Divendres, 3 de febrer
[XI.7] La recerca de refugiats
Alguns companys que de bon matí han sortit de l’autocar, tornen de pressa amb aire d’alarma.
–Aneu amb compte! –diuen–. No paren de passar rondes de policies i gendarmes dedicats a detenir els refugiats que poden atrapar pels carrers o en locals públics. Procureu no sortir del carruatge, i si sortiu, no us atureu en grups.
És difícil de complir aquestes consignes. La majoria dels expedicionaris s’arrisquen a sortir dels vehicles. Aviat ens assabentem que n’hi ha una pila de detinguts. Josep M. Francès ha anat a parar a un camp de concentració amb tota la seva família; un dels seus fills, minyó intrèpid, s’ha escapat del camp i ens ha dut la nova. Amb tot i les gestions fetes, Francès i els seus segueixen dins el camp. Aquest incident no ha estat prou per a retenir-nos; ara l’un, ara l’altre, fem escapades. Jo he anat al local del Centre Català, en el Curs Palmerola, on he trobat molts coneguts que han vingut per mil camins diferents, i duen encara en el rostre l’expressió de les privacions i de l’insomni. Hem obtingut passaports al consolat espanyol, però no ens serveixen de gran cosa, perquè l’essencial és el visat francès, i si els presentem a les autoritats franceses per a visar-nos-els, ens hi marquen un timbre on es llegeix que cal sortir de França dins les quaranta-vuit hores següents. En aquestes condicions més val tenir el passaport sense visar.
No estem segurs enlloc. Temem que la policia o la gendarmeria es presentin, en qualsevol moment, al Centre Català o al Centro Español. L’amic Antoni Vilà, que ha arribat fa poques hores, explica, amb el seu to d’home assabentat, que el govern francès no vol refugiats al departament dels Pirineus Orientals, perquè ha d’enviar-hi tot seguit cinquanta mil homes de tropa. El fet és que un bon nombre d’amics decideixen anar-se’n a Tolosa de Llenguadoc.
[XI.8] Carrers de Perpinyà
Per perills que hi hagi, per rondes de gendarmes i policies que segueixin i ressegueixin places i carrers, no podem resistir la temptació de donar un tomb per sota el portal del Castellet, seguim amunt per aquests carrers que semblen un tros de la Barcelona vella i ens aturem davant la Llotja, el vell edifici gòtic del període nacional català, on hi ha instal·lat un cafè ja fa molts anys. En veure les taules, els parroquians i els cambrers a través dels finestrals de brodat de pedra, pensem en aquells versos de l’alt poeta rossellonès Josep Sebastià Pons, on diu que «La Llotja s’engitana».
El passeig pels carrers perpinyanesos ens ha servit de distracció. L’ús general de la llengua catalana a Perpinyà és per a nosaltres una alegria. Ens fa la impressió que continuem dins d’un ambient català. L’estada en aquesta ciutat ha de posar-se en el rengle de les estades en altres ciutats de Catalunya: Girona, Olot, Figueres. Encara no som desterrats.
[XI.9] Fisiologia de la fam
D’ençà que hem passat la frontera i especialment d’ençà que som a Perpinyà, remarco l’accentuada diferència fisiològica entre els habitants del Rosselló i els forasters que han patit les privacions alimentàries. Oh, no costa pas gaire de descobrir els refugiats! Encara que no duguin maletes o farcells, encara que no tinguin l’aire de gent que ve de fora, encara que no vagin espellifats, els delata el rostre, aquest rostre magre i groc, amb les galtes xuclades i els ossos en relleu sota la pell arrugada. A l’expressió espiritual del desconhort s’afegeix la marca de la depauperació corporal. Els grups de refugiats semblen una processó de fantasmes, una colla de malalts febrosencs de l’hospital. Els efectes del flagell són més vistents en els homes madurs que en els joves i les dones.
Amb quina resignació, plena d’esperit cívic, els catalans hem aguantat un any i mig de fam autèntica i progressiva! Dubto que cap altre poble s’hi hagués avingut amb tant de coratge i amb tant d’humor. La fam, que per a moltes generacions de catalans ha estat una cosa desconeguda, llunyana, mítica, de la qual només tenien una idea literària, diguem-ho així, s’ha fet conèixer directament i cruelment a la Catalunya dels darrers mesos. Els catalans d’ara hem sabut, per experiència pròpia, què és això de tenir fam, quin és el turment de no poder menjar segons la gana. Aquesta fam no és literatura, no és una hipèrbole retòrica; hem sentit les seves urpes clavades a les entranyes nostres, i en portem els senyals al cos i sobretot a la cara.
[IX.10] La nit més freda
Mentrestant s’ha fet de nit, i anem a sopar al Centro Español. Davant l’extraordinària afluència de refugiats, la ració tendeix a minvar; però el pa, el bon pa perpinyanès, és servit amb la mateixa abundància.
De tornada a l’autocar, ens hi trobem sols. Una part dels companys tenen allotjament: una altra part –la majoria– dormen a la golfa del Centro Español, on ha estat estès un bon tou de palla. Nosaltres hem preferit els seients del carruatge. Uns seients que aquesta vegada ens faran de jaç, perquè ens hi podrem estendre com damunt d’un llit.
Ben aviat ens penedim de la nostra tria. Dins l’autocar, quasi buit, el fred és glacial. Jo sento la tortura del fred com mai en ma vida, la meva muller i la meva filla se’n planyen també. L’únic que no el sent és el meu fill, que dorm ben embolicat amb la roba més gruixuda que tenim.
Prop de mitjanit, un gendarme treu el cap per la portella del cotxe i interpel·la la meva muller, que en aquest moment està incorporada.
–Què feu aquí, Madama, tota sola? –pregunta en català.
–No, no estic sola –contesta–. Hi ha també el meu marit, la meva filla i el meu fill. Som refugiats.
–Teniu els papers?
–Els tenim al consolat. Ens els arreglen per anar a Tolosa.
–Ah, aneu a Tolosa?
–Sí.
–Quan?
–Demà, em sembla.
–Està bé… Bona nit!
La meva filla i jo ens hem despertat per la conversa. El fred és intensíssim. Aquesta és la nit més freda que hem passat. M’adono que el nostre xofer, que de cop havia provat de dormir en el cotxe, se n’ha anat per a buscar un dormitori menys inclement.
La son, però, venç el fred. I tots ens adormim fins a les primeres clarors de l’alba.
“A Perpinyà, la policia detenia tots els qui feien cara de refugiats, si no tenien els papers en regla, i eren portats als camps de concentració. Mentre hi havia encara el nostre Consolat, era fins i tot molt difícil arribar-hi, voltat com era de policies que reconeixien els refugiats per la seva indumentària i per parlar castellà molts d’ells. Un altre signe per reconèixer-los era portar barret o cobrir-se amb una boina, la qual cosa venia a ésser una mena d’uniforme.” — Pere Bosch-Gimpera, Memòries