[VIII.6] Tertúlia d’intel·lectuals – [VIII.7] La invasió del mas segueix

[28 de gener de 1939]

[VIII.6]  Tertúlia d’intel·lectuals

M’he retirat de la terrassa amb mal humor i entro a la cambra que serveix de secretaria de la casa. La màquina d’escriure no para, no dóna l’abast per a la feina que cal fer. Hi ha feina especialment per a establir la llista circumstanciada dels que necessiten passaport i per a expedir certificats de títols i d’estudis.

Veig estesos per terra papers i queviures barrejats. Els amics intel·lectuals, que no estan mancats totalment de sentit pràctic, s’han reservat una garrafa d’un vi ranci molt fi. D’altra banda, davant l’escurçament de la ració, escurçament que serà sense dubte progressiu, aquests amics cerquen un suplement en uns menuts trossos de cansalada que es reparteixen i que masteguen amb fruïció, com si masteguessin bombons.

Si aquests companys no han perdut la gana –cosa difícil en els temps que corren– tampoc no han perdut l’humor. Parlen amb animació, riuen, fan frases, diuen acudits, miren l’esdevenidor, si no amb optimisme amb coratge. Es parla de la «Revista de Catalunya» i del lloc on podrà publicar-se d’ací endavant. A Perpinyà? A Tolosa del Llenguadoc? A París? A Mèxic? A Santiago de Xile? L’any passat, al congrés general dels Pen-Clubs celebrat a Praga, va acordar-se que, cada mes, un dels Pen-Clubs subministraria la quantitat necessària per al paper d’un número de la nostra revista. És de creure que aquesta cooperació serà mantinguda, i amb més motiu encara si la «Revista de Catalunya» es publica a l’estranger. De tota manera el número que hi havia en preparació a Barcelona no ha pogut sortir a temps. Armand Obiols em mostra un petit boix de Ricart que havia d’anar en el número inèdit. El boix representa l’Arc de Berà.

–Teniu, us toca a vós per dret propi –em diu allargant-me el bocinet de fusta.

El prenc amb alegria i el guardo com un record.

[VIII.7]  La invasió del mas segueix

Hora de dinar… Ha calgut establir torns per als menjars, perquè no cabem tots alhora a la taula. Quan toca el torn a una sèrie d’allotjats, hom crida llur nom des de la porta de la cuina-menjador, i les famílies cridades van acudint per a ocupar els llocs. El menjar és frugal –oh, l’elegant eufemisme!– però presenta un atractiu espiritual i pintoresc. Les noies aplegades al mas fan servei de cuina i de taula, i el fan força bé, amb les mans netes i lleugeres i un franc somriure a la faç. A Can Perxers no es menja gaire, però es menja de gust.

La invasió no para. Arriben colles de diverses poblacions i comarques. Una colla de les més nombroses és la dels tarragonins. Ja és impossible d’encabir nous allotjats. A la sala apareix un cartell dient que a fi de preparar la pròxima instal·lació al mas del president de la Generalitat i del conseller de Cultura, des de demà, només hi podran romandre els que pertanyin a les entitats de caràcter cultural. Menys pel cartell que per la mancança de lloc, molts dels hostes espontanis es fan fonedissos cap al tard i miren d’acomodar-se –és un dir– per les masies, cabanes, barraques i pallisses del terme.

Han tingut un bon pensament, perquè a Can Perxers aquest vespre, després del magre sopar, el problema de dormir es fa més complicat encara. Només se’n surten mig bé unes quantes famílies i grups d’amics que, no sabem ben bé d’on, han portat uns matalassos i els estenen allí on poden per ajeure-s’hi al damunt. Els altres es troben pitjor que la nit anterior. La meva família, però, ha pogut eixamplar una mica el jaç de maletes, i ara tenen cabuda alhora el meu fill i la meva filla. La meva muller i jo hem d’acontentar-nos amb el mateix banc d’ahir, que compartim amb altres hostes tan poc afortunats com nosaltres mateixos.

Alguns galifardeus grossos i grassos, que no presenten senyals d’haver passat estretors alimentàries, es preparen a ajeure’s en un dels grans matalassos estesos a la sala. I mentre ells disposen de l’ample jaç tou, algunes persones malaltes i d’edat han de dormir en cadires, si és que en troben. Nicolau Battestini, que ha arribat malalt i demacrat i amb prou feines pot caminar sostingut per un bastó, s’adona que un altre col·lega, el vell amic Joan Fàbrega, de la Bisbal, no troba ni cadira. Aleshores s’encara amb els minyons del gran matalàs i els diu:

–No us en doneu vergonya de dormir en matalàs, vosaltres que sou joves i esteu bons, mentre que aquest pobre vell no sap on posar-se?

Els minyons grossos i grassos, tartamudejant, ofereixen, no massa sincerament, llur matalàs a aquells qui el desitgin.

Mentrestant, uns altres minyons descargolen llur matalàs amb violència, i alcen d’aquesta manera un núvol de pols, de la pols ja espessa que tapissa el trespol. Aleshores sóc jo qui m’indigno i dic unes quantes paraules fortes que es perden enmig de la polseguera.