[23 de gener de 1939]
Tot caminant he anat a la Conselleria de Cultura, dalt del passeig de Gràcia, per assistir a la reunió convocada. Som pocs els que hem acudit: Pompeu Fabra, Josep M. Capdevila, Joan Oliver, Jordana, Francesc Trabal i jo.
Trabal, secretari de la Institució, es mostra agitat. Comença per explicar-nos que ens ha convocat perquè no hi ha a Barcelona ni el president, Josep Pous i Pagès, ni el vicepresident, Carles Riba. I ens ensenya una carta de Pous, escrita el dia anterior, en la qual li comunica que ha rebut una indicació del conseller de Cultura perquè faci tot seguit la maleta i surti de Barcelona. «Ja podeu pensar –escriu Pous– el gros disgust que tinc.»
En la carta de Pous no hi ha cap referència a allò que hagin de fer els altres membres de la Institució, ni a cap mesura de caràcter col·lectiu. Em contraria que no s’hagi obrat coordinadament, i més encara que no s’hagi dut a la pràctica, en el moment oportú, el projecte que l’any passat s’havia convingut, de recollir en unes caixes els llibres, originals i apunts dels escriptors catalans que haguessin d’exiliar-se. Jo havia insistit per tal que això fos preparat amb el temps necessari. Ja no hi ha manera de fer-ho. Només podrem salvar aquells llibres i papers que càpiguen en un racó de la maleta. Prou feina hi haurà per a treure de Barcelona les persones dels escriptors. Algú em fa la confidència que no falten els qui han enviat a l’estranger, no sols el paperam que els ha interessat, ans encara els mobles i la roba de vestir. Tan fàcil que era, fa una o dues setmanes, de dedicar un camió de la Generalitat a l’evacuació del material literari! Sé que el conseller de Cultura estava ben disposat.
Decidim que uns companys entrin a veure Carles Pi i Sunyer, per tal de canviar impressions amb ell i saber quines són les perspectives immediates. Al cap de poca estona tornen i ens expliquen la conversa. El Conseller ha confirmat que ahir va adreçar-se a Pous i Pagès en el sentit indicat per aquest, i ha insinuat que li féu avançar el viatge a fi que realitzés unes gestions. D’altra banda, ha assegurat que la Conselleria estava treballant activament per organitzar de seguida l’evacuació dels intel·lectuals catalans.
–En Pi m’ha encarregat de comunicar-vos –em diu Trabal– que per a vós i la vostra família us facilitarà un cotxe de quatre places. Feu el favor de venir al local de la Institució, aquesta tarda, a dos quarts de quatre, i podré fixar-vos el lloc, el dia i l’hora de la sortida, que serà aquesta tarda mateix o demà al matí.
Abans d’alçar la sessió, els presents prenem dos acords: continuar l’obra de la Institució allí on puguem, dins o fora de Catalunya, i encarregar interinament de la presidència Pompeu Fabra. Tots ens estrenyem la mà, com en una mena de jurament.
És de doldre que no hagi prevalgut l’acord pres a principis de setmana, a proposta meva, de fer el trasllat col·lectiu de la Institució a Girona. Jo havia procurat aplicar als escriptors el mateix criteri de solidaritat i disciplina que havia demanat per als polítics. No n’he pogut sortir. No és que hi hagi una escampada completa dels uns i dels altres. Però en tots dos elements abunden les pernicioses iniciatives individuals o parcials que malmeten la desitjable i exigible organització de conjunt.
És ja la una. M’encamino amb pas ràpid cap a les oficines de Governació. A mig camí comença un nou bombardeig dels més intensos. El passeig de Gràcia queda gairebé desert. Encara ressonen les detonacions quan arribo a lloc. Tot seguit la meva muller i els fills em vénen a trobar. No han vingut ni el funcionari ni la funcionària que esperàvem. Aquell altre funcionari amic amb el qual ja havia parlat al matí, em promet que ell anirà personalment a casa de la funcionària que té les claus del fitxer, i em prega que torni a veure’l a les sis de la tarda.
Tots els meus passos d’aquest matí sota el bombardeig han estat completament inútils. Em sembla que l’afer del passaport ja no té remei, i aviat deixo de pensar-hi. No puc deixar de pensar, en canvi, en els meus papers i llibres, la riquesa que més estimo i que hauré d’abandonar quasi totalment. Sense les obres de lectura i de consulta, i sense els apunts manuscrits, em sentiré pobre i desemparat. Aquesta serà per a mi la pitjor pobresa.
Hi ha moltes Catalunyes, tantes com persones.
Molts mai van estar a l’altura. El que compta és la Catalunya de les persones i llavors les idees, els interessos i les institucions. Tot per aquest ordre. Tinc esperança.
Un cas típic de Catalunya: fer la guerra per compte propi:
“Em contraria que no s’hagi obrat coordinadament, i més encara que no s’hagi dut a la pràctica, en el moment oportú, el projecte que l’any passat s’havia convingut”.