A Màrius Torres, 25 VII 1937 (89)

89

Esterqüel, diumenge 25 de juliol,
diada de sant Jaume Matamoros, de 1937

Estimat Màrius:

La notícia del dia, que m’ha vingut amb una carta de la Mercè (els diaris ens arriben amb molt de retard), és el darrer bombardeig de Barcelona; no te’n parlaré ¿què te’n diria que no estiguéssim d’acord o que no hagis ja pensat tu? No hi estic gens, en canvi, amb això que em dius d’en Dalí; no té ni suc ni bruc. Que ell és un gran ximple ¿qui ho discutiria? però em parles de la seva pintura, que no hi té cap culpa. Sòcrates estava convençut que les millors obres humanes es fan sota l’impuls d’una certa mania i qui sap si aquesta opinió de Sòcrates no és el precedent més antic que coneixem de coses com el barroquisme o el sobrerealisme; queda, en tot cas, que les pintures d’en Dalí són reals i per tant és absurd combatre-les en nom de la realitat. Dius també —i m’hi adhereixo— que l’art i la poesia han d’expressar l’home; però l’home ho és tot, sense excloure els seus deliris, somnis, al·lucinacions, terrors, angoixes i incoherències. Podem dubtar de l’existència de tot, llevat de la de l’horror que tal dubte ens produeix. Feliç el poeta que pugui dir com Marcial (que era aragonès i és per això que ve a tomb):

Hominem pagina nostra sapit,

però ¿per què a les pintures d’en Dalí els negaríem aquest «sabor d’home»? De l’home que és en Dalí, evidentment; un ximple com una casa però que pinta com els àngels. Segurament la seva pintura és l’únic que quedarà de tot l’enrenou sobrerealista, però ella sola ja el justifica.

Tinc moltes ganes de veure aquest pentinat que em dius que s’ha fet la meva dona. Com que s’han restablert els permisos i són concedits per torn, potser encara seré a temps de passar una setmana amb ella i la petita a Roses; que el Déu dels exèrcits ho vulgui.

A Mercè Figueres, 25 VII 1937 (88)

88

Esterqüel, diumenge 25 de juliol,
diada de sant Jaume Matamoros, de 1937

Estimada Mercè:

La teva carta em duu un ressò del darrer bombardeig de Barcelona i és curiós el que em passa: quan era a Madrid, cada nit hi havia bombardeig i em tenia ben tranquil: bah, bombardegen Madrid, em deia entre somnis; i m’hi tombava de l’altre cantó. No era pas jo sol: tots els ex-alumnes de l’Escola de Guerra de Catalunya que vivíem en aquella torre del barri de la Prosperidad estaven d’acord amb mi en el poc interès que la cosa els mereixia. Fins que un dia ens va arribar amb els diaris la notícia del primer bombardeig de Barcelona: hauries vist tot de cares pàl·lides llegint la notícia amb tots els seus detalls i sobretot la llista de les víctimes.

I ja que avui és la seva diada, preguem fervorosament a sant Jaume Matamoros que ens vingui a donar un cop de mà en aquesta guerra d’ara, que prou el necessitem. Si amb ell baixés també sant Jordi, entre tots dos podrien fer bona feina esbandint moros.

 

 

A Mercè Figueres, 16 VII 1937 (87)

87

Esterqüel, divendres 16 de juliol de 1937

Estimada Mercè:

Tot el dia d’avui me l’he passat voltant amb la meva amiga la Castanya. Avui estava inspirada; ha fet el camí d’Esterqüel a Santa Maria de l’Olivar en un quart. Galopava que era una delícia i cada vegada que travessàvem el rierol (com que el camí el segueix s’ha de travessar diverses vegades) en comptes de rebolcar-s’hi el salvava amb un salt llarg i sense sotracs, suavíssim. Ara és la caiguda de la tarda i ja l’he tornada al castell per venir-me’n a l’allotjament a respondre la teva carta. Els elogis que em fas de la meva dona m’han esponjat d’allò més; ella, la nena i jo som «tres persones i un sol déu» («bé, volia dir només Nostre Senyor», com deia un boig del meu poble). No creguis, però, que tot siguin flors i violes amb ella; l’altre dia li havia escrit una carta molt inspirada, per l’estil de les que Tristany devia enviar a Isolda ¿i saps què m’ha respost? «No m’escriguis tonteries.»