Antoni Rovira i Virgili  (1882-1949)

per Domènec Guansé

Domènec Guansé

 

 

No solament és el més eminent dels escriptors tarragonins: és també el més essencialment tarragoní. La llum implacable de Tarragona, que delimita els cantells, les arestes i retalla les ombres, és la mateixa llum que perfila les seves frases, que fa clares, contundents, les seves idees, gairebé sense matís, sense equívocs, sense ambigüitats. El mateix vent tarragoní hi regolfa, i les deixa netes, polides, sense racons. I el ritme general de la seva prosa és el ritme segur, majestuós, de les onades que es trenquen, cimerades d’escumes, en les platges tarragonines. I de vegades l’encén aquell sol de posta que nimba la ciutat, de porpra i d’or: és quan ens fa sentir la remor sagrada de la història.

Una vegada algú li preguntava quina de les arts, després de la literatura, li plaïa més. Sense vacil·lar, replicava: l’arquitectura! Devia ser així. La seva prosa, més que pictòrica o musical, és ben arquitecturada. Posseeix el mateix estil noble i serè de Tarragona: de la Tarragona ibèrica, de la Tarragona romana, de la Tarragona medieval, bastides totes tres amb els carreus sortits de la mateixa entranya, ordenats amb un seny idèntic. La catedral, la seva façana romànica i gòtica, però d’un encuny, d’un equilibri clàssic, els seus claustres, ni massa sobris ni massa ornamentats, quina lliçó d’estil no li oferien ja en l’adolescència! I després, encara, el monestir de Santes Creus amb la seva severitat, el de Poblet amb la seva magnificència sense excés, devien també enlluernar-lo.

Tots aquells que han parlat de Rovira i Virgili han descobert aquesta íntima relació entre l’home i la ciutat, les seves pedres, els seus voltants. Tots, llevat dels tarragonins. Si en lloc d’haver nascut a Tarragona fos fill de Reus, anys ha li haurien erigit el seu monument material o espiritual.

La primera vegada que el vaig veure fou a Tarragona mateix, cap a l’any 1922. Feia temps que ell no hi vivia. Hi havia anat incidentalment, per un acte polític. És d’aquella vegada, tot i que després hauria de veure’l molt sovint, que en conservo la imatge més clara. Perfil socràtic, cabells negres, espessos, llustrosos, ben clenxinats. Darrere els vidres gruixuts de les ulleres, una mirada àvida. En una de les pupil·les, un nuvolet minso, que potser li enterbolia parcialment la vista. D’aquí que, en caminar, avancés poc segur, desmanyotadament, mirant a terra. Vestia de negre, llaç a la manera de Nicolau, també negre, camisa blanca. Vestia així, com de ritual, en les solemnitats polítiques. Impressionava la manera d’encaixar la mà, com si us volgués retenir i alhora encoratjar, encomanar-vos aquella mica de febreta que el mantenia tens. Era com si us digués: «Endavant, endavant ». Després, a la tribuna, vaig veure com l’oratòria transfigura l’home. Tirava el cap enrere, es redreçava, creixia. Elevava l’índex, comminatori; cada un dels seus gestos era contundent. Parlava amb la mateixa precisió que escrivia. Frases breus, ben tallades, sense oracions subordinades; resultava una mica sacsejat, però extremament clar. El geni de la sintaxi el posseïa. La veu monocorde, a causa de la sordesa, prenia a vegades una encomanadissa roentor. L’erudició, una memòria excel·lent, li permetien d’emprendre una llarga dissertació històrica sense apunts, citant fets i dates, ordenant-los amb una absoluta seguretat. Això contribuïa a impressionar l’auditori.

No davallava mai de les altures. Si en públic parlava tal com escrivia, les seves converses personals eren molt semblants als seus discursos. Converses difícils en un temps que encara no existien aparells auditius! Ell prou que tractava, eixamplant amb una mà el pàmpol acústic de l’orella, de discernir les respostes, les rèpliques. Era un esforç dramàtic. Més que el que li deien, entenia el que volia que li diguessin. La conversa acabava, fatalment, per convertir-se en soliloqui. Aleshores, molt sovint, assajava el tema –us n’adonàveu després– que descabdellaria en l’editorial que diàriament redactava per a «La Publicitat». És a dir, més que redactar-lo, el dictava. Ho feia a la mateixa sala de la direcció del diari on entraven i sortien els redactors, els visitants, sense que res, ni ningú, li fes perdre el fil. Donava el temps just a la mecanògrafa perquè el seguís. Feia poques pauses. Després ho corregia. Damunt la paraula que calia canviar, hi traçava una ratlla i, per damunt de la ratlla, encara hi passava el dit per escampar la tinta i deixar així més esborrada la paraula. De vegades, en lloc de dictar, escrivia. Es treia les ulleres, s’abismava damunt la taula i feia lliscar ràpidament la ploma damunt el paper. Era una escriptura febril. Les lletres desiguals semblaven rengleres d’insectes empaitant-se. S’hi traslluïa l’esforç per ser clar, precís, enmig del deler. I li calia anar de pressa, sense parar, per començar tot seguit una altra feina.

Havia renunciat a tot per seguir la seva vocació. Vivia a Horta en un xalet modestíssim de la barriada de periodistes. Anava i venia del seu domicili a la redacció en un democràtic tramvia –l’automòbil particular era encara un vehicle de luxe. Hom el veia a l’hivern pel carrer, enfundat en una mòdica gavardina. No fumava, no bevia, no freqüentava cap mena d’espectacle, no cultivava cap particular sibaritisme. Sense necessitat, sense prescripció facultativa, se sotmetia a un règim alimentari frugal. Era un asceta laic. A propòsit de l’obra d’un caputxí de barbes fluvials i peus descalços, afirmava en un editorial que els catalans ens decantem a la vida franciscana. Ell, almenys, hi tenia inclinació, a despit dels seus arboraments polèmics, a despit de brandar sovint la ploma com una llança.

Un retrat de la seva jovenesa resultaria tan eixut? Un seu amic de la infància, en unes belles memòries, ens assegura que no. Aleshores –diu– sentia com qualsevol altre minyó el goig de viure. Era més arrauxat, més combatiu; tingué un amor romàntic, es mullerà amb la noia que havia inspirat aquell amor… En definitiva, els detalls que l’amic extreu d’aquella jovenesa turbulenta proven, encara, que, pimargallià de naixença, havia estat un jove auster.

D’entre les obres que havia publicat abans d’arribar a la plenitud –narracions, gramàtiques, diccionaris– cal retenir, almenys, la Història dels moviments nacionalistes. La publicava un any abans d’esclatar la primera conflagració mundial. Hom deia, amb ironia, que, empès per la seva dèria, s’empescava nacionalitats esclavitzades. La pau de Versalles o de Wilson, que reestructurava velles nacionalitats en nous estats, féu adonar millor de la importància d’aquella obra. Hom féu, aleshores, la ironia més afectuosa. Hom deia que, per a establir noves fronteres, Wilson havia hagut de consultar el llibre de Rovira. El cert és, sense ironia, que, per als periodistes autòctons que en aquells moments necessitaven parlar de política estrangera, el llibre, més que útil, se’ls feia imprescindible. Àdhuc fou traduït, molt ben traduït, al castellà. Sobretot, situà l’autor en un primer pla periodístic. A «La Publicidad» dels Tayà, ja feia de cronista internacional. Quan es catalanitzà, l’any 1922, a més de cronista internacional, hi començà a fer, com hem vist, els editorials i, un any més tard, n’assumia la direcció.

Molts d’aquells editorials feien bategar els cors jovenívols, esdevenien famosos. Homes que avui no passen de la cinquantena encara els recorden. Són com arrels molt profundes. Sovint, els editorials li sortien en forma encadenada; formaven part d’un cos de doctrina ja pensat, i per això després els reunia en un tot, en forma d’assaig. En moments difícils, en moments que ell mateix anomenava de dejuni polític, recorria a temes literaris. I cal anotar que els articles així escrits, sovint improvisats per no trencar la comunicació diària amb el públic, figuren entre els millors que escriví. A més, ens ajuden a comprendre el caràcter de l’home. Ell mateix en tingué consciència i els reuní en dos volums: Teatre de la natura, Teatre de la ciutat. Bells títols, per a qui la ciutat i la natura eren motiu de contemplació! No busqueu, però, en llur contemplació ni panteisme ni metafísica. El que hi trobareu és la humanització de la natura. La terra que més li plau és la terra conreada; els animalons que més l’atreuen són els que pul·lulen pels conreus, els que els sobrevolen: certa mena d’insectes, els ocells… El jardí, el bosc, no li desplauen pas, però són zones que surten del seu domini. Allí comencen les complexitats, la complicitat, el misteri. No fan per a ell! Els títols d’alguns d’aquests articles –«Vila de Prades vermella…», «Les soledats de Siurana», «Elegia de la vinya», per exemple– susciten la idea de poemes en prosa. S’hi descobreixen imatges poètiques. Tanmateix, llur to és més oratori que líric. Amb tots els hendecasíl·labs que els fan contundents, amb tots els heptasíl·labs que els fan àgils, són prosa, prosa pura i de la millor qualitat. Poden servir de models a qui vulgui aprendre d’escriure sense enfarfecs, en un català bell i clar. Per als minyons en edat escolar, aquells dos llibrets haurien de ser de lectura obligada.

Però la tasca periodística era poca cosa per a ell, per a la febreta que l’empenyia i que no li dava repòs. S’havia abocat a la màxima empresa de la seva vida: escriure una història de Catalunya que fos de debò. L’editava la Llibreria Catalònia i, lentament, com els carreus d’una gran catedral, n’anaven apareixent els densos volums. Hom retreia a l’autor que en el pròleg declarés que escrivia la història amb una «alegria de combat». I, què voleu? Era així. El seu to és gairebé sempre dramàtic i sovint polèmic. Hi lluitava contra tota mena de monstres: uns de llegendaris, que la desnaturalitzaven; altres de revellits, sinistres, que l’enlletgien. La seva Història se situa entre dues vessants. Supera per l’estil els historiadors romàntics i anuncia per l’amor a la veritat –convençut que la història de Catalunya és tan bella que no necessita per a agençar-se ni mites ni llegendes– la nova escola més científica que, amb Ferran Soldevila primer i amb Vicens i Vives després, trasbalsaria tots els conceptes de la història. Traça amb vigor els amples panorames, fa reverberar com en un vitrall ferit pel sol grans figures històriques; es fa llegir amb passió.

Tot això no bastava tampoc a la seva avidesa. Noves inquietuds l’agullonaven. Era cap a l’any 1924 i s’adonava que podia comptar amb un públic que responia cada dia més i millor als estímuls literaris, intel·lectuals i patriòtics. S’adonà que podia comptar amb un nucli creixent de crítics i d’assagistes. Fundà la «Revista de Catalunya», que, pel contingut, el gruix, la durada, és la primera revista ideològica i crítica que hem tingut. Ella sola basta per a donar testimoni d’aquell temps. Aleshores, essencialment, el removia. No trigà a tenir imitadors, competidors. De primer «La Nova Revista», de Josep M. Junoy, d’un to més literari; més a la cacera de novetats. Després «La Paraula Cristiana» d’aquell cor ardent i esperit turmentat que fou el Dr. Carles Cardó, i que, en aquella època, duia el rellotge, evangèlicament, una mica avançat.

Hom podrà pensar que Rovira i Virgili era un home molt ordenat i que per això podia emprendre tantes tasques diverses. Si hagués estat ordenat, no hauria tingut temps de realitzar-les: ordenar, classificar, arxivar li haurien devorat tot el temps. Els seus arxius eren les butxaques. De llur fons confús, tant en sortia una nota per a la història com una factura de la impremta. I tot això marxava, no en la calma, sinó entre el tumult: reunions polítiques, conciliàbuls, conspiracions… I, més endavant encara, entre mítings a les comarques, mítings a Barcelona mateix. I cal recalcar que en aquests mítings, fos quin fos l’auditori, tampoc no davallava. Cada un dels seus discursos era una lliçó doctrinal de catalanitat, de llibertat, de democràcia. El públic l’escoltava amb atenció, l’aplaudia. Però succeïa una cosa que el desficiava: altres oradors sense preparació, amb discursos d’una absoluta banalitat, sense estil, sense forma, només que pels purs atacs insultants contra les institucions, contra els governants, contra el monarca, es feien aplaudir més, arravataven l’auditori. Ell no ho acabava de comprendre, i al cor se li congriava un gran menyspreu per als qui abusaven així, demagògicament, de la credulitat del poble.

Però ens anticipem. Abans de l’època dels mítings no es trobava tampoc satisfet amb tan múltiples activitats. No podia fer marxar ben bé el diari que dirigia, no podia imposar a la política del partit el programa que li semblava escaient. S’adonava que el seu prestigi creixia. Hom el considerava el successor d’Almirall, de Prat de la Riba com a teoritzador del catalanisme. Més enllà del que ell formulava, només hi havia ombres i confusió. Cert que ell no havia concretat la seva doctrina en una obra, com els seus antecessors. L’espargia a través dels seus articles quotidians, dels assaigs, dels opuscles. Era un sembrador. I decidí formar cleda a part, fundar el seu diari, el seu propi diari: «La Nau».

La idea del diari, del seu contingut, del seu estil, del seu nom nasqueren o, almenys, es concretaren a les platges tarragonines. Hi havia adquirit un petit, modestíssim xalet on estiuejava amb la família. Estiuejar, per a ell, era, ni cal dir-ho, una manera diferent de treballar, d’aprofitar més el temps, de concentrar-se millor. Es llevava de bon matí, car pertanyia a la mena més aviat escassa d’escriptors matiners, dels que creuen que les idees més netes, més pures –els ideals– vénen amb l’alba, amb els ocells. S’asseia davant la taula de treball instal·lada ran d’una finestra. Des d’allí, en les pauses, en les estones de meditació, veia el mar, les embarcacions fràgils que hi lliscaven lleugeres fins a fer-se fonedisses en l’horitzó. Després, cap al tard, descendia a la platja. Gens esportiu, no es banyava, naturalment. Passava entre una llarga filera de casetes de lona, virolades, s’acostava ran de les ones i tornava a mirar el mar, aquell mar d’un blau heràldic, trencat ací i allà per flocs d’escuma. I, de nou, veia les embarcacions. Ara semblaven més robustes: tornaven a port, amb la vela inflada, amb llur botí quotidià d’argent i d’or vius, movedissos. Així, com aquelles naus, seria el seu diari… I així fou, de bon principi; podia dir amb el poeta: «vola com una nau»… Però el diari, per mantenir-lo, agabellà totes les seves energies. Hi féu de tot, de director, d’editorialista, de repòrter, de corrector de proves, d’administrador. Hi consumí el seu petit patrimoni familiar, hi cremà tots els seus estalvis.

Això no és la història de cap episodi polític. És només el retrat d’un gran escriptor que no sabem què hauria estat també sense els murs que la sordesa bastia al seu voltant. La sordesa li provocava miratges absurds. La vida se li transformava en una pantomima de la qual no sempre interpretava adequadament el sentit. Segur, però, d’ell mateix, impulsat per la seva febreta, s’havia llançat per entremig de tots en una cursa folla. S’imaginava dur amb mà molt ferma les regnes del seu cavall. Veia clara, a poca distància, la meta. Malauradament, com si el cavall se li hagués parar en sec, sortí disparat de la sella. Quedà mig estabornit de la caiguda. Arribà tan solament a comprendre què havia passat al seu voltant? El seu somni s’havia acomplert, però ell no era pas el protagonista d’aquell somni. N’havia estructurat la doctrina, n’havia formulat els programes, n’havia escampat la llavor… I eren uns altres els qui enlairaven els estendards, els qui obrien la marxa entre xarangues. La història, que ell estimava tant, el deixava de banda. La multitud se n’anava al darrere dels qui res no sabien de la història.

S’avingué a la nova situació. Seria un soldat ras al costat dels improvisats capitostos. Continuaria explicant una doctrina, sembrant una llavor. Mentre els altres mostraven els trofeus, ell s’aclofava a la taula de treball. Sempre trobava una taula prop d’una finestra que, en definitiva, és tot el que necessitava per a la seva felicitat interior. En el diari majoritari, no massa ben escrit, el seu article quotidià, tallat en tres estrofes, era cada vegada més just, més lapidari. Sovint espurnejava.

Però no, a despit de la seva lucidesa, no arribà a comprendre què havia passat, què passava al seu voltant durant aquell temps. El llibre acusador que escriví tot just passada la frontera, Els darrers dies de la Catalunya republicana, produeix l’efecte que, per a ell, els que el voltaven, hàbils prestidigitadors, havien transfigurat fantasmagòricament el món sensible. Mostra també la seva radical disconformitat amb els que regien aquell món.

Entretant, visqué de primer a Montpeller, tot ressonant d’història catalana. Després, a Perpinyà, que potser li recordava millor Tarragona, una Tarragona sense mar i no tan patinada. No es mogué així de l’àrea geogràfica, històrica i lingüística on el seu pensament senyorejava. Si les seves ales no eren gaire potents, tenia unes arrels molt profundes. Allí instal·là la taula prop de la finestra i recomençà la labor. Els llibres que hi escriví –Història de les antigues institucions catalanes, Descripció de Catalunya, El nostre amic Richelieu, Les meravelles de la meva infància i algun altre– no han estat publicats encara i cal recordar-ho als editors. Per aquests escrits, sobretot, la seva taula i la seva finestra hauran estat una de les coses més pures i fèrtils de l’exili.

 

Domènec Guansé

Abans d’ara: retrats literaris (1966)