Ateneu, de quatre a set de la tarda.
Com que no tinc res a enviar a la germana de Roldós, faig un article dedicat a la seva memòria, per al «Baix Empordà», que envio a Linares. Tot escrivint constato la meva absoluta impossibilitat per a recordar el seu nom de pila. Roldós, bé.1 Del seu nom de pila, no en tinc la menor idea. Potser no l’he sabut mai, potser l’he oblidat definitivament. Curiosa la tendència a l’obscuriment que tenim tots plegats. Roldós em sembla especialment assenyalat en aquest sentit. Moltes persones que l’han conegut i que llegiran el meu petit article hauran de fer un esforç per recordar, per fixar, la imatge incerta i trèmula que en la seva memòria ha esdevingut. Potser la inquietud, el sofriment de Roldós, no era sinó de tornar com més aviat millor a l’obscuritat absoluta, a la pau eterna.
Sortint, a la porta de la casa, trobo Josep Codolà, company de carrera. Pugem, plegats, Passeig de Gràcia amunt. Malgrat la seva joventut, Codolà demostra conèixer les intrigues i intriguetes de la política local. Intenta explicar-me-les, però haig de fer un esforç per a parar esment. De tota manera, no deu aconseguir-ho gaire, perquè observo, a mesura que anem pujant, que el meu amic agafa un aire resignat volent dir: aquest xicot no farà res, el seu avenir és molt petit… Després, a la segona o a la tercera cantonada, s’acomiada –deu haver trobat que no valia la pena de perdre més el temps.
