107
Canyissar de l’Olivar, dimecres 6 d’octubre de 1937
Estimat Màrius:
M’he quedat tot sol al Canyissar. Divendres passat em va entrar una febrada de 40 graus. Tots els meus companys de les dues «repúbliques» del batalló venien a fer tertúlia entorn del llit; ens hem tornat com germans després d’aquelles batalles dels volts de Belxite. El doctor Franch, el metge, que és inseparable del comandant Domínguez, em donava unes pastilles i tot hauria anat de primera —ja que, per estrany que sembli, feien baixar en efecte la febre— quan vet aquí que avançada la nit i de la manera més inesperada el batalló rep de la brigada l’ordre de marxa. Tot despedint-se de mi, que em quedaria sol amb les meves angines, l’un se’n duia dissimuladament la meva gavardina, l’altre el meu capot, l’altre el meu bastó. La gavardina i el capot s’explica perquè són útils si cal passar nits al ras; tanmateix tots ells tenen les seves peces d’abric i en tot cas ¿per què també el bastó? Sospito que és que es pensen que porten sort; i ho sospito perquè també jo m’ho penso. ¿Com explicar-se sinó que dels oficials de la 4a companyia jo fos l’únic que quedés en peu i que ara m’hagin vingut aquestes magnífiques angines que em permeten d’estar a cos de rei al Canyissar mentre ells han de tornar a la vida al ras amb el fred que ja fa i la pluja pertinaç que no para de caure?
I em vaig quedar sol… ¡i vaig començar a enyorar el batalló! És la primera vegada que me’n trobo separat d’ençà que m’hi vaig incorporar, a Calanda, ja fa més de tres mesos, quan el batalló s’organitzava. Desaparegut el doctor Franch i acabades les pastilles, la febre em tornà a pujar fins a 40. Ahir per fi començà a minvar i avui em sento amb força coratge. Si no fos que ens fa un temps tan plujós, que en aquest poble tan enclotat resulta particularment ombrívol, potser demà mateix me n’aniria a reunir amb la colla, si bé no sé gaire per on para.
