Arxiu d'etiquetes: Màrius

A Màrius Torres, 12 I 1938 (126)

Publicat el per
Respon

126

Metralladores, 524 batalló, 12 de gener de 1938

Estimat Màrius:

Com que el canó d’infanteria i el morter del 85 no han arribat encara ni sembla que hagin d’arribar en molt de temps, allò de la «companyia de màquines d’acompanyament» s’ha deixat córrer i ara estic simplement adscrit, com a tinent de la «secció de morters», a la de metralladores que mana el capità Gordó. En Jorzapé n’és precisament el comissari; té exactament dinou anys encara que ell digui vint. S’ha fet home a la guerra: disset en tenia quan es va fer voluntari. En temps de pau era dependent de la botiga de robes del senyor Felicià Soler, a Lleida. Tu eres el metge d’aquest senyor i en Jorzapé recorda haver-te vist moltes vegades en aquella casa.

A Barcelona, amb la Nuri, vam anar a veure una companyia de «tragedianti» que dirigeix el cèlebre Borràs. Aquest estava malalt, de manera que no el veiérem en escena. La tragèdia que donaven era el Rei i monjo d’en Guimerà. Ha envellit molt tot això però encara alguna tirada de versos dóna bo d’escoltar; el rei era en Pius Daví. En Guimerà és l’únic clàssic que té el nostre teatre; ve a ser el nostre Alfieri. Trobo absurd, en canvi, que el comparin a Shakespeare.

La reina era una bona mossa que feia goig de veure. Crec que Guimerà s’hauria de representar sovint i que la nostra gent hi hauria d’anar amb el mateix esperit que els francesos van a veure Corneille; sona, sí, a cosa passada però no pas més que Corneille i els francesos bé continuen representant-lo i editant-lo. Els nostres veïns són modèlics en això de servar fidelitat als seus autors d’altres èpoques; esgarrifa, en canvi, la frivolitat amb què els catalans oblidem els nostres.

Set mesos feia que no havia posat els peus a la meva estimada ciutat natal; potser aquí escauria una elegia inspiradíssima però la inspiració no em ve. A cau d’orella et diré que m’hi vaig fúmer de fred (ja no hi ha antracita ni cock ni se’n guarda memòria) i que al restaurant (on vam anar un sol cop i encara amb remordiments, donada la gana general), ens van cobrar 100 pessetes per barba, suma que em semblà fabulosa. És clar que es tractava de llobarro a la llauna; bé havíem de celebrar que era el dar­rer àpat que fèiem junts. Per on es demostra que el llo­barro a la llauna encara existeix i encara pot aconsolar un poeta desenganyat.

 

A Mercè. A Màrius 27 XII 1937 (123, 124)

Publicat el per
Respon

123

Santa Creu de Nogueres, dilluns 27 desembre 1937

Estimada Mercè:

No et descriuré el nostre Nadal perquè no acabaria mai. Només et diré que l’alegria anava desbordada per tot el batalló, unit com una gran família entorn del comandant. Tenim la sort que és catòlic, com ho som, «encara que indignes», molts altres. En aquesta data que la cristiandat celebra la seva gran diada trobàvem a faltar més que mai un capellà castrense per completar la festa amb la missa del gall. Val a dir que el metge i el practicant, bons músics tots dos, ens havien preparat la sorpresa d’un cor de soldats que sota la seva direcció van cantar tot un repertori de cançons nadalenques catalanes entre l’eufòria general; ja pots pensar que la Nuri petita va fer rajar el tió —que era, ai las, un tros de cabiró tret de les cases enderrocades—; l’èxit sorprengué la mateixa empresa: anava rajant torrons, neules, caramels, rajoles de xocolata ¡de tot! Hi contribuïen, divertidíssims d’ensarronar la petita (¿per què ens fa tan feliços als grans això d’abusar de la innocència dels petits?), tots els elements de la «república de la pipa» i més que cap el capità Gordó. Ajuda a l’eufòria general el temps que ens fa, en veritat esplèndid.

———

124

Santa Creu de Nogueres, dimecres 29 desembre 1937

Estimat Màrius:

Ja abans de rebre la teva postal sabia els resultats del «premi Folguera» gràcies a un diari barceloní arribat casualment al front. Que deu poetes hagin passat davant teu a les votacions és cosa que algun dia —si és que aleshores encara algú es recorda del «premi Folguera»— farà partir de riure. Que et serveixi per desenganyar-te d’aquestes pallassades.

Et desitjo un any nou ple de felicitats.

 

A Màrius Torres, 22 XII 1937 (121)

Publicat el per
Respon

121

Santa Creu de Nogueres, dimecres 22 desembre 1937

Estimat Màrius:

Aquesta nit passada, quan ja érem al llit i dormíem, la banda del batalló ens ha despertat als acords d’una airosa «diana florida»; havia vingut expressament tota una colla, amb la banda, del Villar a Santa Creu per donar-nos una sorpresa.

Ens hem llevat renegant i amb al·lusions a les «bromes de mal gust» que sempre se li acuden al comandant Domínguez. Ells ja s’havien instal·lat als baixos de la casa com si en fossin els amos, els uns ballant de peus sobre la taula, els altres cantant o bevent-se’ns el xampany i el conyac que teníem tan gelosament guardats al rebost amb vistes a Nadal. Armaven entre tots ells, des de l’últim corneta fins al comandant, un terrabastall dels diables ¿cal precisar que qui n’armava més era el comandant en persona?

Era difícil d’arribar a entendre per què l’armaven; per fi hem comprès que acabava d’arribar a la comandància del batalló la notícia de la caiguda de Terol en poder de les forces de la República.

Ni cal que et digui que en saber-ho ens hem afegit a la gresca i que entre himnes, brindis i no vulguis saber què ens hem estat fins molt entrada la matinada, quan morts de son s’han decidit a entornar-se’n al Villar entre alarits de clarins i redoble de tambors.

Llavors, en el silenci recobrat de Santa Creu, m’ha vingut a la imaginació un altre dia, mig any enrera. Havia anat a Martín del Río per conèixer el teu germà; començava l’estiu. Els xops eren ben verds i les orenetes passaven i repassaven amb les seves xiscladisses; en Víctor em dugué a visitar els parapets. Des d’ells s’albirava el campanaret i les cases de Vivel, en poder de l’enemic. En això sentim que les campanes es posen a repicar i bandes de música, crits d’alegria, cançons, salves de canó. La mateixa idea ens vingué a tots dos sense dir-nos-ho: «celebren la caiguda de Bilbao». L’endemà en efecte ho sabíem pels diaris, que sempre ens arriben al front amb retard. Després d’una resistència desesperada que farà per sempre més la glòria dels nacionalistes bascos que la dirigien, Bilbao havia caigut en mans de l’enemic el primer dia de l’estiu; ara, el primer de l’hivern, els soldats catalans i valencians han entrat a Terol.

El nostre Nadal serà més alegre que el de l’any passat. Potser s’atansa per a la nostra pàtria, després de proves tan dures, una època de pau i de grandesa. Aquest Nadal farà un any de la meva promoció a alferes d’infanteria de l’Exèrcit de Catalunya; ara, ai las, oficialment de l’Est. Estic content que aquest primer aniversari s’escaigui en un moment com el de la presa de Terol. És indescriptible l’eufòria de la tropa, sobretot entre els voluntaris i l’oficialitat; només fa pena de pensar en tants i tants, nostres o seus, com hauran caigut damunt la neu durant els assalts. Una batalla a l’hivern és cruel; pobres herois anònims d’una causa terriblement confusa.

Resem per uns i altres.

La significació militar de la presa de Terol és força més considerable que la importància, més aviat escassa, d’aquesta ciutat en si mateixa; el mes de juny es va intentar assaltar Osca, després d’haver-la assetjada gràcies a la presa de Chimilla i Alerre; finalment les forces catalanes van haver d’alçar el setge amb moltíssimes baixes. Després de la caiguda de Belxit s’intentà així mateix encerclar Saragossa despenjant-se per sorpresa diverses de les nostres divisions des del nord i des de llevant en dues ofensives simultànies. També va ser un fracàs. Això, si no recordo malament, era ja per l’octubre. La d’ara és ja, doncs, la tercera ofensiva de gran envergadura que emprenen les nostres forces d’Aragó en mig any; ara coronada per l’èxit. Hi haurà contribuït moltíssim la presa de Belxit, que fou duríssima i eliminà una bossa enemiga que tenia immobilitzades moltes forces nostres. Perdona aquestes expansions militars; és l’alegria que me les dicta. Sé que la compartiràs des del teu llit de malalt.

Records afectuosos d’en Jorzapé, el comissari de «la metralla». És lleidatà i té vint anys ¿potser ja te n’he parlat altres vegades? Et coneix però tem que tu no te’n recordes. Diu que et digui que és «aquell que treballava a can Felicià Soler».

[Afegit el 1948: En els combats per la presa de Terol morí l’Enric Usall, però nosaltres havíem de trigar mesos a saber-ho.]