[VIII.8] La pluja impia – [VIII.9] Eixam de rumors – [VIII.10] Primera conversa amb Carles Pi i Sunyer

Diumenge, 29 de gener

[VIII.8]  La pluja impia

A la nit, enmig de la tempesta de llamps i trons, la pluja ha caigut seguida i forta, hores i hores.

–Ha plogut a bots i barrals –em diuen els companys en fer-se de dia.

Encara plou a les vuit del matí, quan sortim un moment a la terrassa del mas. Puja la sentor de la terra mullada. La cortina blanca de l’aigua del cel desdibuixa el paisatge que sembla diluir-se. Tots pensem en aquella multitud de gent que aquests darrers dies ha envaït les carreteres i ha improvisat campaments al ras. A les penalitats i als perills de l’èxode ve a ajuntar-se la impietat d’aquesta torrencial pluja d’hivern.

Uns amics que entren al mas conten detalls commovedors de les conseqüències de l’aiguat. Diversos campaments s’han convertit en fanguissars o en estanys. La roba dels fugitius regalima, els matalassos són xops. Hores i hores la pobra gent ha hagut d’aguantar el fred i la pluja amb els peus dintre l’aigua o encastats al fang. El mal temps ha accentuat la mancança de queviures. Els sindicats comarcals s’esforcen a dur als campaments inundats pa, pots de llet i de conserves; però cal socórrer milers i milers de persones, i els majors esforços possibles resulten insuficients. Trenca el cor de veure aquestes misèries per a les quals no hi ha remei ni consol.

[VIII.8]  Eixam de rumors

El matí d’aquest diumenge ennuvolat s’assenyala per un eixam de notícies sensacionals. Hom diu que les tropes republicanes han aconseguit deturar els franquistes i que, al sector de la costa, l’antic exèrcit de l’Ebre, reconstituït, ha contraatacat i fet retrocedir considerablement l’enemic. Hom parla de nous desembarcaments d’homes i material, a la badia de Roses aquesta vegada. Això és causa d’un començ d’optimisme, que es fa una mica més consistent quan ve Rouret i explica alguna de les coses que a ell li han explicat i que, fins a cert punt, s’avenen amb els rumors que corren. A mi Rouret m’ha dit que han entrat en acció, per part dels republicans, forces reorganitzades i ben equipades i que, segons li ha contat Margarita Nelken, ahir, en un contraatac, les tropes de la República avançaren fins a Mataró. Ell no respon de l’exactitud d’aquestes notícies, però es decanta a creure que tenen un fons de veritat.

Hi ha rumors més sensacionals, encara. Són d’ordre internacional. Un rumor assegura que el govern francès ha enviat un ultimàtum a Franco exigint-li la retirada de les tropes estrangeres dins un termini de 24 hores i notificant-li que si no les retira, França intervindrà. Un altre rumor afirma que el dia 6 de febrer vinent Itàlia formularà les seves reivindicacions davant França, amb caràcter d’ultimàtum. Els dos rumors troben poc crèdit, i menys el primer que el segon.

[VIII.8]  Primera conversa amb Carles Pi i Sunyer

Prop del migdia ha vingut al mas Carles Pi i Sunyer. Es mostra somrient i reposat. A la seva faç hi ha una expressió serena. No té aquella expressió d’esverament, més fisiològica que psicològica, que temps enrere presentava de vegades. Avui hom podria repetir aquella caricatura periodística on apareixia Pi davant del micròfon per a començar un discurs, amb la següent frase: «Senyors, ara us explicaré per què faig aquesta cara de pànic». No; l’amic Pi i Sunyer no fa cara de pànic. No fa tan sols cara de tristesa ni de desconhort.

Dins la cambra que serveix de secretaria, Pi explica les seves impressions sobre la situació, dóna algunes notícies, i resumeix una conversa que ahir va tenir amb Negrín. Quan ell ja anava a sortir de l’estança em pregunta:

–Què penseu d’això que passa?

–Penso –li responc– que, en l’esdevenidor immediat, les coses aniran molt malament per a nosaltres; però que, en el pla de la política europea, a la qual el nostre cas queda lligat, el final del final ens serà favorable.

Pi fa un moviment afirmatiu, bo i dient:

–Oh, del final del final no en tinc cap dubte!

Més tard, en veure’m assegut tot sol en un banc de la sala, Pi ve a trobar-me i s’asseu al meu costat tot posant-me afectuosament la mà damunt l’espatlla. Aviat entrem en un canvi d’impressions, al grat de la conversa. Em conta detalladament la seva entrevista amb Negrín. De primer el meu amic li parlà de la conveniència d’establir a l’estranger algunes institucions culturals de la Generalitat, dins les quals podrien seguir actuant un bon nombre d’escriptors i artistes nostres. La contesta del cap del govern espanyol va ésser cortesa, però negativa.

–La guerra continua –va declarar–, i necessitem tots els diners, especialment les divises, per a la guerra.

Després Negrín li féu una descripció de la situació militar i política. L’home segueix decidit a resistir, i confia de formar una nova línia de defensa que deturi l’avanç dels franquistes cap als Pirineus. De fet, va anticipar a Pi un resum del discurs radiat que al vespre pronuncià a Figueres, aquell discurs en el qual afirma que la victòria és més segura que mai i que disposa de tropes i material en quantitat i qualitat «nunca soñadas». Pi, seguint el seu caient temperamental, no jutja a fons la política ni les esperances del cap del govern de la República. De l’actitud del meu interlocutor dedueixo que ell creu que ja no hi ha altre remei sinó deixar fer a Negrín. En veritat, som a les darreries de l’experiència, pel que toca a Catalunya. El mal, el greu mal, el gravíssim mal, ja està fet.

Això ens porta a parlar del cas del nostre poble. Jo remarco que tal com el govern de la República ha dut la guerra, damunt de Catalunya ha recaigut el principal pes, d’un any i mig ençà, i recau ara la mateixa tragèdia de la invasió i de l’èxode. Mentrestant, el front del Centre –on hi ha els majors contingents de tropes i el millor i més nombrós material–, resta inactiu des de l’operació de Brunete (abril de 1937), operació important, però limitada en temps i en espai. Què haurien dit els homes del Centre –militars, polítics, periodistes, gent del poble– si el front català hagués restat tants de mesos en la inactivitat? Amb molt menys motiu, l’any 1937, de Madrid i de València estant, va fer-se una campanya persistent, impertinent i sovint injuriosa contra Catalunya, per la poca activitat que hom atribuïa al front d’Aragó, del qual la Generalitat tenia cura aleshores. En aquella avinentesa va inventar-se a Madrid la frase dels «frentes perezosos»; el més peresós de tots, segons els autors de la frase, aquell contra el qual anaven els trets –trets per darrere–, era el front sostingut per Catalunya, l’únic que no havia retrocedit. Resulta que Catalunya, després d’haver fet el major esforç, d’haver tingut el major nombre de baixes, d’haver sofert amb major intensitat l’horror dels bombardeigs aeris i d’haver tingut els majors perjudicis econòmics, tindrà finalment la culpa d’haver perdut la guerra, mentre que Madrid seguirà tenint la fama d’heroisme, amb tot i la seva inacció de vint mesos. Assenyalo l’error que han comès molts catalans contribuint a la creació de versions exagerades, que havien d’utilitzar-se inevitablement contra nosaltres. Sense negar als madrilenys cap dels alts mèrits contrets durant el mig setge a què han estat sotmesos, cal recordar els fets següents: que la capital espanyola fou salvada principalment pels voluntaris internacionals; que de tota l’Espanya republicana hi acudiren tropes, i que Catalunya hi envià la columna Durruti, formada per les millors forces de xoc que aleshores tenia, dues columnes de la UGT catalana, una altra d’Estat Català i una altra de guàrdies civils triats.

–Tot el que ara succeeix –em diu Pi i Sunyer– no fa cap favor a Catalunya. Però, de totes maneres, no es podrà negar que a Catalunya li ha estat adjudicat el paper, no tan brillant com el de Madrid, de treure les castanyes del foc.

I entre tots dos citem diversos fets prou coneguts, que cal repetir com a contesta als qui bescanten el nostre poble. Quan els franquistes, a les darreries del 1937, estaven a punt de començar una gran ofensiva contra Madrid pel sector de Guadalajara, l’estat major central de la República va organitzar l’ofensiva de Terol, en la qual van ésser emprats contingents importantíssims de soldats catalans i un nombrós material, sortit de Catalunya, tot això, en una proporció d’un cinquanta per cent. Aquella ofensiva obligà l’adversari a dur al front d’Aragó les forces i el material que havia acumulat a Castella, i una de les conseqüències d’això va ésser que les armes feixistes es giraren furiosament contra aquell front. Recobrat Terol per l’enemic van venir les dues grans ofensives consecutives del mes de març del 1938 al sud i al nord de l’Ebre, que feren perdre als republicans l’amplíssima faixa de territori aragonès que havien conquerit les milícies catalanes i servia de protecció a Catalunya, i les comarques catalanes de més enllà de l’Ebre i les del baix Segre. L’estat major republicà anava tan desorientat, que, al cap de tres dies d’iniciada l’ofensiva franquista al sud de l’Ebre, considerava que allò era exclusivament una finta i que l’ofensiva veritable vindria per l’Alcarria. El front d’Aragó, que estava desproveït d’armament i en molta part de contingents, no pogué aguantar el cop, i les tropes es desmoralitzaren. L’estiu següent, quan els franquistes, després d’arribar a la costa mediterrània pel nord de Castelló, avançaren amenaçadorament en la direcció de València, va sobrevenir l’ofensiva republicana de l’Ebre en territori català, mantinguda per tropes que tenien un vuitanta per cent de soldats catalans. I així com l’ofensiva de Terol va salvar Madrid l’any 1937, l’ofensiva de l’Ebre va salvar València l’any 1938. Aquest paper perillosíssim, el d’atraure el llamp, adjudicat per dues vegades a Catalunya, devia respondre a raons militars; però sempre hi ha maliciosos que poden suposar que a certs dirigents civils i militars de l’Espanya republicana no els venia malament de confiar als catalans el paper més arriscat i més poc lluït. També deu ésser per motius d’estratègia que ni València ni Madrid, salvades abans per Catalunya, no han fet res per a salvar aquesta en ésser envaïda per l’exèrcit més fort en homes i en material que fins avui han organitzat Franco i els seus aliats. Tant que, l’any 1937, certs periodistes madrilenys parlaven de la inacció del front de l’Est i fins de traïcions de la Generalitat! Els catalans, al contrari, no hem fet ara cap acusació ni cap retret per al front del Centre, i hem suposat que la seva inacció ha estat deguda a motius respectables i confessables.

Faig una mena de balanç de la llarga batalla de l’Ebre, que durà tot l’estiu i part de la tardor de l’any passat. Els catalans, que hi aportaren la major part de les forces, hi van tenir una proporció de pèrdues molt elevada. Els setanta o vuitanta mil homes que per la part dels republicans combatien estaven enquadrats per una minoria d’elements que exercien sovint la missió de vigilar des de les últimes files, pistola en mà, la conducta dels qui anaven al davant. La xifra dels catalans morts en la batalla de l’Ebre, l’any 1938, es calcula en uns 12.000. El conjunt de baixes catalanes –morts, ferits i presoners– fou d’uns 40.000 homes. De resultes d’aquest esforç i d’aquesta sagnia, Catalunya restà exhaurida militarment.

De l’aspecte peninsular de la guerra passem a l’aspecte exterior; Pi i jo coincidim a creure que no trigarà molt a venir tota una sèrie d’esdeveniments que incorporaran els problemes locals o parcials –els d’Espanya com els de Catalunya– al gran problema mundial, i la solució d’aquells dependrà de la solució d’aquest. Jo em conhorto amb la reflexió que, qualsevol que fos el curs de la guerra i de la postguerra a la Península, tot restarà al capdavall subordinat a l’evolució d’Europa.