Altercat sorollós amb la meva mare –lamentable– perquè vaig al llit massa tard. Amb aquest trist motiu penso que és una grossa equivocació, a vint-i-un anys, no guanyar-se encara la vida. És l’única manera d’evitar aquestes tempestats nervioses que fan una nosa terrible. Faig el propòsit de pensar nit i dia, de tractar de resoldre, de la manera més ràpida possible, el problema de la independència.
.
Per escampar la boira, a primera hora de la tarda, pujo a Sant Sebastià amb el pianista Roldós. En aquest país, la tardor és una pura delícia. És l’època millor de l’any, la més fina. És un temps que incita a sortir a fora, a caminar, a badar davant del paisatge meravellós del país. No fa ni fred ni calor. L’aire és viu. Les coses tenen un punt d’aèria ingravidesa.
Hi ha una calma profunda en el paisatge. Dins de la calma, tot té una presència autèntica i sembla presentar-se de perfil. De les xemeneies de les cases de pagès, en surt una lleugera fumerola ensonyada i mandrosa. De dalt de les Pasteres, la mar, en la tarda que declina, sembla un vidre transparent tocat d’una darrera llum interna: és d’un blau petit, un blauet moribund d’una gràcia alada, fugissera, sensible. A l’ermita, mentre s’apaga la tarda, hi ha una quietud, una pau, una solitud corprenedores. El vent perdut és com la vaga música de l’ermita. Quan el far s’encén, hi ha un instant d’enlluernament –que es converteix de seguida en un rodar indiferent. La llum difusa dóna als cristalls una qualitat de teixit viscós –d’ulls de pop. La mar, que els raigs de llum aclareixen, s’arrossega remota i adormida –com un misteri inassequible. En la llunyania de la terra, els llumets de Palafrugell cremen com microscòpiques cuques de llum amb una mandra que sembla evitar el seu apagament definitiu.
En el curs de la caminada, Roldós em fa la impressió d’un home carinyós, perfumat, tou. Deu ésser la cosa de Buenos Aires que transporta sobre els seus fatigats anys de vida. No vol agafar-se res seriosament i de tot fa broma –àdhuc de la pròpia misèria. És una posició que a la llarga m’avorreix, però és evidentment una posició com una altra qualsevol.
De tota manera, jo li estic agraït. Crec que té un cert valor que el pianista del cinema toqui, encara que sigui aprofitant les badades de la gent, dues o tres fugues de Bach o unes pàgines de Beethoven. La simple producció d’aquest fet produeix en l’erma vida de poble una sotragada perceptible.
Pluja. A les tres de la tarda encara plou. L’Empordà, sota la pluja, és una cosa finíssima. No hi puc fer més: veure ploure m’agrada, sobretot veure caure l’aigua menuda, la que sembla caure distretament –el xim-xim que no obliga a la reclusió. Aquesta classe de pluja –que és rara en el país, perquè tot és ací violent, i de bursada– em dóna sovint per caminar per fora vila. En un país tan sec, ossificat i recremat s’arriba a percebre –quan plou– la felicitat voluptuosa de la terra, els arbres i les herbes. En dies així, m’agrada sobretot de caminar per la carretera de Sant Sebastià, que és una de les més solitàries i boniques d’aquest rodal de terra. Després del pont d’En Casaca, s’hi sent una forta, embriagadora olor de pi.
