A Mercè Figueres, 28 I 1938 (128)

128

Base 7.ª C. C. n.° 12, divendres 28 de gener de 1938

Estimada Mercè:

Volia escriure’t ben llarg com en altre temps però la vida transhumant que hem hagut de dur altra vegada durant uns quants dies no era gaire propícia al gènere epistolar. Pren nota, com en Màrius, de la meva nova adreça:

Tinent Joan etc. (com sempre, encara conservem els noms)
Base 7.ª C. C. n.º 12

Abans que altra cosa deixa’m dir-te amb tota la barra que si vols que t’escrigui m’hauràs d’enviar el paper. Ja veus en quins fulls haig de fer-ho; completament impropis d’algú que en els seus temps rebé la instrucció primària, secundària i terciària. Com també que volguessis enviar-me novel·les de lladres i serenos, de fantasmes, de vampirs o, en general, de tota mena excepte pornogràfiques (perquè ja en tenim); t’ho agrairia moltíssim. Per aquí no en corren d’altres que d’aquestes ¿voldràs creure que, en un combat, un dels nostres voluntaris se’n llegia una amb tota la calma entre ràfega i ràfega de metralladora? Però el capità Gordó està per la cultura; a la vida civil era bidell de l’Institut Balmes de Barcelona, després d’haver servit al Terç estranger en qualitat de sergent durant una bona colla d’anys. En record dels seus temps de l’Institut Balmes, del qual, i de la cultura, es considera un puntal, ha decidit emprendre una campanya contra la pornografia organitzant una «biblioteca de la companyia de metralladores» a base de mecenes que des de la reraguarda ens enviïn llibres que siguin cultes, però cultes de debò; de manera que si en tens de Conan Doyle, Salgari, Agatha Christie «e tutti quanti» i ens els envies, et faràs creditora al nostre etern agraïment.

Pots estar certa que els que ens enviïs seran voraçment devorats pels 3 oficials, 1 comissari, 4 sergents, 16 caporals i 80 soldats (entre els quals hi ha dos poetes, un de l’Empordà i l’altre del Penedès), que constituïm la companyia. El capità, com a puntal de la cultura que havia estat en els seus temps de bidell a l’Institut Balmes i home que ja passa llargament de la quarantena, vol acabar amb la plaga de les novel·les verdes que, juntament amb la dels polls, és l’assot dels exèrcits d’ençà que guer­res hi ha al món. Amb aquest objecte recull «ipso facto» totes les que sorprèn en poder dels soldats; en tals ocasions fa una cara particularment ferrenya. Després ens compareix al casalot on vivim els oficials, s’estira en el seu catre i al cap d’un moment sentim que profereix tot sol unes enormes riallades. Entrem a veure què passa i el trobem «in fraganti» amb una d’aquelles novel·les als dits.

Si nosaltres hi fem cara de circumstàncies com dient: «no t’està bé, tan ganàpia, de llegir aquestes bestieses», ens ordena que passem els ulls per la frase que l’ha fet esclafir. En virtut de la disciplina militar obeïm… i esclafim al nostre torn. La que llegia l’altre dia s’intitulava La pena del talión i començava: «¡Ay de mí! ¡Ya no me cabe la menor duda! ¡Soy cornudo!» Per salvar la moral, i com el seu nom indica, la novel·la acaba amb la justa venjança del cornut contra l’altre, venjança que ja et pots afigurar en què consisteix, i s’arma un embolic de matrimonis que n’hi ha per cargolar-se. No sé si una novel·la així mereixeria el «premi Crexells» de la Generalitat de Catalunya; el que t’asseguro és que està passant de mà en mà entre els oficials i que ara l’està llegint el comandant Domínguez en persona, que per cert —com que sempre en duu una de massa— no hi riu sinó que s’hi emociona fins a les llàgrimes amb les desgràcies del pobre cornut.

Per acabar, doncs, amb la incultura de la tropa el capità Gordó està procedint a una rigorosa recollida de novel·les verdes entre els soldats a fi que només les puguem llegir els oficials, únics que tenim prou cultura per fer-ho.

Després d’haver voltat uns quants dies fent el nostre ofici, ara tornem a ser en aquell mateix poble on vam passar el Nadal i et puc escriure amb calma. El poble ha canviat notablement en comparació del que era quan el vam ocupar. El primer cop que hi vaig posar els peus era una nit molt rúfola de tardor; el riu baixava inflat i rogenc tot bramulant entre les restes del pont volat. Jo venia de la 4a companyia de fusellers-granaders, que aleshores ocupava uns orris a mitja muntanya entre espessos coscollars; fou al meu orri, una nit de llamps i trons, que vingué el capità Gordó a cavall, seguit d’una altra cavalleria i xop com si l’haguessin tret del riu, per dir-me que em duia l’ordre de fer-me càrrec com a «tinent amb empleu de capità» de la companyia de màquines d’acompanyament, la qual, inexistent encara, de moment seria annexa a la seva de metralladores. Feia temps que portava de cap de prendre’m amb ell perquè el satisfà voltar-se d’homes «de cultura»; ja en els bons temps d’Esterqüel havia fet mans i mànigues per aconseguir-ho. L’ordre del comandant del batalló era en tota regla; em vaig despedir dels fusellers-granaders deixant-hi en «empleu de capità» el tinent més antic conforme venia indicat a l’ordre i vaig emprendre la cavalcada darrera d’en Gordó. Els barrancs baixaven tan furients que a dures penes aconseguíem que els cavalls els salvessin; del camí, a trams, no en quedava ni rastre, s’havia esllavissat. La pluja ens fuetejava sense misericòrdia, la nit era una gola de llop; si ens hi vèiem era gràcies als llampecs que no paraven. No hi havia cap necessitat que el meu trasllat es fes amb tanta precipitació ja que la «companyia de màquines d’acompanyament» no era de moment més que un projecte; però en Gordó no s’aguantava d’impaciència de venir-me a buscar.

Per fi, a la claror dels llampecs, vaig entreveure les ruïnes de Santa Creu; no hi havia estat mai encara. Sota el cel tenebrós tenia un aire fantàstic. En una de les cases, de les poques que quedaven en peu, ens esperava una gran fogaina i un bon sopar en companyia de dos altres tinents; l’un és un estudiant de Dret de qui potser ja t’he parlat altres vegades i l’altre un tinent nou. A fora, a la remor de la pluja s’afegia la de les parets que s’anaven ensulsiant i de les teulades que acabaven d’esfondrar-se. Tal era Santa Creu aleshores, fa tres mesos; després, encoratjats per la presència de la petita guarnició, i un cop encertits que no érem ni anarquistes ni feixistes, han anat tornant alguns pagesos, de primer homes sols, després algunes dones i finalment criatures. Han adobat algunes cases tan bé com han pogut i han començat a llaurar els bancals de vora el riu. A poc a poc Santa Creu ressuscita; s’hi senten mugits de vaques, bels d’ovelles, brams d’ases, escatainar de gallines. Per afegir-se a la resurrecció, els matins, a les vores del riu, hi ha unes refiladisses de passerells, pinsans i merles com si ja hagués arribat la primavera. Després de les pluges diluvials que ens va fer per la tardor i de les grans nevades de desembre i començos d’any, el terme torna a estar eixut i la temperatura és moderada. I ara que començava a renéixer ¡ara ens disposem a abandonar-lo!

Després de tres mesos de parapet, el batalló passa en efecte a descansar en un poble de reraguarda, del qual, en virtut de les noves ordres, no et puc dir el nom. Només et diré que no és gaire lluny d’aquí, que ja hi hem estat una altra vegada i que és un poble com tots, amb cases, dones, vells, criatures, vaques, ovelles, mules, porcs, bon vi i mosses passadores. Allà confiem passar el febrer; i qui dia passa any empeny.

[Afegit el 1948: No recordo el nom de l’oficial nou de la companyia de metralladores; l’Aparicio havia mort en els combats de Belxit com alguns dels de les de fusellers-granaders que en cartes anteriors s’esmentaven; procurava no fer referència, si no és excepcionalment, als companys morts per no deprimir els meus amics del sanatori i no alarmar sobretot la Nuri. El tinent «estudiant de Dret» era en Torres.]

A Màrius Torres, 28 I 1938 (127)

127

Base 7ª C. C. n.° 12, divendres 28 de gener de 1938

Estimat Màrius:

Em preguntes què em va agradar més, si el llobarro a la llauna o el Rei i monjo, i afegeixes que tens por que la pregunta no impliqui una falta de «respecte als clàssics». ¿És que no és també un clàssic el llobarro a la llauna? La teva segona pregunta és més capciosa: un poeta desenganyat ¿de què? Podem estar desenganyats de tantes coses a hores d’ara.

¿Per què t’ho amagaria? Tu ets probablement a hores d’ara, a part de la Nuri, la persona del món que més podria comprendre els meus sentiments contradictoris. Després d’aquell mes que les vaig tenir a Santa Creu, en trobar-me de nou sense elles m’ha entrat una depressió que potser més valdria que no te’n parlés i és que Barcelona em caigué a sobre.

No pas pel seu aspecte desolador, amb tantes escombraries i tanta runa dels bombardeigs o amb la gana que pel carrer es llegeix a totes les cares; tot això serien misèries inherents a la guerra i caldria resignar-s’hi. Hi ha el carnaval dels polítics, que continua més que mai; al front els pobres soldats se les heuen amb batalles com la de Terol, on ha calgut amputar centenars de peus perquè se’ls havia declarat la gangrena del fred, i mentrestant els polítics a Barcelona, milers de polítics en edat militar, estan ocupadíssims empastifant les parets amb aquells cartells que farien riure si no fessin vomitar o engegant discursassos per la ràdio. Importantíssims polítics que si no s’han incorporat a la lleva respectiva és perquè són imprescindibles a la reraguarda; se’n podria organitzar una divisió sencera, però ¿qui enganxaria tots aquests cartells, qui desbarraria per la ràdio? Quanta inconsciència, quanta mediocritat; incapaços de sospitar el menyspreu i el fàstic que inspiren, s’agiten en el buit cada vegada més asfixiant que els està fent el poble. Els d’Estat Català han resultat d’una mediocritat que supera tot el que ja se’n podia témer; haurien hagut de jugar un paper com el dels nacionalistes bascos i s’han deixat prendre la iniciativa. És a hores d’ara un partit sense prestigi; amb l’assassinat dels germans Badia els anarquistes el van decapitar. Ells dos hi havien vist clar ja des d’abans de la guerra; era Estat Català qui podia i devia acabar amb la FAI abans la FAI no acabés amb Catalunya. I ara resulta que el prestigi d’haver-ho fet l’acaparen els del Partit Socialista Unificat com si només ells li haguessin plantat cara; i al seu torn aquest partit, que nasqué d’una fusió de grups, entre altres la benemèrita Unió Socialista de Catalunya, ha caigut sota l’hegemonia de la minoria comunista. Fossin almenys uns comunistes amb sentit de la dignitat catalana; però no contents amb haver-se fet de la III Internacional, cosa ja prou tètrica, s’estan convertint en una secció del partit comunista espanyol, sinistre si n’hi ha; un arriba a témer si a hores d’ara, a Catalunya, la Pasionaria, que ha dit que «los nacionalismos pequeño-burgueses son dignos del paredón», no mana ja més que el govern de la Generalitat. ¿Saps que a aquesta Pasionaria el nom li ve dels rampells de misticisme tèrbol dels seus temps de catòlica fanàtica? Deixà el catolicisme però no el fanatisme místic i tèrbol, ara al servei de la «dictadura del proletariat»; d’una neuròtica així n’han fet els seus poc menys que un ídol.

Quan recordo que als començos d’aquesta immensa sarabanda, creient que calia fer-me d’un partit o altre vacil·lava entre el Socialista Unificat o Estat Català… ara no et sabria dir quin em fa més fàstic de tots dos. Potser Estat Català, perquè ha defraudat més encara les esperances que teníem dret a posar-hi ¿és que tot, començant pel nom, no el destinava a ser el gran partit nacionalista que les circumstàncies reclamaven a crits? Però es veu que el separatisme no és un nacionalisme sinó un regionalisme extremista; Estat Català s’hauria hagut d’oposar amb la darrera energia a la desaparició d’aquell Exèrcit de Catalunya que la força mateixa de les circumstàncies havia creat; hauria hagut de ser, en canvi, el més decidit partidari de la seva militarització total i no pas deixar la glòria de fer-se’n el campió al Partit Socialista Unificat, els únics, pel que es veu, que no es troben afligits d’aquell antimilitarisme tan estès entre els nostres compatricis i que tanta pena fa per tot el que significa de miopia provinciana i petit-burgesa. Un poble d’antimilitaristes és un ramat de moltons destinats a l’escorxador; qualsevol veí agressiu el domina i és un fet constant que són precisament aquests pobles, dominats pels altres, que els forneixen la «carn de canó» més dòcil, abundosa i barata. Però els del Partit Socialista Unificat, si bé comprenen la necessitat dels exèrcits a la moderna, no volen que Catalunya en tingui un d’autònom sota pretext que a la URSS només n’hi ha un per a tota la Unió i no pas per a cada república confederada; sempre els pitjors enemics de Catalunya hem de ser els catalans mateixos amb les nostres inèpcies, que ja ens vénen de segles si bé anem variant, segons les èpoques i seguint les modes, les carallades ideològiques amb què les vestim.

A Barcelona m’adonava que tres quartes parts del país, i potser faig curt, ja no desitja sinó que la guerra s’acabi «sigui com sigui». Amb els «fets de maig» havia renascut la il·lusió que el govern autònom restabliria —¡per fi!— l’ordre i que la guerra —¡per fi!— es faria per Catalunya i no per la Divina Acràcia; en aquell moment el prestigi del Partit Socialista Unificat era immens. Era el partit de l’ordre, l’anti-FAI, la contrarevolució que tot­hom desitjava. Han passat vuit mesos i l’ordre s’ha restablert, sí, però ¡quin ordre! Al pas que anem, em deia un conegut, potser un dia enyorarem els temps de l’olla anarquista. Els «socialistes unificats» han perdut en aquests vuit mesos tota la simpatia que els havien guanyat els «fets de maig»; sembla, entre altres coses, que foren ells que aconsellaren al govern autònom que deixés substituir sense protesta el nom d’Exèrcit de Catalunya pel d’Exèrcit de l’Est, per fer contenta la tètrica, sinistra i lúgubre Pasionaria. De concessió en concessió i d’inèpcia en inèpcia vindrà que ja no sabrem per què se’ns fa combatre. ¿Per la Pasionaria?

Una de les coses més urgents un cop esclafada la FAI era restablir el culte catòlic. Han passat ja vuit mesos des dels «fets de maig» i encara s’ha de dir missa clandestinament com si fos delicte. Es parla, sí, de la qüestió; es recorda que no hi ha cap llei que prohibeixi cap culte però en tot el país no es diu una sola missa pública fora de les ambaixades estrangeres i de la delegació del govern basc. Els catalans s’han de batejar o casar d’amagat, els sacerdots han d’anar disfressats i actuar amb infinites precaucions com si el que fan fos algun crim d’alta traïció ¡i tot això sota un govern que es pretén democràtic i liberal i que encarna l’autonomia d’un país de tanta tradició catòlica com és Catalunya!

L’admirable és com una part tan considerable del nostre jovent sosté a desgrat de tot i amb tanta abnegació els fronts de guerra; a Terol molts soldats s’havien quedat descalços, amb el calçat destrossat per tantes marxes, i continuaven avançant per la neu amb deu o quinze graus sota zero. ¿Podrà Déu perdonar els culpables de tanta tragèdia? Culpables els qui la van començar, però també els qui amb les seves inèpcies i els seus sectarismes l’han duta al punt en què ens trobem. En primeríssim lloc els dirigents del partit governant quan van deixar que el 19 de juliol els anarquistes s’apoderessin de les armes.

«És quan els enfornen que els pans es fan geperuts»; sense el desbordament dels baixos fons anarquistes, que semblava justificar «a posteriori» la sublevació militar, com que aquesta havia fracassat no hi hauria hagut guerra civil. O almenys, per als catalans, no hauria estat civil; hauria estat nacional. Quan més necessitàvem un Prat de la Riba no hem tingut ni un Macià; quan més ens calien un Prim o un Joffre ens vam deixar perdre de la manera més estúpida un Domènec Batet.

Però m’he desviat del que et deia; és el cas que a Barcelona m’adonava que la gent se sent com al fons d’un abisme de desengany i de fàstic i cada vegada més convençuda que «aquesta guerra no és la nostra».

M’adono que estic fent «derrotisme», cosa tan lluny de la meva intenció. Deixem estar la política; se’n parla tant. Massa. Sort de l’ambient del front, que reconforta; és del front que ens vindrà la salvació. Però primer cal guanyar aquesta guerra i, per guanyar-la, cal que ens la fem nostra; si la sentíssim com «la nostra guerra», la guanyaríem. ¡La guanyarem, Màrius, i un dia recordarem tots aquests horrors —els del front i els de la reraguarda— com una cosa llunyana, molt llunyana! Dono gràcies a Déu que m’inspirà, en un moment de dubtes, la decisió de no fer-me de cap partit i de limitar-me als meus deures militars, que és l’únic que hi ha de clar en tot això i no me n’hauré d’avergonyir mai de la vida.

Trencant les oracions, em demanes què penso de Paul Valéry. Tinc de fa temps el propòsit de procurar-me els seus versos i llegir-los amb tota simpatia; perquè és inaudita la simpatia que sento per Paul Valéry. Segons m’han dit és un «poeta universal», cosa que no m’estranya gens tractant-se d’un de Seta que escriu en francès.

En els darrers sonets que m’has enviat hi ha com una vaguetat de pensament que deixa perplex el lector; o potser la culpa és del lector, que no acaba d’endinsar-s’hi. Em sembla que guanyarien, almenys als ulls del lector, si el pensament hi trobés una expressió més simple, més clara, menys ambigua; potser és que em tens aviciat amb la transparència rigorosa de tants altres poemes teus.

L’altre dia vaig tenir el gust de saludar el teu germà, que ha fet mans i mànigues perquè no l’enviessin al cos jurídic. I res més. En Jorzapé et saluda.

 

A Màrius Torres, 12 I 1938 (126)

126

Metralladores, 524 batalló, 12 de gener de 1938

Estimat Màrius:

Com que el canó d’infanteria i el morter del 85 no han arribat encara ni sembla que hagin d’arribar en molt de temps, allò de la «companyia de màquines d’acompanyament» s’ha deixat córrer i ara estic simplement adscrit, com a tinent de la «secció de morters», a la de metralladores que mana el capità Gordó. En Jorzapé n’és precisament el comissari; té exactament dinou anys encara que ell digui vint. S’ha fet home a la guerra: disset en tenia quan es va fer voluntari. En temps de pau era dependent de la botiga de robes del senyor Felicià Soler, a Lleida. Tu eres el metge d’aquest senyor i en Jorzapé recorda haver-te vist moltes vegades en aquella casa.

A Barcelona, amb la Nuri, vam anar a veure una companyia de «tragedianti» que dirigeix el cèlebre Borràs. Aquest estava malalt, de manera que no el veiérem en escena. La tragèdia que donaven era el Rei i monjo d’en Guimerà. Ha envellit molt tot això però encara alguna tirada de versos dóna bo d’escoltar; el rei era en Pius Daví. En Guimerà és l’únic clàssic que té el nostre teatre; ve a ser el nostre Alfieri. Trobo absurd, en canvi, que el comparin a Shakespeare.

La reina era una bona mossa que feia goig de veure. Crec que Guimerà s’hauria de representar sovint i que la nostra gent hi hauria d’anar amb el mateix esperit que els francesos van a veure Corneille; sona, sí, a cosa passada però no pas més que Corneille i els francesos bé continuen representant-lo i editant-lo. Els nostres veïns són modèlics en això de servar fidelitat als seus autors d’altres èpoques; esgarrifa, en canvi, la frivolitat amb què els catalans oblidem els nostres.

Set mesos feia que no havia posat els peus a la meva estimada ciutat natal; potser aquí escauria una elegia inspiradíssima però la inspiració no em ve. A cau d’orella et diré que m’hi vaig fúmer de fred (ja no hi ha antracita ni cock ni se’n guarda memòria) i que al restaurant (on vam anar un sol cop i encara amb remordiments, donada la gana general), ens van cobrar 100 pessetes per barba, suma que em semblà fabulosa. És clar que es tractava de llobarro a la llauna; bé havíem de celebrar que era el dar­rer àpat que fèiem junts. Per on es demostra que el llo­barro a la llauna encara existeix i encara pot aconsolar un poeta desenganyat.