[23 de gener de 1939]
[II.3] D’Irla a Rouret
Al Majèstic, a l’hora de dinar, hi ha més diputats que ahir i més desorientació que cap dia. Mentre ja ha començat a posar-se en pràctica un pla d’evacuació dels intel·lectuals per la Conselleria de Cultura, no hi ha encara cap pla per als polítics ni per als diputats del nostre parlament. En arribar a l’hotel resumeixo en una quartilla els punts que cal resoldre amb urgència respecte als diputats, i la lliuro al president Irla, que es troba allí, com cada dia, tot voltat de secretaris. Es posa la meva quartilla a la butxaca sense llegir-la, tot dient-me:
–Això, a en Rouret!
És la seva contesta invariable als companys que li parlen d’aquestes qüestions. Però el cas d’ara, que es refereix als diputats en general, pertoca més a Josep Irla, president de la Cambra, que a Martí Rouret, cap de la majoria. Per ventura els diputats que no pertanyen a l’Esquerra queden exclosos de les mesures que hom hagi de prendre? Aquí hi ha, per exemple, Pau Romeva, de la Unió Democràtica de Catalunya, que té plantejats els mateixos problemes que els diputats de la majoria i s’hi ajunta per intentar de resoldre’ls. Seria més lògic que fos Rouret qui digués:
–Això a l’Irla!
A través de la seva actitud inhibitòria, Irla vol mantenir l’urc d’home íntegre. Adopta el posat d’un president que no sap ni vol saber res dels preparatius d’evacuació. Oficialment, els ignora. Amb tot, pateix força. Pateix per la tragèdia de Catalunya, per la situació dels amics, per la pròpia situació personal. I ell, físicament decandit d’un quant temps ençà, no és home per suportar bé un tal feix de malaurances. El veieu compungit, arraulit, lent, encorbat sota el pes de la guerra i dels anys. No té iniciatives, ni tan sols alè.
Rouret fa la impressió que la seva joventut no es deixa abatre per les dificultats. Probablement li desplau que hagi d’encarregar-se de feines i gestions tan poc grates i tan compromeses com les de l’evacuació dels diputats i altres persones; però s’esforça a reeixir. Les coses fetes o intentades fins ara per sortir del pas, a Rouret han estat degudes.
En principi s’ha decidit la sortida immediata dels diputats del Parlament català. La primera dificultat és la dels cotxes. De moment només n’hi ha dos, per a portar fora de Barcelona un centenar de persones. Alguns companys protesten. Simó i Bofarull diu:
–Em posaré les maletes al coll i me n’aniré amb la dona carretera amunt!
[II.4] Dels polítics als literats
Me’n vaig a la Institució de les Lletres Catalanes, tal com he quedat amb Francesc Trabal. Aquesta tarda les alarmes i els bombardeigs aeris vénen cada mitja hora. En arribar al local de la Institució trobo la porta del pis oberta, però dins del pis no hi ha ningú: ni Trabal, ni cap funcionari ni el conserge. M’espero una bona estona i segueixo en la mateixa soledat. Ja havia deixat un paper escrit damunt la taula de Trabal per a fer-li saber que jo he vingut a l’hora convinguda, quan compareix una noia que m’explica que Trabal és a la Conselleria de Cultura, d’on segurament no es mourà. La noia no sap res de l’entrevista que Trabal i jo havíem de tenir.
Quan em dirigeixo a la Conselleria de Cultura comença un bombardeig fortíssim, aquesta vegada més proper, cap a la banda d’Hostafrancs. Segueixo el meu camí, i en arribar a la Conselleria trobo enmig del hall, Francesc Trabal, que es passeja amunt i avall amb un maletí a la mà, a punt de marxa. Probablement ja no es recordava que ens havíem de veure en el local de la Institució.
–Crec –em diu– que marxo aquesta tarda mateix, amb el bibliobús. No és encara segur.
Em comunica que un considerable nombre d’intel·lectuals sortiran demà, dimarts, a les deu hores del matí, d’aquest mateix lloc, i afegeix que hi haurà el cotxe de quatre places per a mi i la meva família. Si no arribo a saber, per casualitat, que Trabal és a la Conselleria de Cultura i no vinc a trobar-lo, em quedo sense les seves indicacions, tan interessants. No era jo sol, a córrer el perill.
–No sé si podré avisar l’Apa –em diu Trabal–. Voleu fer al favor d’avisar-lo vós?
La sort d’un home i la de tota una família depenen, en casos com aquest, de la bona o mala memòria d’unes persones o d’un simple atzar. He fet telefonar, més tard, a casa de Feliu Elias.
–És fora de Barcelona –ha contestat la seva filla. L’Apa, doncs, ha pogut ésser avisat per un altre conducte.
En tornar a l’Hotel Majèstic em donen l’avís de passar per un local del carrer de Còrsega, a prop del passeig de Gràcia, on estan fent preparatius per a la sortida dels diputats i d’altres persones. Mentre la meva família torna cap a casa en el cotxe de Rouret, jo vaig a aquell local i hi trobo els diputats Simó, Tauler, Solé i Pla, Romeva i Folch, l’excomissari d’Ordre Públic a Lleida Jaume Martí i Cabot, i altres col·legues i amics. Al cap de poca estona Rouret arriba. Fa unes hores dominava la impressió que els qui no tinguessin els passaports en regla marxarien sense esperar-los; però ara preval el parer de resoldre aquest detall abans de marxar. Els qui ja els tenen llestos, podran sortir aquesta nit mateix. Quedo amb Rouret que demà a primera hora em trobaré amb un funcionari de la Conselleria de Governació que m’ajudarà per a l’obtenció ràpida del passaport.
–Després –em diu– veniu a veure’m a mi.
–On i a quina hora? –li pregunto.
–En el lloc i a l’hora que cada dia em trobeu. Jo seré al migdia, com sempre, al meu despatx del Palau de la Generalitat. No sóc dels que se’n van sense avisar.
–Serà igual –li pregunto– sortir demà que avui?
–Em penso –respon– que ni avui, ni demà, ni demà passat, no hi haurà perill per a Barcelona.
D’aquestes paraules dedueixo que resten tres dies per a evacuar la ciutat.
Deixa un comentari