[IX.4] Carretera enllà – [IX.5] La Jonquera – [IX.6] De la Jonquera al Pertús

[31 de gener de 1939]

[IX.4]  Carretera enllà

A partir d’Agullana la carretera fa baixada, i l’autocar asmàtic llisca fàcilment. Anirem bé si els seus frens funcionen i no es desboca. Des del poble al pont que hi ha ben a prop, el pendent és molt pronunciat, i tanmateix el nostre carruatge segueix la seva marxa normalment. Estem gairebé tranquils.

En anar nosaltres a embocar el pont, aquest s’embussa per un excés de vehicles, gairebé tots militars que vénen en direcció contrària. L’aturada és força llarga i ens impacientem. De tant en tant guaitem el cel blau, que ens pot reservar el present dels avions sinistres. Més llargues aturades ens esperen en el dia d’avui.

Tot baixant per la branca de carretera que va d’Agullana a la carretera general, veiem als dos costats nombrosos campaments de gent fugitiva. L’àrea d’aquests campaments s’ha quintuplicat de pocs dies ençà. Agafa molts quilòmetres quadrats i conté desenes de milers de persones. Sota el bon sol, llargues rastelleres de roba estesa donen a l’indret un pintoresc aspecte. Damunt els camps encara molls i entre les pinedes es mou una multitud miseriosa en la qual predominen les dones i els infants. Allí on el terreny s’eleva i hi creixen els arbustos del bosc baix, apareixen nombroses tendes de campanya, si hom pot emprar aquesta expressió, fetes de brancatge i de flassades, llençols i cobrellits. Les dones feinegen, els infants juguen, els homes enraonen. Tots deuen haver patit molt durant els dies de pluja; però el bon temps que torna els ho fa oblidar: tenen als ulls una lluïssor d’esperança i als llavis un mig riure de tímida alegria. Alguns camps, convertits en estanys per l’aigua del cel, han estat abandonats, i en els tolls fangosos resten matalassos i coixins, robes i estris.

Ja no és solament la carretera de França la que està embussada per l’excés de vehicles; els primers trossos de les rutes i camins que hi porten estan així mateix embussats. Tres o quatre-cents metres abans de desembocar en aquella carretera, la d’Agullana està guarnida al seu torn d’un rengle de carros i camions parats que destorben enormement el trànsit. A còpia de paciència i de temps, de tocs de clàxon i de crits, arribem a la bifurcació i prenem la direcció de la Jonquera. Ve el moment de les màximes dificultats.

[IX.5.]  La Jonquera

A la carretera de França els rengles de vehicles són llargs i espessos. Hi ha dos rengles que pugen i dos rengles que baixen i a cada instant s’entrebanquen els uns als altres. Sort que el cotxe de Bosch-Gimpera, que fa d’explorador, ens permet d’avançar, per bé que lentament i amb freqüents parades, fins a l’entrada del poble.

Ací l’embús és formidable: embús de cotxes, de camions i de gent. La frontera està oberta per tots dos costats, amb restriccions; però les formalitats de policia i de duana, tot i haver estat alleugerides, no permeten de passar via. Els carrers de la Jonquera són plens d’una gentada atapeïda, més resignada que impacient. Els dolors soferts acaben per donar una mena d’insensibilitat.

Si nosaltres haguéssim de fer cua rigorosament, en tindríem per dos dies. Bosch-Gimpera va resolent les dificultats, ara parlant amb un militar, ara amb un inspector de policia. Els explica que som bona gent, intel·lectuals amb llurs famílies, tot de vells, dones i criatures. Per part de la policia som ben tractats. Ho serem igualment per la duana? Cal gestionar-ho. Amb el seu aire d’home atrafegat que s’ocupa de problemes difícils, Pau Vila se’n va a fer les gestions. Mentrestant la nostra petita caravana queda parada a la ruta, més enllà de la Jonquera. A partir de la duana el trànsit és molt menor; les formalitats de sortida fan l’ofici d’una resclosa que atura el gros corrent i només en deixa passar un raig.

L’aturada és més llarga del que esperàvem. Aviat seran les dotze. I hem sortit de Can Perxers sense esmorzar. Les provisions col·lectives dels expedicionaris són tan escasses que no permeten altra cosa sinó distribuir una mena de berenar. Veient que l’espera continua, la intendència del grup decideix de passar a les dones i a la mainada –els vells, ai las!, en som exclosos– unes preses de xocolata sense acompanyament de pa. Més tard, en vista que ja som més enllà de migdia, és servida una petita –petitíssima– ració general de pa i formatge.

Cap a dos quarts d’una compareix Pau Vila amb l’aire d’un home ensems satisfet i cansat.

–Ja està resolt tot –crida–. Podem tirar endavant; no ens escorcollaran, ni ens faran obrir cap maleta.

Esclat d’alegria dins l’autocar. Les dones prorrompen en exclamacions. Passaran les joies, aquestes joies que eren llur preocupació principal. Dames i dametes es palpen amb delícia les arracades i es miren amb satisfacció els anells, les agulles de pit, els braçalets. N’hi ha algunes que deixen escapar uns dolços sospirs. L’emoció els fa oblidar les angúnies d’aquests dies.

[IX.6]  De la Jonquera al Pertús

Els tres cotxes de la nostra caravana reprenen la marxa. L’autocar segueix avançant a poc a poc, però amb regularitat. Li he obert un crèdit de confiança, i estic segur que no em defraudarà. Per dins no està tan desballestat com per fora. Perdo la por que caigui a miques damunt de la ruta.

Ara sembla que l’autocar va amb més lentitud. És que està a punt d’espatllar-se o que jo estic més neguitós? Em creia que era cosa d’uns quants minuts l’anar de la Jonquera al Pertús, i havia dit, en reprendre el viatge, que d’un moment a l’altre arribaríem a la ratlla. Ens hi acostem, és clar; però triguem a arribar-hi.

Van pujant carretera amunt corrues de gent que ja ha passat pels sedassos policíacs i duaners de la Jonquera, sobretot dones amb farcells al cap i a les mans i amb criatures agafades a les faldilles. Mares i fills porten a la faç demacrada i groga el senyal de les privacions; així i tot caminen amb un pas ràpid, amb un coratge alegre, amb una expressió d’esperança, com qui ja és a punt d’entrar a la terra promesa. Es veu, però, que no tothom passa amb facilitat la ratlla, puix que també per ací hi ha, a prop de la carretera, diversos campaments que han sofert la prova de l’aigua del cel.

Que triguem d’arribar a la frontera! Diríeu que per un miracle hostil la veta de la ruta s’ha estirat desmesuradament i ha multiplicat la distància. Però ja no falta gaire tros. Som en una pujada i anem a entrar al coll del Pertús. En aquest trajecte l’espectacle és profundament llastimós. A banda i banda de la carretera hi ha un doble rengle de cotxes i camions espatllats i sovint estimbats, maletes esbotzades, matalassos i coixins i coixineres, peces de vestir, barrets, sabates i espardenyes, tot destrossat i abandonat. És un espectacle de misèria, de brutícia, de catàstrofe. El paisatge, esquerp i d’estrets horitzons, contribueix a comunicar a l’ànima un sentiment de desolació.