Arxiu de la categoria ‘caràcters, persones i personatges’

25 de gener de 1919

diumenge 25 gener 2009

Ateneu, de quatre a set de la tarda.

Com que no tinc res a enviar a la germana de Roldós, faig un article dedicat a la seva memòria, per al «Baix Empordà», que envio a Linares. Tot escrivint constato la meva absoluta impossibilitat per a recordar el seu nom de pila. Roldós, bé.1 Del seu nom de pila, no en tinc la menor idea. Potser no l’he sabut mai, potser l’he oblidat definitivament. Curiosa la tendència a l’obscuriment que tenim tots plegats. Roldós em sembla especialment assenyalat en aquest sentit. Moltes persones que l’han conegut i que llegiran el meu petit article hauran de fer un esforç per recordar, per fixar, la imatge incerta i trèmula que en la seva memòria ha esdevingut. Potser la inquietud, el sofriment de Roldós, no era sinó de tornar com més aviat millor a l’obscuritat absoluta, a la pau eterna.

Sortint, a la porta de la casa, trobo Josep Codolà, company de carrera. Pugem, plegats, Passeig de Gràcia amunt. Malgrat la seva joventut, Codolà demostra conèixer les intrigues i intriguetes de la política local. Intenta explicar-me-les, però haig de fer un esforç per a parar esment. De tota manera, no deu aconseguir-ho gaire, perquè observo, a mesura que anem pujant, que el meu amic agafa un aire resignat volent dir: aquest xicot no farà res, el seu avenir és molt petit… Després, a la segona o a la tercera cantonada, s’acomiada –deu haver trobat que no valia la pena de perdre més el temps.

  1. Com vam veure ahir en un enllaç,  les referències a Roldós són abundants (40, es presenten de tres en tres, de la més moderna a la més antiga), però sempre limitades al sol cognom. — n. ed. bloQG []

24 de gener de 1919

dissabte 24 gener 2009

En passar aquest matí per davant del Nouvel Hôtel del carrer de Santa Anna, Joan Linares se m’acosta, sempre tan agitat, petit i afectuós. Potser Linares –penso– és externament tan ben educat perquè és sord. Després, en un apart de la seva animada conversa, em comunica que el pianista Roldós morí el dia 18.

En arribar a casa trobo una carta de la germana del difunt d’una tràgica simplicitat descriptiva. La pobresa del pianista era inenarrable. Qualsevol manobre guanyava més que aquell home sensible i derrotat. ¿Qui podria explicar la força de la il·lusió de l’art capaç de crear aquests casos de resistència davant de la realitat granítica? La notícia em transporta a les darreres setmanes passades amb Roldós a Palafrugell: a l’ermita de Sant Sebastià, voltada de l’olor de les pinedes; als berenars de Llafranc, a la vaguetat de la mar; a les hores passades sentint-lo tocar el piano del cinema desert, a les noies, als aperitius, les matinades lívides enceses de conyac. Pobre Roldós! Desitjaria trobar ara una persona per parlar-ne llargament, per recordar-lo… Ningú. I tanta gent que s’agita al meu voltant! La seva germana1 diu a la carta: «potser Déu Nostre Senyor li ha donat el que més li convenia». En la frase hi sobra el «potser», evidentment.

Plou. Ateneu. La biblioteca, amb les mampares verdes dels llums dins la foscor de les quatre de la tarda, em cau a sobre. Al pati, les altes palmeres tenen un esllanguiment ploraner. Els llibres fan olor de resclosit; el paper té una qualitat humida. Surto al carrer. Els degoters dels balcons salten sobre els paraigües de la gent –els paraigües que saltironegen pels carrers. El fanguet trepitjat i tou –d’una qualitat de cosa evacuada. Entro a la catedral. L’interior, amb el cel baix i la llum passada per la pluja, és d’un color morat pàl·lid, de flor de lilà. Immersió en un embadaliment immaterial que dura llarga estona –fins que tanquen. Torno a casa a peu. Arribo moll i fatigat.

  1. A la segona edició  llegim ‘la meva’ , que l’edició de quiosc (tapes blaves) corregeix per ‘la seva’ , més versemblant i lògic, com ho reproduïm aquí – n. ed. bloQG []

18 de gener de 1919

diumenge 18 gener 2009

M’agrada –a la tarda– de divagar pels carrers de la Barcelona vella. Al carrer de Ferran i al de la Llibreteria, he vist avui una noia magnífica: morena, boca i llavis molsuts, dents lluminoses, humides, ulls brillants, astorats, de gasela, anca rodona i turgent, cama tibant i llarga sota les mitges fines. La cama ha d’ésser llarga i la pantorrilla plena. Les mollets bien fournis! –per dir-ho en francès. Animal magnífic, gloriosa Astarté!

Em trobava en plena contemplació quan aparegué davant meu la cara de Salvi Balmanya –bisbalenc i de la Bisbal. De seguida sento els aires de la terra –sorollosos, afectats, irruents. Balmanya imita d’una manera tan perfecta la manera de parlar i la gesticulació de Coromina que cada vegada que veig que no ho és sento doblement haver perdut de vista la noia morena. Quan constato la seva definitiva desaparició, Balmanya s’acomiada i es perd entre la gent.

Passant enmig de tanta gent m’he convençut de la dificultat que hom té de veure amb una certa precisió la cara de les persones. Les faccions humanes són inaferrables i se’ns amaguen constantment. Per l’entrelligat dels vells carrers les cares dels homes i de les dones –tan pròximes– apareixen, passen, fugen, com si volessin a dos metres de terra. Això m’ha portat a algunes sorpreses: de vegades he tractat de descriure la cara d’una persona amb la qual he conviscut llargament i no he pogut recordar la seva fesomia: no ha sortit res. En canvi, conservo l’obsessió de faccions vistes un instant, un escorç fugitiu, un ull precís, un gest de la boca certíssim…

A entrada de fosc em deixo caure sovint a la biblioteca del Col·legi d’Advocats. La casa és magnífica. La biblioteca és fosca i severa, l’ambient és solemne, sonsoniós i trist –d’una seriositat que de tan morosa fa riure. En el curs de la carrera i malgrat l’escassa amenitat del catàleg de la casa, hi he passat moltíssimes hores –llarguíssimes. Les campanades de la catedral embadaliren el meu ensopiment, l’ensopiment químicament pur –el jurídic. Hi he viscut moments d’un silenci tan profund que sovint, quan la vibració de les campanes es debolia, hi he sentit el treball del corc en una fusta, en un pergamí, en els enteixinats…

A la casa, l’única persona assequible i simpàtica és una de les poques que no és del gremi: el senyor Venanci, el bibliotecari. Li demaneu un llibre. Triga un quart o vint minuts a portar-vos-el, però us el dóna amb un somriure que il·lumina un moment la seva llarga bata fosca i les seves dents grogues i tristes. És l’únic home amb el qual la gent es franqueja. L’altre dia vaig sentir que un senyor li deia:

–¿Vol creure, senyor Venanci, que la «Gaceta» de Madrid sembla escrita en gallec?