[24 de gener de 1939]
[IV.6] Notícies de Barcelona
Alguns dels qui avui han arribat de Barcelona parlen d’una reunió de representants de partits, sindicals i altres entitats, convocada pel general Riquelme a l’antic edifici de la Capitania General. En parlen amb emoció. Conten que Riquelme va manifestar-se decidit a defensar la capital fins a l’últim extrem i va demanar el concurs de tothom per a la defensa. El seu discurs, senzill i sentimental, va impressionar els reunits, que contestaren a to amb les paraules del general republicà.
—Hi havia una atmosfera de resistència, coratge i confiança. Barcelona ha reaccionat.
Així m’ho diu un dels delegats que assistiren a la reunió, Antoni Soto, secretari de l’Associació d’Amics de la Unió Soviètica, de Barcelona. Però jo em pregunto si ha durat gaire l’entusiasme. Molts han sortit de Barcelona sense esperar el descabdellament de la defensa acordada. Un mosso d’esquadra dels més joves m’assegura que a la reunió de la Capitania hi estaven representats tots els partits i sindicals, menys l’Esquerra Republicana de Catalunya. Un funcionari de la Generalitat, present a la conversa, fa la mateixa afirmació.
—No es devia rebre a temps la convocatòria —dic jo.
El mosso jove fa un gest d’escepticisme. Quan se n’ha anat, un col·lega del Parlament em diu:
—Això és una maniobra dels comunistes per perjudicar l’Esquerra.
Aquesta breu conversa és una prova que enmig de l’enfonsada del front militar i del règim republicà i autonòmic, encara es manté viva la rancúnia de partit i de grup. Aquesta rancúnia és un dels grossos pecats que han comès els antifeixistes. Ha començat la penitència, però no l’esmena.
Va arribant gent i més gent als carrers de Girona i als voltants de la ciutat. Per tots els racons i tocoms hi ha farcells, maletes, flassades, matalassos, i homes i dones i criatures que seuen o dormen o jeuen al damunt. Quatre rius d’aigua té Girona: el Ter, l’Onyar, el Güell i el Galligants. Ara té molts més rius de gent. Uns rius obscurs que creixen i s’inflen i remoregen com una enorme avinguda de temporal, i ho inunden tot d’una negra multitud.
A quarts de vuit del vespre anem a sopar a Ca la Marieta. La qüestió alimentària ha empitjorat. No hi ha pa, ni vi, ni postres, ni cafè. Una sopa i un bistec, i encara gràcies.
[IV.7] La nit de Girona
Ve l’hora d’anar a dormir, i no hem trobat casa ni jaç. La nit anterior hem dormit poc o no gens. Ens passarà aquesta nit la mateixa cosa? Tomem a la sala de sessions de l’Ajuntament, i al cap d’una estona compareix un dels secretaris d’Irla i em comunica amb aire satisfet –és un bon amic– que s’ha trobat allotjament per a mi i la meva família. Ens el proporciona un vell i estimat company, el doctor Laureà Dalmau. Però en disposar-nos a sortir, notem que resten a la sala Solé i Pla i la seva família, que no tenen on anar. Hauran de dormir en bancs i cadires? Cedim a la muller de Solé i a llur filla (la qual porta una nena de pocs anys) el meu lloc i el de la meva filla a la casa que ens ha estat oferta. I els que restem, ens decidim a estirar-nos damunt d’uns bancs. Aleshores ve cap a mi un porter de l’Ajuntament, que amb bona traça i millor afecte ens aparia dos bancs entapissats de vellut vermell, posant-los l’un al costat de l’altre, de manera que formen com un llit suficientment espaiós. Agraïm la sol·licitud del porter. Jo no el coneixia i ell es capté com un amic amatent. Els abrics doblegats ens fan de coixí. «Ben bé que està», penso.
No trigo gaire a adormir-me. M’hi ajuda el conhort que m’ha donat l’actitud del porter. En contrast amb tants d’amics que fallen, heu-vos aquí un desconegut que es comporta bellament.
Una nova lectura del passat que podem fer amb ulls d’avui: “…enmig de l’enfonsada del front militar i del règim republicà i autonòmic, encara es manté viva la rancúnia de partit i de grup”. Sembla el nostre pecat recurrent; l’enemic està unidíssim (UPyD, PP, PSOE) i es manté ferm, però nosaltres som incapaços d’unir-nos ni tan sols per a les coses més bàsiques, cadascú tira per la seva banda.
Sobre els rius de gent que inunden Girona, Clementina Arderiu evocava:
“Un diumenge, en Pi i Sunyer va venir i va dir: «Ara és el moment. Aquesta tarda a les quatre hi haurà un cotxe.» En efecte, ens va venir a buscar un cotxe amb en Pous i Pagès dins, que ens va portar fins a Girona. La ciutat era plena de diputats del Parlament català. Tothom es coneixia. Hi havia mig Barcelona. Semblava una festa major. Però l’endemà, Girona era buida, a més de glaçada.”
I Sebastià Gasch (a Etapes d’una nova vida. Diari d’un exili), referint-se als mateixos dies:
“I arribem a Girona. Me la imaginava tranquil·la, solitària, ignorant la guerra. La trobo atapeïda d’una gentada imponent, trista, antipàtica, irrespirable. Encara no ens hem evadit de la guerra. Tot al contrari. Allà es respira més intensament que enlloc. (…) Comencem a tenir la sensació de trobar-nos abandonats. No es pot menjar, no es pot dormir.”
“Semblava una festa major”, diu la Sra. Arderiu. No es ben bé un ambient de “festa major” el que descriu Rovira… Vols dir que eren a la mateixa ciutat?