Diumenge, 5 de febrer
[XI.15] L’allau de refugiats
Després d’una nit de descans reparador, em llevo content i àgil. Esmorzo segons la meva antiga habitud: un bol de llet. I me’n vaig cap al Centre Català, on he de veure uns amics. El cap clar i el cor tranquil em donen l’enfortidora sensació de la serenitat.
Pel camí trobo a cada pas refugiats catalans, coneguts i correligionaris de diverses comarques. M’aturo un moment amb alguns, que em conten episodis del viatge i ponderen la magnitud de l’èxode dolorós.
En una conversa amb un estimat amic, a Can Perxers, havia dit jo:
–Aquest èxode serà el més gran que mai s’hagi vist en la nostra història. Centenars de milers de catalans sortiran de Catalunya.
–No! Alguns milers –va rectificar ell.
–Centenars de milers –vaig insistir.
–Milers i prou –va insistir l’amic al seu tom.
Era jo qui tenia raó. A despit de les grosses dificultats i de les mesures restrictives, per tota la llargada de la frontera dels Pirineus Orientals, entra gent, una gentada seguida i espessa que omple carreteres i camins i viaranys i senders. Les fosques riuades de multitud que veiérem al nostre pas per Girona, Olot, Figueres, i la Jonquera, i les riuades semblants que avançaven per altres llocs, van entrant al Rosselló a través dels colls pirinencs. Entre els concurrents al Centre Català comencen a córrer algunes xifres, insegures, però molt altes. Hi ha qui calcula que han entrat ja 200.000 ànimes. I la riuada persisteix, més aviat en creixença; durarà sens dubte força dies. No són ací ni la meitat dels que vénen, la gran majoria dels elements militars no han passat encara. Sí, sí: centenars de milers de catalans hauran sortit de Catalunya. Ben bé les tres quartes parts d’exiliats són catalans.
Els reglaments, instruccions i disposicions de les autoritats franceses han estat desbordats per la grandària del fenomen. Una veritable allau humana ha desfet, per uns dies, el traçat de la ratlla fronterera. Ara sí que no hi ha Pirineus!
Per això, tot comprenent els planys de molts compatricis per les condicions desfavorables en què s’han trobat en ésser a França, em faig càrrec dels delicats problemes que es plantegen a les autoritats i al govern d’aquest país. Cal dir que el govern francès no havia estat advertit a temps pel govern de la República espanyola de l’eventualitat, ni de la proximitat, ni de les proporcions d’un tal èxode. I si bé podia ésser previst, sense cap advertiment, el tràgic final de la guerra a Catalunya, ni el govern de París, ni les autoritats departamentals no preveien la vinguda d’una massa de refugiats com la que penetra al territori francès. Ministres i prefectes han estat sorpresos pel fenomen i sobretot per la seva magnitud. Per bona voluntat que tinguin no poden encarrilar com caldria aquestes enormes riuades simultànies. Amb tot i els incidents deplorables, deguts moltes vegades a la nerviositat originada per la situació, hem d’estar agraïts a França. Potser cap altre Estat no hauria permès l’entrada d’una tan formidable quantitat de gent, entre la qual hi ha de tot. Si un altre país es trobés davant d’un fenomen d’aquesta índole, probablement establiria una barrera eriçada de metralladores, que no deixaria passar ningú, o bé només deixaria passar una petita minoria molt triada.
Convé considerar que l’èxode crea a França, ja anguniejada per la situació europea, una pila de problemes: de transports, d’allotjament, de proveïment, de sanitat, de seguretat i d’ordre públic, a part d’altres de caràcter internacional. Us imagineu què és una allau de centenars de milers de persones forasteres, quasi totes desproveïdes de cabals, i moltes en un estat físic i moral llastimós? Davant el volum extraordinari d’aquests problemes, els refugiats hem de demanar comprensió i hem d’ésser alhora comprensius.
Jo no sé què passarà més endavant, ni quina serà la sort dels que emigrem. Però és evident que, en permetre l’entrada dels refugiats peninsulars, França salva desenes de milers de vides i ens deixa obertes les perspectives de l’esdevenidor.
[XI.16] Descoberta de l’estació de Perpinyà
Em cal interrompre les meves reflexions per a ocupar-me de coses immediates. A quarts de dotze surto del Centre Català. Aquesta tarda he de marxar amb la meva família cap a Tolosa, i encara no sé cap on cau l’estació del ferrocarril, ni per on s’hi va.
M’adono que passen de tant en tant uns tramvies que hi duen. Llur rètol lateral ho diu ben clar: Gare. Segueixo la direcció dels tramvies, i al cap de mitja hora arribo a la plaça de l’estació. I orientat degudament, me’n torno a l’hotel, que ja és hora de dinar.
Tot caminant penso amb complaença en el viatge a Tolosa de Llenguadoc. L’estada de prop d’un mes que vaig fer-hi quinze anys enrere em fa mirar des d’aleshores la vella ciutat llenguadociana com un lloc acollidor. Hi tinc amics, hi tinc records, em sembla com si hi tingués parents. Estic segur que no m’hi sentiré estranger ni isolat. Em dol sortir de Perpinyà, però em plau anar a Tolosa.
[XI.17] Dinar de casa
A l’hotel on posem, el preu més baix del cobert és de 12 francs, un preu que no ens convé en la present temporada. Decidim, doncs, de preparar-nos nosaltres mateixos el dinar. Després de tants dies d’haver de menjar els plats de tota mena que ens han estat servits, avui menjarem al nostre gust un dinar «cuinat» a casa, és a dir, a l’habitació de l’hotel. No tenim foc ni fogó, però sí aigua calenta, i aquesta ens basta per a les nostres elementals operacions culinàries.
El dinar es compon de xocolata, llet, pa, mantega, plàtans i taronges. Un festí! Tot ho trobem gustosísissim, deliciós. Aquella il·lusió que al Voló sentí el meu fill davant un plàtan i uns pastissos, ara la sentim tots quatre al voltant de la taula parada que hem improvisat en un minut. És el primer moment de serena alegria familiar que hem tingut d’algunes setmanes ençà.
Mentre dinem, pel balcó de l’estança entra el sol.
[XI.18] Sortida de Perpinyà
El tren, m’han dit, marxa a les set del vespre. Som previsors i a les tres vaig a prendre els bitllets. El qui els despatxa és català i en català em parla.
–Ja tindrem lloc per seure? –li pregunto.
–Prou –contesta rient.
Els quatre bitllets de tercera classe costen prop de tres-cents francs: una fortuna. Però ara em sento més tranquil. Quan he arribat a l’hotel i he ensenyat els bitllets a la meva muller, aquesta se’ls ha mirats com si fossin un talismà. Ja no té espera. Li fa horror de pensar que podríem perdre el tren. Fem venir un taxi, i dues hores abans de la sortida ja som a l’estació nosaltres i els bagatges. Preguntem quatre o cinc vegades, per a més seguretat, quin és el tren que hem de prendre per anar a Tolosa, en quina andana hi hem de pujar i quins canvis de tren hem de fer.
Està poc animada l’estació, aquest diumenge. Arriben i marxen trens de passatgers. En baixa i hi puja poca gent. Em sembla que, bo i anant en un vagó de tercera, farem el viatge amb comoditat.
Mentre la meva família seu en un banc de l’estació, durant la llarga espera jo em lliuro a l’exercici del passeig, amunt i avall de l’andana, en la mitja claror constel·lada de llums ferroviaris. El passeig és el meu exercici favorit, que per a mi esdevé, alhora calmant i estimulant. Em calma els nervis i m’estimula el pensament. En el ritme del pausat passeig trobo, en certes hores agitades, el repòs de l’esperit i la claredat del judici.
[XI.19] Rosselló, Catalunya, França
Fa sis dies que sóc fora del territori de l’Estat espanyol, i aquesta nit sortiré del Rosselló per a entrar al Llenguadoc. Deixaré els germans rossellonesos per anar a casa dels cosins llenguadocians. Del temperat hivern perpinyanès passaré al dur hivern tolosà.
El Castellet, la Llotja, el Palau Reial, la Tet, els carrers i els habitants de la capital rossellonesa, m’han fet sentir encara Catalunya, tota Catalunya, la de tots els països catalans, la del passat i la del present. No m’he trobat foraster en aquesta antiga ciutat catalana. Recordo aquella frase dels documents dels segles XVI i XVII: «Aquests Principat i Comtats… » El Principat és la Catalunya estricta; els Comtats són els de Rosselló i Cerdanya.
Sento, tangible, la unitat catalana. Mai, però, no he concebut la restauració de la nostra unitat nacional com una empresa oposada a França, ni menys encara en lluita contra França. El problema del Rosselló és, per a mi, un problema, no pas de Catalunya contra França, sinó de Catalunya i França plegades, d’una Catalunya i d’una França amigues, aliades, unides. Amic de França, de la França immortal, de la França profunda, portant a l’esperit com un honor, l’empremta de la cultura francesa, concilio perfectament el meu ideal català amb l’ideal francès.
Avui els rossellonesos, els catalans del Rosselló, són francesos de cor i de voluntat. Ho són tant com els habitants de les més antigues regions franceses. Ho són amb tot i el manteniment –poc o molt afeblit– de la llengua catalana i de les tradicions catalanes. I nosaltres, els catalans nacionals, no els volem fer perdre llur amor a França, amor que compartim, sinó recordar-los la catalanitat de llur sang i de llur ànima.
En aquesta hora que és, per a mi, de comiat a Catalunya, veig el paper dels rossellonesos com el d’un enllaç entre la Catalunya nacional i la França imperial, noblement imperial. Considero el Rosselló, no pas com un motiu de discòrdia, ans bé com una facilitat de comprensió i d’avinença. En una Europa nova, en un Occident renovat, en un món lliure, la unitat catalana podria ésser refeta dintre d’un conjunt més ample. I així l’esdevenidor de la Catalunya nacional no és un problema de secessions ni d’esmicolament, sinó un alt i vast problema de reconstrucció de pobles en la pau, en la llibertat, en la relació fecunda de les cultures múltiples i diverses.
[XI.20] Jurament de l’exiliat
Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l’odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d’amargor, el meu pensament nacional s’afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.
Treballar en tot allò que jo pugui, perquè ressorgeixi –més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans– la pàtria caiguda. Aquest és, mentre el tren en marxa m’allunya de Perpinyà, el meu jurament de català nacional. Que tots els catalans exiliats facin i compleixin el mateix jurament i vindrà el dia que podrem alçar damunt la recobrada terra de Catalunya les nostres veus, la nostra bandera i el nostre ideal.
Deixa un comentari