89
Esterqüel, diumenge 25 de juliol,
diada de sant Jaume Matamoros, de 1937
Estimat Màrius:
La notícia del dia, que m’ha vingut amb una carta de la Mercè (els diaris ens arriben amb molt de retard), és el darrer bombardeig de Barcelona; no te’n parlaré ¿què te’n diria que no estiguéssim d’acord o que no hagis ja pensat tu? No hi estic gens, en canvi, amb això que em dius d’en Dalí; no té ni suc ni bruc. Que ell és un gran ximple ¿qui ho discutiria? però em parles de la seva pintura, que no hi té cap culpa. Sòcrates estava convençut que les millors obres humanes es fan sota l’impuls d’una certa mania i qui sap si aquesta opinió de Sòcrates no és el precedent més antic que coneixem de coses com el barroquisme o el sobrerealisme; queda, en tot cas, que les pintures d’en Dalí són reals i per tant és absurd combatre-les en nom de la realitat. Dius també —i m’hi adhereixo— que l’art i la poesia han d’expressar l’home; però l’home ho és tot, sense excloure els seus deliris, somnis, al·lucinacions, terrors, angoixes i incoherències. Podem dubtar de l’existència de tot, llevat de la de l’horror que tal dubte ens produeix. Feliç el poeta que pugui dir com Marcial (que era aragonès i és per això que ve a tomb):
Hominem pagina nostra sapit,
però ¿per què a les pintures d’en Dalí els negaríem aquest «sabor d’home»? De l’home que és en Dalí, evidentment; un ximple com una casa però que pinta com els àngels. Segurament la seva pintura és l’únic que quedarà de tot l’enrenou sobrerealista, però ella sola ja el justifica.
Tinc moltes ganes de veure aquest pentinat que em dius que s’ha fet la meva dona. Com que s’han restablert els permisos i són concedits per torn, potser encara seré a temps de passar una setmana amb ella i la petita a Roses; que el Déu dels exèrcits ho vulgui.
