meva esperança és la guerra europea; si resistim fins a donar-hi temps, la nostra victòria és segura.

Per a altres contingències, és a dir, si no hi ha guerra general, crec que França és un país que ens queda força a la vora i potser seria un digne marc per a la continuació —provisional— de les nostres vides, força més accidentades que no hauríem desitjat mai.

Complir els nostres deures fins a la fi i després tornar-la a començar on puguem: vet aquí en resum els meus pensaments d’aquests darrers dies. Per primera vegada des del començ de la guerra tenia la poc agradable sensació de ser un ocell de mal auguri; tant tu com la Nuri m’escriviu unes cartes noblement coratjoses i haig de ser jo, el mateix que en altre temps no em deixava guanyar per ningú en matèria d’optimisme, qui es malfia i us posa sobre avís i us recomana que estigueu cautament a l’aguait i preparats a tota contingència. Tindria remordiments de consciència si no us parlés amb aquesta franquesa a tu i a ella; per res del món no voldria enganyar-vos, jo, que sé més que no pas vosaltres com és la veritable situació. Ara hi ha calma i sembla que el front s’estabilitza altra vegada, però convé no fer-s’hi il·lusions excessives.

Ja sabia per la Nuri que la teva família, fugitiva de Lleida, havia pogut arribar sense novetat a Barcelona i me’n vaig alegrar molt; els nostres adversaris són uns cafres sense honor i no es distingeixen gaire pels seus sentiments cristians i cavallerescos, de manera que tot era de témer tractant-se del teu pare. També sabia que la Nuri t’havia vist i parlat a Barcelona.

Precisament durant una de les nostres retirades vèiem Lleida al fons de la plana, cremant pels quatre cantons i enlairant fins al cel una enorme i negra columna de fum. No crec pas que la incendiessin expressament ¿per què ho haurien fet? Vull creure que foren les bombes, que hi abocaven a cataractes, les causants de l’incendi. Sobre l’altíssim campanar de la Seu vella vèiem una gran bandera enemiga, plantada com un punyal al cor de la pàtria. És la primera capital catalana que prenen; el «cap i casal per terra ferma». Sabem que el primer que va fer el general Franco en posar-hi els peus fou abolir solemnement l’estatut de la nostra autonomia.

El país on ara sóc et seria molt familiar i no deixa de ser-m’ho a mi però m’estimaria més, mil vegades, trobar-me a les desolades estepes dels voltants de Belxit. De vegades em fa l’efecte que tot el que hem viscut des del 9 de març no és més que un mal somni; que de sobte ens despertarem i ens tornarem a trobar a les nostres avançades del Cucalon i de Nostra Senyora d’Herrera —protegint la nostra pàtria inviolada des d’un front situat a tres-cents quilòmetres davant seu. Els paisatges familiars no ens poden produir més que tristesa donades les circumstàncies. Un indret qualsevol de la lluna, com eren els voltants de la Pobla d’Alvortó, ara em semblaria més alegre que no pas aquestes muntanyes poblades de roures i aquestes riberes atapeïdes d’àlbers ¡com voldríem no veure aquests paisatges tan estimats ja que no podem oblidar el motiu pel qual els veiem!

No és pas la primera vegada que Catalunya travessa vicissituds, si no idèntiques, ben semblants a les d’ara. Pocs pobles poden merèixer més que el nostre el dictat d’heroics però també el d’infortunats. Sembla com si el nostre destí des del segle xvii fos de sostenir guerres contra forces massa superiors. No ens hem pogut refiar mai dels nostres aliats; França en aquell segle ens abandonà a canvi de quedar-se amb el Rosselló, Anglaterra en el següent a canvi de quedar-se amb Menorca. Deu ser una gran cosa néixer fill d’un país poderós; però nosaltres no podem deixar de ser el que som passi el que passi. Cada dia em sento més inclinat a avorrir la força i la riquesa, les dues bagasses, la morena i la rossa, del compare Satanàs. Més gloriós que el de tots els imperis haguts i per haver em sembla el destí de la petita nació jueva, ara dispersada sobre la faç de la terra, de la qual va néixer el gran vençut, el Crist.

Fins avui no he sabut, per un soldat reincorporat al nostre batalló, l’afusellament d’en Carrasco i Formiguera a Burgos el dia 9 d’aquest tristíssim abril. Aquest soldat me n’ha parlat molt; m’ha explicat que havia fundat, poc després de proclamada la República pels homes de l’Esquerra Republicana, un partit socialment més avançat que l’Esquerra però en canvi d’inspiració cristiana. La Unió Democràtica de Catalunya, molt minoritària, té un sol diputat al nostre Parlament i aquest diputat únic, que me n’ha dit el nom però no el recordo, hi defensa una posició que trobo la més adient de totes: al costat del règim, o sigui de la Catalunya autònoma i de la República de la qual forma part, però contra el govern; posició que hauria pogut ser la de la Lliga si el desbordament anarquista no l’hagués aculada per desesperació al camp contrari. M’ha explicat encara que el volien assassinar precisament els anarquistes, aleshores que es dedicaven a exterminar els de la Lliga i els catòlics, i que fou per salvar-lo dels anarquistes que el govern de la Generalitat el nomenà representant seu prop del de Bascònia, considerant-lo a més indicadíssim per representar-nos prop dels nacionalistes bascos, catòlics com són. A Puig d’Olena deveu rebre puntualment els diaris i potser t’admira que jo ignorés tot això; no ho he sabut, repeteixo, fins ara.

Sentint aquest soldat, que es veu que n’és, em feia l’efecte com si aquest partit hagués pogut ser aquell que jo buscava, però ara ja és massa tard. Ara només podem pensar en la guerra, en l’esforç desesperat que caldria fer si és que encara volem guanyar-la ¡el sacrifici de tantes vides haurà resultat ben inútil si la perdem! Catalunya serà esclavitzada altra vegada i qui sap per quant de temps; Felip V quedaria pàl·lid. Tot un segle de renaixença se saldaria amb un desastre de proporcions incalculables. No és hora de pensar en partits; primer caldria salvar Catalunya, ja discutiríem de partits després, però tot el que aquest soldat m’ha explicat de la seva mort tan serenament acceptada, tan commovedora en la seva simplicitat, no tenint per als soldats del piquet més que paraules de perdó i amb un darrer «¡visca Catalunya lliure!» en el moment de la descàrrega, m’ha entrat molt endins ¿és que tot aquell que mor «per causa de la justícia», tot innocent immolat, no repeteix en certa manera el sacrifici del Calvari? Vet aquí un home que si l’han afusellat els feixistes és perquè no ho havien pogut fer abans els anarquistes; tot un símbol de la Catalunya crucificada entre dos lladres. Com també ho és l’altre gran català immolat pels feixistes espanyols, el general Batet. Que Déu els tingui a la glòria amb tots els morts d’aquesta guerra —d’una i altra banda— i s’apiadi de tots nosaltres. Amén.

Pensar que aquest abril, exactament el dia 14, era l’aniversari d’aquella immensa il·lusió que fou la República Catalana ¿qui ens hauria dit aleshores, quan tot era alegria i esperança, que set anys després ens trobaríem on som? Si el coronel Macià no hagués mort, si l’haguéssim tingut encara a la presidència de Catalunya el 1936, tot hauria anat d’una altra manera; ell hauria reprimit l’alçament anarquista amb tanta energia com el feixista perquè era un militar, un gran senyor i per damunt de tot un patriota, i fent-ho ens hauria salvat. ¡Quin infernal encadenament de fatalitats ens ha dut on som ara!

I res més per avui. Confio que ens podrem escriure altra vegada amb un mínim de regularitat donada la calma que hi torna a haver al front si bé ¿per quant de temps?

 

[Afegit el 1948: És un enigma que els feixistes es deturessin a les ribes del Segre quan tan fàcilment haurien pogut avançar aleshores fins a Barcelona i acabar la guerra: els fets de prop d’un any després havien de demostrar en efecte que, un cop caiguda Barcelona, Madrid no oferiria ja cap resistència. Misteriosament, ens van deixar estabilitzar un front i hi hagué de nou una certa calma.]

 

A Mercè i Màrius (de la Nuri) 28 III 1938 (132)

 

132

(Carta de la Nuri)

 

Barcelona, 28 de març de 1938

Estimats Màrius i Mercè:

Ja podeu suposar com vaig remoure cel i terra per saber d’en Joan; el cel es degué apiadar de mi perquè en vaig tenir notícies, quasi miraculosament, el dia 16. Un subaltern del meu germà Frederic, que és tinent d’enginyers, aleshores de l’evacuació d’Alcanyís fugia en auto cap a Catalunya i quan ja li faltava poc per arribar-hi tingué una pana. Al cap d’una estona passà un altre auto que a la portella duia escrit «131 brigada». El deturà per demanar-li si sabia on parava el 524 batalló: «És el nostre» li respongueren. «¿I en Joan Sales, de la companyia de metralladores?» «Ve aquí darrera i tots plegats ens en anem cap a Gandesa.»

¡Imagineu la meva alegria quan en Fric (que així li diem) m’ha explicat això! De llavors ençà no n’he tornat a saber més i no és d’estranyar tenint en compte les circumstàncies; però sé que dels primers moments, els de més perill, se n’havia sortit amb vida.

Després dels dies d’angoixa indicible que havia passat, l’alegria era tan gran que ho volia telefonar a tothom, dir-ho a tothom, escriure-ho a tothom. Aquell dia no vaig fer més que saltar i ballar i cantar; la nit del 16 al 17 em proposava dormir com un soc després de tantes de no fer-ho i l’endemà escriure a tots els amics i sobretot als que tinguessin familiars al batalló o a la brigada d’en Joan; ni cal dir com pensava en en Màrius, que devia estar amb tanta ànsia per en Víctor. Però no vaig fer res del que em proposava; per començar no vaig poder aclucar els ulls en tota la nit; era la primera dels grans bombardeigs de Barcelona d’aquests dies. L’endemà a les vuit queia una bomba just al solar que hi ha darrera de casa nostra i quatre o cinc força a la vora. No us vull explicar les meves peripècies d’aquells dies; era espaordidor. Hem dormit tres nits als afores, amb la nena i la criada, en una cova; i ara estem refugiades al cim del Tibidabo gràcies a l’amabilitat de l’Enriqueta Sèculi. Tots estem mirant si podem col·locar les criatures fora de Barcelona; hi deixaria la nena i aleshores la criada i jo tornaríem al nostre pis sense ella. Però no hi ha vacants enlloc; tothom ha tingut la mateixa idea al mateix temps i les escoles-refugi ja estan plenes de gom a gom: no hi cap ni una criatura més.

Durant uns quants dies m’he sentit posseïda del pànic més irracional; ara ja estic bé i em sento tota avergonyida. Ja no em burlaré mai més dels pobres pagesos de Roses, com ho feia aquest estiu quan els veia fugir a les vinyes i als olivars al més petit senyal de bombardeig per mar o aire.

En Joan havia estat quatre dies amb nosaltres just abans de començar tot això. No vam pujar a Puig d’Olena perquè volgué dedicar totes les hores, tots els minuts i tots els segons a la Nuri petita. Vam celebrar els seus cinc anys, tot i que no els havia de fer fins al dia 21. Tres en tenia quan ell se n’anà al front. Aquells dies que era aquí pensàvem molt en vosaltres i de sobretaula llegíem els dar­rers versos d’en Màrius. Volíem escriure-us, però quan ell és aquí les hores ens passen volant que no ens en adonem i quan no hi és jo visc com en suspens i no tinc esma de fer-ho. Quan ell no hi és em carrego de feina per omplir el temps i no pensar ni adonar-me de res.