[31 de gener de 1939]
[IX.4] Coll del Pertús
Emboquem el coll del Pertús. La carretera passa entre puigs coberts de pins. Els pins ens han acompanyat tot aquest matí, pins petits damunt terreny rocós, pins de Catalunya, als quals adreço de bon cor la salutació de Josep Carner:
Salut, oh pi de terra eixuta,
lligam damunt la nostra ruta,
d’un aspre món i un cel serè…
La nostra interior salutació, callada, és interrompuda per uns crits de:
–Atureu-vos! Atureu-vos!
Ensems sonen uns cops de mà damunt els vidres de l’autocar, cops que vénen dels companys asseguts dalt de tot del carruatge. Mentrestant veiem acostar-se bracejant un oficial de l’exèrcit republicà, que també fa senyal que ens aturem, i quan és més a prop dóna crits de:
–¡Pararse! ¡Pararse!
No calien pas tants de crits ni tants de cops per aturar-nos. Els nostres vehicles tenen un marcat caient a l’aturada, i encara més quan pugen costa amunt. Ja estem aturats. De què es tracta? És un altre control. L’oficial vol saber si tots els expedicionaris, a més de tenir els papers en regla, passem de l’edat militar. Hom li explica que tots els homes que figuren en el nostre passaport col·lectiu estan en aquestes condicions. Després d’examinar els papers i d’escoltar les explicacions de Bosch-Gimpera, l’oficial ens deixa seguir endavant.
Passarem tot seguit la ratlla? No. Encara ens hem d’esperar. És la una; els duaners francesos són a dinar, i fins que tornin no serà possible de complir les formalitats de la duana francesa. Nova parada, doncs. Mentrestant veiem que a la part espanyola de la frontera hi ha alguns transbords de proveïments. No ha cessat del tot el comerç entre França i la petita part de Catalunya que resta lliure de la invasió.
[IX.5] Travessem la ratlla
Un grup de gent negreja davant nostre, al mig de la carretera, entre la doble renglera de cases. El Pertús! És la frontera.
En acostar-nos-hi, ens adonem del barratge que hi ha muntat; una cadena a mitja alçada, i al darrere uns escamots de gendarmes i un cordó de soldats amb fusell i baioneta al canó. Quan som més a prop comprovem que els soldats són negres –exactament de color de xocolata–, amb el fes vermell i el capot de color d’oli. Heu-vos aquí alguns batallons d’aquesta tropa, i no ens sorprèn la troballa. No ens sorprèn, ni ens estranya; però ens fa una mica de mal al cor.
Gràcies, una vegada més, als bons oficis de Bosch-Gimpera, fem el pas de la ratlla sense destorbs. Davant de nosaltres la cadena cau, el cordó de senegalesos s’obre pel mig com els dos batents d’una porta, i els nostres tres vehicles passen enllà i pugen pel carrer costerut d’aquest vilatge rossellonès.
–Ja som a França –criden unes veus dins l’autocar.
Els nostres cors bateguen. És el moment de més forta emoció. M’adono que la meva muller plora silenciosament i que mira enrere, cap a la terra que hem deixat, de la qual ella no havia sortit mai.
Prou sabem que aquesta part de França a on hem entrat encara és Catalunya. Però ara la ratlla oficial té una significació vera. Sortim d’un Estat i entrem en un altre; sortim d’un país en guerra i entrem en un país en pau; sortim de la persecució de l’enemic i entrem en la protecció d’una altra sobirania. Per això renuncio a les reflexions sobre la catalanitat del Rosselló i sobre el fet que la ratlla estatal és, en certs aspectes, fictícia. Per a la nostra caravana, el moment psicològic del canvi de país és aquest moment de l’entrada al territori de l’Estat francès.
La recança es barreja amb l’alegria. Ens trobem a resguard i estem salvats personalment, però som a l’exili.
–Ací no hi arribaran els franquistes! –diu un de la colla.
I els pits s’eixamplen en un respir més llarg.
Un altre diu:
–Potser no podrem tornar mai més a Catalunya!
I els pits s’estrenyen novament.
[IX.6] El gendarme sorrut
Encara no hem avançat cent metres enllà de la frontera, que sobrevé un incident inesperat. Un gendarme aborda el nostre vehicle i s’adreça al xofer amb grans crits i gestos. En català crida:
–Ep! Pareu-vos! On aneu?
Obre violentament una portella del cotxe, i tirant mig cos endins, crida:
–A baixar, a baixar!
Sorpresa i esverament entre nosaltres. Acudeixen altres gendarmes i un grup de gent. A veure si ens faran retrocedir! Per què aquest gendarme ras ens vol fer baixar de l’autocar? Hauran arribat, a darrera hora, instruccions que ens priven d’entrar a França? Es tractarà només d’una extralimitació? O serà al capdavall un simple malentès? Totes aquestes hipòtesis passen pel nostre pensament. Pompeu Fabra, impertorbable, resta callat i quiet en el seu seient davanter, bo i guaitant el gendarme excitat que braceja i baladreja.
Altra vegada Bosch-Gimpera resol el cas. Es dóna a conèixer, explica qui som els expedicionaris i mostra l’autorització que tenim per a entrar a França. Queda aclarit tot. El gendarme, desconeixedor de la nostra qualitat, s’ha excedit. Els seus superiors jeràrquics, correctes i atents amb nosaltres, ens diuen que podem tirar endavant. I els tres cotxes tornen a emprendre la marxa, entre la curiositat del públic, que mira insistentment el rètol de l’autocar (Generalitat de Catalunya. Servei d’Assistència Social als Refugiats) i el del bibliobús (Generalitat de Catalunya, Conselleria de Cultura. Serveis de Cultura al Front). El nostre cotxe porta als vidres diversos forats de bala, i aquests senyals bèl·lics li donen, al Pertús, un cert prestigi popular.
Deixa un comentari