[27 de gener de 1939]

VII. De Cantallops a Agullana

[VII.1]  Croquis pirinenc

El sol comença a alçar-se quan surto fora del mas. A la nit ha glaçat. Ara fa un vent fort i fred. Ben abrigat camino fins a un punt avinent per a guaitar el paisatge. És un paisatge impressionant, més aviat dur i trist. La masia es dreça enmig d’una vall deserta i pobra, sense conreus, sense arbres, amb uns prats pedregosos que serveixen de pasturatges. Ens volta un cercle d’altes muntanyes. Som ben bé als Pirineus. El nom de la masia, Bell-lloc, que hom pronuncia «Bet-lloc», indica que en temps passats aquest indret era atractívol. Avui conserva encara una aspra poesia.

Des d’un gran pati enrajolat que hi ha al davant del mas, tres o quatre companys guaiten una muntanya esquerpa, clapada de neu, que s’alça a prop. Un d’ells l’assenyala amb el braç estès, i declara amb un aplom d’home que coneix el terreny:

–Podem passar per allí.

Un altre company fa un moviment de dubte i diu:

–Per allí? Hauríem de fer una caminada de moltes hores per un camí dolent, i si es gira mal temps ens costarà d’arribar a lloc. Els homes passarem; les dones no passaran.

El grup es desfà sense decidir res, però poc després ve a trobar-me la meva filla amb posat d’alarma:

–Estic esveradíssima –em diu–; parlen d’anar a França avui mateix, a peu i per la muntanya.

Per què tenen tanta pressa, aquests companys? Tan imminent és el perill? Em decanto a creure que exageren. Pregunto a Farreras i Duran:

–Si és que les coses han d’anar malament en definitiva, quants dies creieu que ens queden per poder travessar la frontera?

–Dos o tres –respon.

Allò que ells temen, sobretot, és que la frontera sigui tancada o que en la pràctica l’embussament la tanqui. Temen també que s’estableixi aviat un rigorós cordó de vigilància al llarg de la ratlla. Per això parlen de tirar al dret per qualsevol camí o sender.

Simó i Bofarull, comprenent el caràcter arriscat de l’aventura, s’ha posat un vestit de color caqui, a tall de milicià, amb un cinyell del qual penja una pistola. Alt, cepat, la barba que griseja, els ulls grossos i encesos i el posat decidit, té tot l’aspecte d’un cap de guerrillers. Em passa per la imaginació un record històric: així devia ésser aquell coratjós capità de miquelets, Josep Cabanyes, que en la guerra dels Segadors assaltà el castell de Constantí.

[VII.2]  Una visita a Agullana

Trobo que el pla dels meus companys és temerari, i procuro dissuadir-los. A aquest efecte presento una contraproposició: proposo que alguns de nosaltres anem a Agullana, que no és pas molt lluny, per tal de veure’ns amb el grup d’escriptors que hi ha instal·lats i saber quins plans i quines possibilitats tenen.

Acceptada la meva idea, Solé i Pla i jo sortim a, peu cap a Cantallops, on hem de trobar un cotxe que ens durà a Agullana. El doctor Solé, amb el seu bastó, el seu barret d’ales amples i aquella capa valona, sembla un pelegrí.

Fa mitja hora que caminem, quan sentim un soroll de motor darrere nostre. És Farreras i Duran, que, més sortós que nosaltres, disposa d’un petit cotxe i es dirigeix també a Agullana passant per Cantallops. Ens invita a pujar, i acabem de fer junts el trajecte.

–Venim de Vic –em diu–. Vaig portant refugiats. Ara deixo aquests, i me’n torno per a dur-ne uns altres.

Les notícies que em dóna demostren que els franquistes són encara força lluny de Vic i que trigaran alguns dies a arribar-hi. Per la part del litoral, tampoc no són encara gaire amunt.

Aquestes notícies i impressions no han tingut prou virtut per a tranquil·litzar Solé i Pla, que es mostra preocupadíssim. Quan Farreras ens deixa a Agullana per a tornar amb el seu cotxe a Cantallops, on ha de prosseguir unes gestions personals, el doctor Solé es queda plantat al bell mig de la carretera a prop de l’entrada del poble. El paisatge és esplèndid. Agullana està voltada de pujols coberts de pinedes i alzinars, i clapat de masos. Fa bon dia, fa bon sol. Sento la influència d’aquest ambient. Però el meu company, que segueix immòbil, no mira res ni veu res, concentrat en si mateix com està.

–Què fem, amic Solé? –li dic.

I ell em contesta amb una veu opaca i sentenciosa:

–Tant se val que fem com que no fem. Estem perduts!

El miro amb sorpresa tot preguntant-li:

–Per què?

Triga una mica a contestar-me. Al capdavall em diu, en el mateix to:

–Tot això està combinat de manera que tres o quatre de nosaltres pagarem la festa.

I després d’una pausa repeteix:

–Estem perduts!

Endevino allò que pensa Solé i Pla. Pensa que els companys de Cantallops preparen, cadascú per ell, el pas a França, i que nosaltres dos, sense cotxe, ni francs, ni passaports en regla, encara no haurem pogut sortir quan les tropes feixistes es presentaran a la frontera.

–Si tan malament ho tenim –li faig notar– això és una raó més per donar-nos manya a sortir del mal pas. Hem de començar per aclarir on són els escriptors, i quan els hàgim trobat sabrem què es proposen i veurem si ens convé d’ajuntar-nos amb ells.

Per fi anem a la Casa de la Vila per a preguntar on és l’allotjament dels escriptors catalans. Cap de les persones que trobem despertes no ens sap donar raó del que demanem, ni tan sols un funcionari municipal que hi ha a la casa i que no fa altra feina sinó repartir els tiquets de la ració de pa.

–Donem un tomb pel poble –proposo jo– i bé trobarem un conegut o altre que podrà informar-nos.

Així succeeix. Pujant cap a la part alta del poble, sortim a la carretera, que en aquest tros està vorejada de xalets, i allí, al cap de pocs minuts, trobem diversos amics, entre ells, Martí Barrera i Antoni Soler, antic director d’Administració Local de la Generalitat. Es mostren, no pas optimistes, però sí reposats. Antoni Soler em diu que els escriptors catalans s’allotgen en un mas situat a un quilòmetre: Can Perxers. Em diu també que s’ha establert a Figueres una oficina de passaports del govern de la República, i s’ofereix a acompanyar-me a cercar el meu passaport. Heu-vos aquí un amic amb el qual no tinc gaire franquesa, i que tanmateix es disposa a fer-me un favor assenyalat. Accepto amb paraules de cordial agraïment la seva oferta i invito Solé i Pla a venir a Figueres, puix que ell tampoc no té el passaport llest.

Abans, però, passem per Can Perxers, on ens inscrivim a una llista que s’hi ha obert per a demanar els passaports familiars, i acceptem la indicació que ens fan d’acollir-nos en el casal. Com que no se sap encara si la llista tindrà bon acolliment, sortim tot seguit cap a Figueres. Solé i Pla es resistia a venir, però l’he convençut de la conveniència d’aquell viatge. Les converses d’Agullana han esvaït una mica el pessimisme del meu amic.