144
Barcelona, 21 de setembre de 1938
Estimat Màrius:
El sobresseïment de la causa triga a pronunciar-se i mentrestant, ja que haig de dur per força una vida tan tranquil.la i desvagada, m’he entretingut a fer una sèrie de remarques als teus versos vells i nous:
La torre: Ha quedat un model en el seu gènere; certes correccions són autèntiques troballes: «amb una confiada paciència de ca», per exemple.
Febrer: La primera estrofa no queda bé, estava millor abans.
Última rosa: La correcció és desgraciadíssima. Abans era quasi perfecte; t’havies de limitar a retocar dos versos d’un prosaisme cruel: «oferint als llimacs la seda del seu cos» i «¿quina fada pot ser, calvinista i feroç?» Però mira que suprimir-ne un de tan evocador com era aquell: «Tot és al seu entorn corrupció i repòs». Torna-l’hi a posar de seguida.
Música llunyana, en la nit: Admirable. Ara és tot un altre poema, que fa oblidar la primera versió com un quadro acabat fa oblidar els esbossos.
En general has tingut molt d’instint a corregir-te; el treball d’esmena t’ha dut en molts de casos a trobar nous versos, alguns simplement insuperables.
Sobre els poemes nous, que també he llegit atentament, de moment només te’n diré els defectes que hi trobo:
Presència: «I m’aguanto l’alè»: expressió poc noble.
Els noms: «un límit de soroll»: expressió poc noble i que no expressa tampoc amb prou rigor la idea.
La pedra antiga: «Li pessiguen els caires»: expressió poc noble.
M’he despertat tot sol: Jo posaria els versos de la darrera estrofa en aquest ordre:
Per abraçar la llum esbatanant els braços,
el cos encara moll de rosada i de fang,
deixant estela d’ànima darrera dels seus passos.
Uns ulls en un retaule: És potser el més bonic de tots els poemes que has escrit fins ara. Però «l’or i el sutze d’un retaule…» ¿per què sutze? Aquest mot, que no crec que es digui enlloc, xoca, desentona.
Els núvols: Un poema preciós, però «quieta» i «poeta» no rimen en barceloní.
Abendlied: Un altre poema preciós, però «un llegany de boirina…» ¡quina expressió més lletja!
La Nuri i jo opinem, d’acord tots dos per primera vegada a la vida, contra els tannkas en general; no ens acabes d’agradar disfressat de japonès. Ella opina en canvi a favor d’algunes «faules» (La pregària d’un pregadéu, La tomba d’un esquirol, La sargantana) i jo no hi transigeixo; potser precisament perquè sóc un gran admirador de La Fontaine i de Màrius Torres i no m’agrada que l’un envaeixi els dominis de l’altre. A cada u el que sigui seu; i tu ets un líric.
El Sonet propiciatori és un «sonet de saló», amb una pastoreta de porcellana (que deu ser la Mercè) que faria molt bonic sobre un piano d’època; crec que mereix indulgència ja que, dins el seu to menor, és elegant i graciós. Sóc en canvi francament hostil a aquesta història del Llop i la petita sílfide, història que cansa l’atenció per prolixa; fes-ne en tot cas un conte en prosa a la manera d’Andersen però ¿per què posar tot això en vers? La poesia narrativa no és de cap manera el teu fort.
Cançons a Mahalta: M’agrada la que comença «Com una aigua tranquil·la…» i més m’agradaria encara la que ho fa amb «Com dos infants que van per un bosc de rondalla» si acabés amb aquells dos versos tan patètics:
Ah, no em deixis en terra, fes-me lloc al teu somni,
Mahalta! Sóc el teu germà!
Tot el que ve després, sobra; ara tu fes el que et sembli.
Et parlaré finalment dels «poemes rebutjats» (dels de la primera tria que tu has rebutjat en procedir a la segona) i de les belleses que s’hi troben, que fóra una llàstima que es perdessin. Es tracta de versos aïllats, de vegades estrofes o fragments sencers, on hi ha molta poesia i que caldria salvar. Em sembla que el més senzill és que te’ls copiï i és el que faig a continuació:
El Cinamom
Sota el vell cinamom reposàvem un dia
ella i jo, agermanats com dos ocells estranys.
El Magnolier
L’obscur magnolier, l’estimat de la lluna…
…les flors
fredes com l’astre, càlides com el perfum d’un cos…
Cançons de Mahalta – I
… i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga.
íd. II
Com una cinta de coqueta
en un mirall
o com el vol d’una oreneta
sobre la vall;
com una mica de musica
quan ve la son…
íd. V
Digues: ¿de quin color són els teus ulls,
Mahalta?
íd. VI
Última neu d’enguany, ala blanca i rosa
caient poc a poc sobre cada branca
del jardí clausurat, i sobre la llosa
dels meus somnis d’amor, ala rosa i blanca…
Arioso
Puresa, alegre doll de puresa…
Venus
¿Vers on? Senyora d’una terra morta,
mires, cruel, amb un somriure antic
aquest món massa vell per ser-te amic,
perquè saps que dels dos ets la més forta.
Tu que només ets bella! Marbre groc
no sollat per les llàgrimes ni el foc.
Primaveres
Els murs dels jardins sobreïxen de roses,
els murs de l’espai sobreïxen de blau.
Llavors
És quan vull evocar una veu perduda
amb el cor feixuc
i amb tota la por i el fervor no puc
reviure una hora fondament viscuda…
Creació
Tan clara
que tu sola tenies uns límits en l’impur
aiguabarreig dels meus deliris. Foc obscur
de sarments oloroses, fumejant com una ara…
Conversa
Deia la Nit: —¿No sents quina serena pau?
Vine, ben net el cor del desig que t’irrita,
al paradís dels somnis on el Repòs t’invita.
Amaga’t entre els plecs del meu sudari blau.
Tarda de pluja
Com una lira ronca, per la pluja de plata
feien càlids arpegis les llargues mans del vent.
Mort i transfiguració
Aquella olor de terra del vent de la tardor…
Feia una nit de música.
Darrera un canelobre que, cortina de llum,
estergia al teu rostre tot d’espirals de fum,
romperes a cantar. Fallida, tenebrosa
era la teva veu…
Mories poc a poc. I et tornaves cantant
una ombra que tenia la forma del teu cant.
Baixant de Puig d’Olena em deia la Nuri: «En Màrius és un trobador». Un cop a casa vam rellegir algunes poesies de Jofre Rudel, de Bernat de Ventadorn i altres d’anònimes d’aquells segles. En les teves hi ha en efecte alguna cosa de tot allò. Potser diràs: «¡si no he llegit mai els trobadors!» No importa; encara és més significatiu. Una vegada, fa temps, m’havia dit la Nuri que et trobava molt francès, oposant-te a mi, que li faig l’efecte d’un català d’allò més recalcitrant (i ho sóc, modèstia a part). No ets pas francès, però sí provençal; que evidentment és una altra cosa. I no ets un trobador per la senzilla raó que en el nostre segle no n’hi ha, però tens afinitats amb ells sense saber-ho. Si no els has llegits, fes-ho; no pas tots, que són una immensa lata, però alguns, Bernat de Ventadorn com és ara. La mètrica dels trobadors —dels millors— era sàvia i variada, riquíssima, molt lligada a la música; com a tu t’agrada. Hauries d’estudiar-la a fons, tu que tens un do per a la mètrica i tanta inclinació a la música; estic segur que hi trobaries més d’un motiu d’inspiració, més d’un exemple. És sabut que els romàntics van intentar alguna cosa en aquest sentit però en general no hi sabien veure més que l’aspecte pintoresc («regional» i «medieval») i a més els romàntics, els nostres, eren tots catedràtics, que deu ser la cosa del món més renyida amb la poesia. El mateix Carles Riba, que no és romàntic (què més voldria ell) però sí catedràtic, hauria estat molt més poeta si hagués exercit qualsevol altre ofici ¿cal recordar que François Villon honorà el de lladre? Allò que jo et suggeriria és tot al revés del romanticisme: mirar-te els trobadors, no com uns éssers medievals, regionals o pintorescos, ni molt menys com a tema per a una tesi doctoral com tant s’ha fet, sinó com si es tractés d’uns contemporanis d’allò més extravagants i mal vistos per les persones com cal i timorates. És així que fan tot un altre efecte i probablement ens acostem més a allò que foren en realitat. Els versos més «trobadorescos» que has escrit són aquells dos d’Un hipocondríac a Viena:
Amor ¿què hi fa si sóc foll o poruc
aquesta tarda de cristalls i jades?
Altres poemes teus també ho són, si bé no tant, com per exemple Encara, El compromís del poeta, L’òliba, el gaig i el rossinyol, Faula al gust antic, Morir cada nit em plauria; no n’he posat cap entre els meus preferits perquè tots ells estan plens d’imperfeccions que hauries d’esmenar.
