A Màrius Torres, 30 X 1938 (148)

 

148

Barcelona, diumenge 30 d’octubre de 1938

Estimat Màrius:

Ahir al vespre, quan ja t’havia enviat la meva carta, la Nuri va llegir els teus poemes nous. Lorelei li ha agradat moltíssim, més que no pas a mi; és que jo tinc encara frescos a la memòria els set sonets primitius de què formaven part els distints fragments i ara aquests em fan una sensació excessiva d’incoherència. Ella, en canvi, ja no recorda aquells sonets. El Tremolosa mesura de dolor em va tornar a semblar admirable: exhala tot ell una emoció profundament cristiana. M’agraden sobretot aquells dos versos:

Si només el miracle de ser una criatura,
Senyor, no em duu als teus peus joiós i enfervorit…

que podria haver escrit sant Francesc. Hi ha, en efecte, una emoció típicament cristiana en tots els teus millors moments, com si fossis «cristià per naturalesa» ¿o potser «cristià sense saber-ho» (com monsieur Jourdain feia prosa)? Qui sap si és dels no-cristians, o dels a penes cristians, que ens ha de venir una poesia cristiana fins al moll dels ossos, que nosaltres, els catòlics per tradició familiar, ja no sabem donar. Però m’adono que m’estic ficant en un terreny molt escabrós, el de les teves conviccions més íntimes. Perdona.

Tens una decidida aptitud per sentir Déu en l’univers i per sentir l’home en la seva poquesa, perdut al fons d’aquest univers incomprensible. Si tenim consciència de ser tan poc és perquè som tant; l’animal ignora la lucidesa davant la mort, preu amb què hem de pagar el do incomprensible de la intel·ligència. Quan dic «animal» incloc naturalment en aquest concepte tot home que no tingui consciència del fracàs que és ser home; del fracàs que és, si no hi ha un Déu que ens salvi, tenir una intel·ligència que només ens serviria per saber que no som res i que estem destinats al no-res.

I pel que respecta al Bon dia d’octubre, és tan íntim, tan personal, «tan Màrius», tan indiscret —beneïda indiscreció—. De la tragèdia de l’home en general s’hi passa a la d’en Màrius en particular; una tragèdia ben petita a l’escala de l’univers, passatgera (bé ho espero), xopa de melangia i d’allò que en el segle xviii en deien «sensibilité» i que és una llàstima que el xx hagi substituït per la brutalitat i la barroeria. El ritme trencat, personalíssim, que has donat a les estrofes no fa més que accentuar-ne el to de confidència espontània, d’expansió íntima: la boca hi parla «ex abundantia cordis».

Durant el dia d’avui no he fet res més que llegir i rellegir tota la teva nova tria poètica. He vist que havies introduït correccions molt assenyades en molts poemes però n’hi ha una que em revolta: «els dits blancs que passen denes…» ¿Per què «blancs»? ¡Tan intens com era «morts»!

Enyoro alguns poemes antics que no hi figuren i sobretot la darrera cançó a Mahalta que tenia versos tan suggestius com aquells:

On hi ha una ciutat pintada en gris i rosa,
        poblada de rostres amics…

Has de refer aquests poemes, no pas deixar-los de banda —solució massa còmoda.

Comparant el conjunt d’aquesta tria amb el de la de l’agost de l’any passat, se’n treu la impressió que en un any has fet un pas decisiu.

 

A Màrius Torres, 25 VII 1937 (89)

89

Esterqüel, diumenge 25 de juliol,
diada de sant Jaume Matamoros, de 1937

Estimat Màrius:

La notícia del dia, que m’ha vingut amb una carta de la Mercè (els diaris ens arriben amb molt de retard), és el darrer bombardeig de Barcelona; no te’n parlaré ¿què te’n diria que no estiguéssim d’acord o que no hagis ja pensat tu? No hi estic gens, en canvi, amb això que em dius d’en Dalí; no té ni suc ni bruc. Que ell és un gran ximple ¿qui ho discutiria? però em parles de la seva pintura, que no hi té cap culpa. Sòcrates estava convençut que les millors obres humanes es fan sota l’impuls d’una certa mania i qui sap si aquesta opinió de Sòcrates no és el precedent més antic que coneixem de coses com el barroquisme o el sobrerealisme; queda, en tot cas, que les pintures d’en Dalí són reals i per tant és absurd combatre-les en nom de la realitat. Dius també —i m’hi adhereixo— que l’art i la poesia han d’expressar l’home; però l’home ho és tot, sense excloure els seus deliris, somnis, al·lucinacions, terrors, angoixes i incoherències. Podem dubtar de l’existència de tot, llevat de la de l’horror que tal dubte ens produeix. Feliç el poeta que pugui dir com Marcial (que era aragonès i és per això que ve a tomb):

Hominem pagina nostra sapit,

però ¿per què a les pintures d’en Dalí els negaríem aquest «sabor d’home»? De l’home que és en Dalí, evidentment; un ximple com una casa però que pinta com els àngels. Segurament la seva pintura és l’únic que quedarà de tot l’enrenou sobrerealista, però ella sola ja el justifica.

Tinc moltes ganes de veure aquest pentinat que em dius que s’ha fet la meva dona. Com que s’han restablert els permisos i són concedits per torn, potser encara seré a temps de passar una setmana amb ella i la petita a Roses; que el Déu dels exèrcits ho vulgui.

A Màrius Torres, 15 VII 1937 (86)

86

Esterqüel, dijous 15 de juliol de 1937

Estimat Màrius


.
 

Vinaixa és molt a la vora de Vallclara; hi ha poc més d’una hora a peu. M’ha sorprès molt de saber que fos allà on passaves de petit els estius ¡si ho haguéssim sabut aleshores! Ens hauríem pogut trobar a mig camí sense haver de fer més que una passejadeta; la nostra amistat, per lligar-se, no hauria hagut d’esperar la intervenció de la Mercè. Quina estranya marrada hem hagut de fer per trobar-nos quan hauria estat tan senzill de veure’ns a Vallclara o a Vinaixa. M’ha fet molta gràcia de saber que és precisament a Vinaixa on, en somnis, et remuntes volant; sembla que a tots ens passa que volem en somnis; així almenys ho assegura Freud i no sé quines malignes interpretacions hi dóna. Li passa al tal Freud com als gegants, que, com diuen a Xàtiva, «tot ho miren per la bragueta». Jo també somnio que volo, com tothom; començo per sentir com si l’aire es fes espès i només em cal estendre els braços per nedar-hi. D’una braçada ja sóc a l’alçària de les teulades; una altra i ja planejo sobre la immensa ciutat —jo volo a Barcelona—, d’on surten monstres a perseguir-me però el pes mateix de les seves ales membranoses no els deixa volar amb la lleugeresa que jo ho faig.

El comandant del batalló m’ha destinat a la 4a companyia de fusellers-granaders. Els oficials fem les guàrdies i donem conferències als soldats del batalló, que tenen un gran èxit; el comandant Domínguez, que les presideix, s’emociona sentint-nos; l’altre dia va estar a punt de plorar (és una bellíssima persona, molt sentimental i aficionat al mam), sentint-me explicar com es pot obtenir, amb un càlcul adequat, un «tir corbat» de metralladora. A mitja conferència s’alçà per abraçar-me davant de tots: «¡Oficiales así se merece el 4.° batallón!» L’home duia, ni cal dir-ho, una copa de massa, però les seves paraules em semblaven dignes de ser esculpides en marbre i bronze per a eterna memòria de les generacions futures.

Als matins hi ha instrucció pràctica i a les tardes teòrica («theorie und praxis»). Ja van arribant els reclutes procedents de les lleves forçoses i de mica en mica el batalló, que a la primeria no comptava més que amb els quadros d’oficials i uns quants veterans de les antigues Milícies, es va completant en un ambient de disciplina compresa i estimada per tots. Cada vegada que em torna a la memòria la «columna Durruti» se’m renova l’alegria d’haver-la perdut de vista; però no deixo de pensar en els pobres reclutes que hi hauran d’anar a parar en virtut de la lleva forçosa (com jo en altre temps en virtut de la disciplina militar); ningú no em convencerà que no sigui un abús imperdonable de part dels qui ens governen aquest d’enviar la gent a combatre en unitats que es troben al servei d’un partit o d’una secta en comptes d’estar-ho, simplement, al de Catalunya com la nostra. ¿En nom de què es pot obligar ningú que no sigui anarquista a exposar la seva vida per l’anarquisme? La pàtria ens obliga a tots; els partits, només, en tot cas, als seus partidaris.

A part d’un abús em sembla una inèpcia ¿amb quin entusiasme podrà combatre per la bandera vermella i negra un liberal, un catòlic, un carlí, un de la Lliga o fins i tot un socialista? ¿Què guanyen Catalunya i la República fent les coses així? ¿No hauria estat mil vegades preferible dissoldre, després dels «fets de maig», totes les «columnes» de partit o de secta i sobretot les anarquistes?

Les han rebatejades «divisions» i ara hi envien soldats de les lleves forçoses; fora d’això continuen al servei de la secta respectiva i manades per civils designats per elles. La 30 divisió, en canvi, per bé que en el seu origen, en el temps de les Milícies Antifeixistes, fou una «columna» de voluntaris de l’Esquerra (com n’hi havia d’altres d’Estat Català), s’integrà ben aviat dins l’Exèrcit de Catalunya i des d’aleshores tots els seus comandaments superiors van a càrrec de militars professionals procedents de l’antic exèrcit de la monarquia. El cap de la divisió és el coronel Pérez Salas, que, com el de la brigada i el del batalló, encara que no és català ha viscut molt a Catalunya i s’hi sent identificat.

Els reclutes que ens van arribant són un xicots excel·lents, procedents de diverses comarques catalanes (n’hi ha molts de cap a la Garrotxa i molts de tortosins); tots respiren amor a la terra catalana i tenen plena consciència que defensen una causa legítima. Dono naturalment les conferències en català (inclosa la del «tir corbat de metralladora» que emocionà tant el comandant Domínguez); la 30 divisió deixa tothom en llibertat d’usar el català o el castellà de la mateixa manera que enarborem totes dues banderes, la de les quatre barres i la de la República. A la companyia que estem formant, com que tots, oficials i soldats, som catalans «gràcies a Déu», hem decidit que ho farem tot en català, «veus de comandament» incloses. No hi ha mai conflictes; es pot dir que els únics no-catalans de la divisió són els militars professionals, els que ja t’he esmentat i alguns altres, que entenen perfectament el català encara que no el parlin havent viscut tots ells molts anys a Catalunya i alguns havent-s’hi casat. A força de rodolar per l’Aragó oriental s’han anat incrustant a la divisió alguns aragonesos en qualitat de voluntaris, però aquests, a part que no són gaires, també entenen perfectament el català i alguns fins el parlen ja que són de la zona de llengua catalana. Res d’estrany, doncs, que per més que oficialment pertanyem a l’Exèrcit de l’Est, entre nosaltres continuem anomenant-lo Exèrcit de Catalunya —que és el nom que correspon a la cosa.

El nostre país continua donant tombs vertiginosos; tothom desitja la pau després d’un any de guerra —el farà d’aquí a quatre dies— però ningú no sap com serà exactament aquesta pau. Jo m’apunto en els rengles dels optimistes; crec que tot aquest terratrèmol ha de tenir algun sentit. Hi veig la mà de Qui ens governa des de tota eternitat, que ens l’ha enviat a fi de redimir-nos de pecats seculars:

pecats que són dels pobles
bé costen de rentar.

Per cert que ara que ja he vist tants pobles i poblats tan diferents dels de València i Catalunya i penso que pitjors encara que aquests d’Aragó són els de la Manxa, que vaig entreveure travessant-la en tren, o deuen ser els d’Extremadura o Andalusia on no he estat mai, m’entra la sospita que quan els de la FAI cantaven a Barcelona allò de Hijos del pueblo, os oprimen cadenas, no donaven pas a la paraula «pueblo» el sentit que té en aquests versos de Guimerà, o sigui «conjunt d’habitants d’un país», ni tan sols el més restringit de «classes populars» o de «proletariat» que és el que jo creia fins ara, sinó que pensaven en el «pueblo» concret i naturalment de mala mort d’on deuen procedir tots i cada un d’ells, Jadraque, Bujaraloz, Cantalavieja o Jarjajo de Abajo. Sospito en una paraula que és el «pueblo» natal allò que amb aquell himne oposaven a Catalunya, que sentien com a «burgesa»; fugen de la seva terra perquè s’hi moren de gana però quan són a la nostra, que els dóna de menjar, es posen a detestar-la perquè la troben tan diferent de la seva i no pararien fins a desfigurar-la perquè fos igual; l’anarquisme voldria fer de Barcelona un Jarjajo de Abajo sense caure que aleshores es tornarien a morir de gana de manera que per a un viatge així no els haurien calgut alforges.