És curiós, fa 15 anys em van regalar el amb una dedicatòria molt bonica, i vaig pensar -ostres mira que regalar-me aquest llibre!-. Ara estic fent un curs de català del nivell D, i gràcies a la motivació del meu professor de català, em trobo enganxada al Sr. Josep Pla.
Només per dir que són les dues de la nit i estic llegint els pensaments d’en Josep del dia 11 de març. Sr. Pla, perdonim per no haver’el entès en aquell moment, és sabi rectificar. Gràcies per deixar-me endinsar en el seu món personal i d’aquesta manera tant especial. Manresa.
Magnífica evocación de los inviernos de su infancia. Magnífico todo, como de costumbre. Y la ironía suave y despiadada, como de costrumbre. Ese cura “rodonet com un conillet” (redondete como un conejito), sin “força inquisitorial” (fuerza inquisitorial), cuando la imagen de los curas, a bote pronto y en pleno siglo XXI, mal que pese a muchos, es la que nos ha legado la Edad Media, la imagen del cura regañón, protestón, algo lúgubre, con resabios inquisitoriales. Y es que el cura de Pla era un cura carisoñoso, lo contrario de la imagen establecida, un cura cariñoso como hecho irreparable: “Aquest és el fet irreparable”. Ironeia.
Jo també recordo amb una mica de por al pare M, també era carinyós i repartia confits als nens. Sempre he sigut intuïtiu, i no m’ha anat malament.
Amb tota franquesa li volia dir, no s’ho prengui malament, però vostè dona una mica d’enveja. Aquests estius en llibertat a una Calella virginal que ja no existeix, les visites al mas que porta el seu nom… vagi amb compte que algú no li agafi mania, a la xarxa hi ha gent de tota mena. Potser hauria de fer veure que en realitat, i en contra de les aparences, vostè es pobre ? O representar una decadència del patrimoni familiar? A més, seria un recurs excel·lent, els sopars de duro acaben cansant.
Resposta (no d’en Pla sinó d’un lector) a Frikosal:
seguint amb el seu to d’amable ironia li diré que no es preocupi, ja sortirà més endavant (el 1919) el problema de la decadència del patrimoni familiar, o millor dit els negocis familiars del pare de Josep Pla, a la població de Pals.
A mi m’ha agradat la seva forma d’explicar el que, inevitablement ens passa a tots…
“Després, es produeix en la meva memòria un tumult confús d’imatges i de records. A dins d’aquest desordre inextricable hi ha, molt precisa, la sorpresa que vaig tenir el dia que en el moment d’orinar vaig sentir que el líquid feia olor d’espàrrecs de marge. Havia menjat, feia dues hores, una truita amb espàrrecs. Vaig comprendre la llei de la causalitat.”
És sensacional. Us felicito per la inicitiva. Indiscutiblement, Pla és el millor i el més gran prosista de la Catalunya del XX. Qui ho negui és que té un pa a cada ull o mala fe. Quan ens deixaren de beneïteries pseudoprogressistes i pseudoesquerranoses per reconéixer la gran aportació que han fet al nostre país i a la nostra llengua i a la nostra cultura gent com Pla o, en un altre camp, gent com Cambó. Ho dic en un moment en què s’està trinxant el poc que ja queda de l’herència del Noucentisme. Ho dic quan s’està destruint obres com el Museu Arqueològic de Catalunya, i quan polítics de molt curta volada i molt ignorants ens estan fent un mal immens. Callo que no acabaria mai el rosari de greuges.
Només vull dir que jo sóc dels que varen començar a estimar la llengua i a aprendre-la tot llegint Pla els anys 60. Per a mi Pla va associat a la redescoberta del meu país, de la meva cultura, de la meva gent, de la meva llengua. Lamento i no entenc com és possible que Pla no sigui objecte de cap atenció en els Departaments de Filologia Catalana de les “nostres” Universitats.
Per cert, algú podria dir-me on podria trobar els pocs volums que em falten de l’Obra Completa, de l’edició més econòmica que feu recentment l’Encilopèdia Catalana i que es venia pels quioscos? Mercès. I agraeixo de nou que mitjançant aquesta pàgina web ens permeteu aquest plaer de tornar a llegir Pla, ara a més ambientat amb les fotografies adients. Felicitats, mercès i no pareu¡
Sens dubte una de les millors iniciatives dels darrers anys per a posar a l’abast del públic en general l’obra de Pla. Permet llegir el dietari fragmentàriament, així com va ser concebut. Aquest dies els planians estan radiants, fan rialles enigmàtiques per les cantonades, amaguen el plaer íntim de sentir-se acompanyats!
Que Pla és dels més grans prosistes del XX em sembla que poca gent ho posa en dubte. M’alegro que a vostè li redescobrís el país, i espero que els seus llibres puguin continuar fent aquesta tasca. Discrepo profundament que Pla no és “objecte de cap atenció en els Departaments de Filologia Catalana de les ‘nostres’ Universitats”: en què es basa per dir-ho? Servidor es llicenciarà aviat en Filologia Catalana, a la UB, i malgrat tenir professors progressistes i esquerranosos i que progressistes i esquerranosos fossin la majoria dels seus companys, generalment sense el prefix pseudo i amb l’agreujant del separatisme, sense gaire tirada per la concòrdia, no pot dir que mai hagi sentit dir res contra Pla. Al contrari. El reconeixement es diria que és unànime. El gust, també. La presència de l’autor als plans d’estudis, semblant a la d’altres autors tan grans (Rodoreda, Riba, Carner, Espriu, Villalonga…), molts dels quals en una relació o altra amb això que vostè anomena l’herència del Noucentisme, i el darrer exemple, per dir un cas, Villalonga, amb punts de la seva biografia tan o més compromesos que certs punts de la biografia de Pla. Però cregui que la gent, generalment, sap distingir entre biografia i literatura. Quant a l’atenció més pròpiament científica i de recerca que es pugui fer a l’escriptor, vegi’s la llista de bibliografia que s’ha produit, es produeix i, si m’ho permet, es produirà entorn seu, i no li serà difícil veure-hi noms vinculats a les universitats de Barcelona, Girona o València. M’agradaria, amb tot això, tornar-lo més optimista; diria que el que dic va una mica més enllà d’una percepció personal. Salutacions!
És una gran iniciativa la d’introduir Pla al món de la blogsfera ja que, atenent els nostres temps, és una oportunitat d’apropar la seva obra a noves generacions que fins ara la desconeixen. Moltes felicitats!
diverses ocupacions m’han impedit llegir quan tocava el vostre post del dia onze. Avui, dos dies després, m’hi he posat. Com sempre, les vostres experiències a l’Empordà em porten a la memòria les meves al Lluçanès. Vull dir que recordo que a la meva infantesa, durant la llarga i ensotanada quaresma, al meu poble també es feia novenari i també venien capellans forasters a predicar des de la trona. I sempre, sempre que hi anava -agafat de la mà del meu pare o la meva mare- bufava tramuntana (o aquell empipador vent de quaresma, que ho eixugava tot i encongia les ànimes). I com que vivia en una casa gran i esbalandrada, a vegades també passava una mica de fred i també havia de mirar els armaris i sota el llit…clar que jo sóc de l’època de la llum elèctrica!
La meva àvia m’havia comentat que el capellà del meu poble deia que Pla escrivia molt bé però era ateu -què divertit!. No sé pas si aquell mossèn l’havia llegit, però trobo que Pla era molt comprensiu amb la misèria en què vivien els “mossens tronxos”. Aquest fragment i aquell de la conversa amb el molssèn de Mont-ràs, on aquest diu que és més facil ser bisbe de Girona que capellà de poble, en són una prova.
Fantastic, fantastic, fantastic!!! EL FET D’INCLOURE IMATGES I ENLLAÇOS ES UNA IDEA MOLT BONA I ENS PERMET SEGUIR FRUINT UN COP FINALITZAT EL “CAPITOL”
Dir-vos, a propòsit de l’edició de quiosc de lOC, que jo vaig ser vícitma de la mala distribució i que vaig tenir molts problemes per aconseguir tots els volums. De fet, me n’he quedat sense quatre, que espero trobar en les edicions vermelles de tota la vida.
És ben lamentable que no s’hagi fet una reedició de l’OC com Déu mana a aquestes altures. Quin país!
No ets la primera ni l’única que reclama una política seriosa dels editors de Pla.
Tant al final de l’època Vergés com en el moment actual, les obres de Pla semblen un fons editorial que… si surt, bé, perquè és fer calaix, i si no surt… no passa res. És la trista sensació que té un lector qualsevol. Jo em vaig preocupar que el quiosquer em guardés cada setmana el volum corresponent (dels que no tenia, és clar).
Després ja vénen els crítics i els erudits, però no caldria arribar-hi per emprendre una revisió com cal i una política decidida de vendre aquests llibres i vendre’ls bé, és a dir, en condicions de ser llegits.
Sobre això dels editors de Pla: és certa la incúria actual de Destino amb l’OC de Pla. Aquests últims anys he comprat alguns volums dels que han anat reeditant (n’hi ha bastants d’exhaurits) i després de pagar els 24€ preceptius (que no és poca cosa) trobar-me amb la sorpresa de pàgines i pàgines mal impreses, amb lletres primes i trencades que feien de mal llegir… No és que fossin exemplars defectuosos: és que els imprimeixen així de malament! Mentrestant, Destino (ara 62) i els hereus vivint de renda del que puguin anar traient d’en Pla.
Aquesta entrada fou escrita el dimarts 11 març 2008 a les 0:00 i desada a . Pots seguir les respostes a aquesta entrada amb el fil RSS 2.0.
Pots respondre, o fer un retroenllaç des del teu propi web.
En Plà, beneïdament vanidós, tot i que li agradava aparentar el contrari, n’estaria molt d’aquesta empresa.
És curiós, fa 15 anys em van regalar el amb una dedicatòria molt bonica, i vaig pensar -ostres mira que regalar-me aquest llibre!-. Ara estic fent un curs de català del nivell D, i gràcies a la motivació del meu professor de català, em trobo enganxada al Sr. Josep Pla.
Només per dir que són les dues de la nit i estic llegint els pensaments d’en Josep del dia 11 de març. Sr. Pla, perdonim per no haver’el entès en aquell moment, és sabi rectificar. Gràcies per deixar-me endinsar en el seu món personal i d’aquesta manera tant especial. Manresa.
Magnífica evocación de los inviernos de su infancia. Magnífico todo, como de costumbre. Y la ironía suave y despiadada, como de costrumbre. Ese cura “rodonet com un conillet” (redondete como un conejito), sin “força inquisitorial” (fuerza inquisitorial), cuando la imagen de los curas, a bote pronto y en pleno siglo XXI, mal que pese a muchos, es la que nos ha legado la Edad Media, la imagen del cura regañón, protestón, algo lúgubre, con resabios inquisitoriales. Y es que el cura de Pla era un cura carisoñoso, lo contrario de la imagen establecida, un cura cariñoso como hecho irreparable: “Aquest és el fet irreparable”. Ironeia.
Pla,
Jo també recordo amb una mica de por al pare M, també era carinyós i repartia confits als nens. Sempre he sigut intuïtiu, i no m’ha anat malament.
Amb tota franquesa li volia dir, no s’ho prengui malament, però vostè dona una mica d’enveja. Aquests estius en llibertat a una Calella virginal que ja no existeix, les visites al mas que porta el seu nom… vagi amb compte que algú no li agafi mania, a la xarxa hi ha gent de tota mena. Potser hauria de fer veure que en realitat, i en contra de les aparences, vostè es pobre ? O representar una decadència del patrimoni familiar? A més, seria un recurs excel·lent, els sopars de duro acaben cansant.
–La casa, Tonet, és una bona casa. Una de les millors de la vila. Et felicito. Has fet un bon casament!
Només per això ja val la pena
Resposta (no d’en Pla sinó d’un lector) a Frikosal:
seguint amb el seu to d’amable ironia li diré que no es preocupi, ja sortirà més endavant (el 1919) el problema de la decadència del patrimoni familiar, o millor dit els negocis familiars del pare de Josep Pla, a la població de Pals.
Atentament.
Extraordinari!!
És formidable poder fer cada dia un petit tastet d’aquest gran geni de la literatura catala.
Moltes gràcies!
A mi m’ha agradat la seva forma d’explicar el que, inevitablement ens passa a tots…
“Després, es produeix en la meva memòria un tumult confús d’imatges i de records. A dins d’aquest desordre inextricable hi ha, molt precisa, la sorpresa que vaig tenir el dia que en el moment d’orinar vaig sentir que el líquid feia olor d’espàrrecs de marge. Havia menjat, feia dues hores, una truita amb espàrrecs. Vaig comprendre la llei de la causalitat.”
Moltes gràcies per aquest petit plaer diari.
Aina
És sensacional. Us felicito per la inicitiva. Indiscutiblement, Pla és el millor i el més gran prosista de la Catalunya del XX. Qui ho negui és que té un pa a cada ull o mala fe. Quan ens deixaren de beneïteries pseudoprogressistes i pseudoesquerranoses per reconéixer la gran aportació que han fet al nostre país i a la nostra llengua i a la nostra cultura gent com Pla o, en un altre camp, gent com Cambó. Ho dic en un moment en què s’està trinxant el poc que ja queda de l’herència del Noucentisme. Ho dic quan s’està destruint obres com el Museu Arqueològic de Catalunya, i quan polítics de molt curta volada i molt ignorants ens estan fent un mal immens. Callo que no acabaria mai el rosari de greuges.
Només vull dir que jo sóc dels que varen començar a estimar la llengua i a aprendre-la tot llegint Pla els anys 60. Per a mi Pla va associat a la redescoberta del meu país, de la meva cultura, de la meva gent, de la meva llengua. Lamento i no entenc com és possible que Pla no sigui objecte de cap atenció en els Departaments de Filologia Catalana de les “nostres” Universitats.
Per cert, algú podria dir-me on podria trobar els pocs volums que em falten de l’Obra Completa, de l’edició més econòmica que feu recentment l’Encilopèdia Catalana i que es venia pels quioscos? Mercès. I agraeixo de nou que mitjançant aquesta pàgina web ens permeteu aquest plaer de tornar a llegir Pla, ara a més ambientat amb les fotografies adients. Felicitats, mercès i no pareu¡
Sens dubte una de les millors iniciatives dels darrers anys per a posar a l’abast del públic en general l’obra de Pla. Permet llegir el dietari fragmentàriament, així com va ser concebut. Aquest dies els planians estan radiants, fan rialles enigmàtiques per les cantonades, amaguen el plaer íntim de sentir-se acompanyats!
Resposta a Manel Ferran.
Que Pla és dels més grans prosistes del XX em sembla que poca gent ho posa en dubte. M’alegro que a vostè li redescobrís el país, i espero que els seus llibres puguin continuar fent aquesta tasca. Discrepo profundament que Pla no és “objecte de cap atenció en els Departaments de Filologia Catalana de les ‘nostres’ Universitats”: en què es basa per dir-ho? Servidor es llicenciarà aviat en Filologia Catalana, a la UB, i malgrat tenir professors progressistes i esquerranosos i que progressistes i esquerranosos fossin la majoria dels seus companys, generalment sense el prefix pseudo i amb l’agreujant del separatisme, sense gaire tirada per la concòrdia, no pot dir que mai hagi sentit dir res contra Pla. Al contrari. El reconeixement es diria que és unànime. El gust, també. La presència de l’autor als plans d’estudis, semblant a la d’altres autors tan grans (Rodoreda, Riba, Carner, Espriu, Villalonga…), molts dels quals en una relació o altra amb això que vostè anomena l’herència del Noucentisme, i el darrer exemple, per dir un cas, Villalonga, amb punts de la seva biografia tan o més compromesos que certs punts de la biografia de Pla. Però cregui que la gent, generalment, sap distingir entre biografia i literatura. Quant a l’atenció més pròpiament científica i de recerca que es pugui fer a l’escriptor, vegi’s la llista de bibliografia que s’ha produit, es produeix i, si m’ho permet, es produirà entorn seu, i no li serà difícil veure-hi noms vinculats a les universitats de Barcelona, Girona o València. M’agradaria, amb tot això, tornar-lo més optimista; diria que el que dic va una mica més enllà d’una percepció personal. Salutacions!
Manel, sobre l’edició de quiosc de l’OC: si truques a la llibreria Proa, de Barcelona, em sembla que una raó o altra te’n sabran donar.
És una gran iniciativa la d’introduir Pla al món de la blogsfera ja que, atenent els nostres temps, és una oportunitat d’apropar la seva obra a noves generacions que fins ara la desconeixen. Moltes felicitats!
Sr. Antoni,
Esplèndid. M’alegra veure que en Pla te pensat fer-me cas!
Apreciat Josep,
diverses ocupacions m’han impedit llegir quan tocava el vostre post del dia onze. Avui, dos dies després, m’hi he posat. Com sempre, les vostres experiències a l’Empordà em porten a la memòria les meves al Lluçanès. Vull dir que recordo que a la meva infantesa, durant la llarga i ensotanada quaresma, al meu poble també es feia novenari i també venien capellans forasters a predicar des de la trona. I sempre, sempre que hi anava -agafat de la mà del meu pare o la meva mare- bufava tramuntana (o aquell empipador vent de quaresma, que ho eixugava tot i encongia les ànimes). I com que vivia en una casa gran i esbalandrada, a vegades també passava una mica de fred i també havia de mirar els armaris i sota el llit…clar que jo sóc de l’època de la llum elèctrica!
La meva àvia m’havia comentat que el capellà del meu poble deia que Pla escrivia molt bé però era ateu -què divertit!. No sé pas si aquell mossèn l’havia llegit, però trobo que Pla era molt comprensiu amb la misèria en què vivien els “mossens tronxos”. Aquest fragment i aquell de la conversa amb el molssèn de Mont-ràs, on aquest diu que és més facil ser bisbe de Girona que capellà de poble, en són una prova.
Fantastic, fantastic, fantastic!!! EL FET D’INCLOURE IMATGES I ENLLAÇOS ES UNA IDEA MOLT BONA I ENS PERMET SEGUIR FRUINT UN COP FINALITZAT EL “CAPITOL”
Manel i Notaire, molt bon vespre!
Dir-vos, a propòsit de l’edició de quiosc de lOC, que jo vaig ser vícitma de la mala distribució i que vaig tenir molts problemes per aconseguir tots els volums. De fet, me n’he quedat sense quatre, que espero trobar en les edicions vermelles de tota la vida.
És ben lamentable que no s’hagi fet una reedició de l’OC com Déu mana a aquestes altures. Quin país!
Salutacions des del Poble-sec.
Benvolguda Montse,
No ets la primera ni l’única que reclama una política seriosa dels editors de Pla.
Tant al final de l’època Vergés com en el moment actual, les obres de Pla semblen un fons editorial que… si surt, bé, perquè és fer calaix, i si no surt… no passa res. És la trista sensació que té un lector qualsevol. Jo em vaig preocupar que el quiosquer em guardés cada setmana el volum corresponent (dels que no tenia, és clar).
Després ja vénen els crítics i els erudits, però no caldria arribar-hi per emprendre una revisió com cal i una política decidida de vendre aquests llibres i vendre’ls bé, és a dir, en condicions de ser llegits.
Sobre això dels editors de Pla: és certa la incúria actual de Destino amb l’OC de Pla. Aquests últims anys he comprat alguns volums dels que han anat reeditant (n’hi ha bastants d’exhaurits) i després de pagar els 24€ preceptius (que no és poca cosa) trobar-me amb la sorpresa de pàgines i pàgines mal impreses, amb lletres primes i trencades que feien de mal llegir… No és que fossin exemplars defectuosos: és que els imprimeixen així de malament! Mentrestant, Destino (ara 62) i els hereus vivint de renda del que puguin anar traient d’en Pla.