[27 de gener de 1939]
[VI.3] La llar encesa
M’he quedat, amb la meva família, a l’ampla estança que serveix d’entrada a la masia. Som ací unes dotze persones entre petites i grans. Al mig hi ha una taula, al voltant unes quantes cadires i al fons una llar. Això em recorda els decorats d’un drama rural: Els primers freds, d’Ignasi Iglésies, o el de Terra baixa, d’Àngel Guimerà. M’imagino que entrarà de sobte Manelic, cridant:
–He mort el llop!
Aviat un gran foc de llenya flameja i espetega a la llar. Primer és foc de branques, després foc de tions. No el podem deixar apagar, perquè el fred ens glaçaria. Cal vetllar la vermellíssima flama. Un i altre cop es mig-obre la gran porta del mas i amb una ràfega d’aire fredíssim entra un home, que no és pas Manelic, ans bé el masover, o un mosso d’esquadra, o un company audaç, que arrossega una grossa branca seca o un tió feixuc.
De la llar encesa surt calor i claror… Molts dels presents, asseguts a les cadires, decanten el cap i s’adormen o s’abalteixen. Jo no puc adormir-me ni abaltir-me. Trobo en aquesta escena una grandesa i una pregonesa que no em deixen aclucar els ulls. Travessen la meva ànima músiques de nit i de misteri. Pronuncio mentalment el nom del poble, nom que s’avé amb l’indret: Cantallops. Un nom que té similars en altres països. Hi trobo una ressonància feréstega. Ara per ací no hi deu haver gaires llops; però en temps antics, de les muntanyes veïnes devien venir sovint, amb llurs ulls fosforescents i llur udol sinistre.
El foc de la llar mou la bandera de flames, vermella i groga com la de Catalunya. Penso en contes d’infants i en històries de lladres. Cantallops… Nom lent i llarg com un eco en la solitud de la nit d’hivern. M’alço i vaig cap a la porta, l’obro una mica per a guaitar al defora. No veig sinó tenebres, no sento sinó silenci. Cantallops…
Fins el llop atura
son udol allí,
com si la natura
provés de dormir.
Em vénen a la memòria aquests versos de Guerau de Liost davant una vall del Montseny. Ara la natura dorm en la vall de Cantallops. La natura, impassible, no sap res de la tragèdia nostra.
[VI.4] Oració del foc
Els meus ulls, ben oberts, guaiten la llar resplendent. El flamareig em reconforta. En la flama viva, càlida i lluminosa, troba força i esperança. Miro el foc amb gratitud i respecte. El miro com si fos una divinitat. M’explico bé que l’home primitiu adorés el foc.
Tot guaitant la llar encesa en aquesta nit de Cantallops, em sembla que desxifro algun enigma. El foc és la purificació, la renovació, el gran secret i la glòria del món. De cara a la llar flamejant i claríssima, faig com un acte d’adoració. Els sotracs anímics d’aquests dies, hauran remogut potser dintre de mi el pòsit dels sentiments ancestrals?
Segueixo de cara a la llar, on els tions consumits han fet ja un caliu durador. Arriben fins a mi les resplendors i les alenades del foc, que crema en el silenci. Sovint sento que la doble irradiació resta interceptada i em trobo dins una zona de fredor i de fosca: és que algú es calenta dret, immòbil, d’esquena al foc.
Aquesta nit de Cantallops és profunda. La tenebra és el misteri; el foc és el miracle… La nit i el foc se m’enduen. M’allunyo de la realitat, de la guerra, del drama que vivim, i em sento atret per l’espectacle enlluernador que es produeix en desvetllar-se el ric i variat món interior de la fantasia. Diverses vegades en la meva vida he passat per aquest estat d’ànim, però mai no hi havia entrat tan endins ni hi havia restat tant de temps. Una hora, potser més, he vagat per un espai de somni. He somniat despert, i he deixat de somniar quan, a trenc d’alba, m’he adormit.
No he trigat molt a despertar-me. La nit d’encís s’ha esvaït. El foc de la llar és encara encès, però la claror del dia omple l’estança. Aixeco el cap, miro a l’entorn, i tinc la impressió que torno d’un viatge. Comprenc que ha estat la meva oració del foc: ha estat una evasió de l’ànima, que ha volgut alliberar-se dels neguits immediats.
Deixa un comentari