[IV.4] Arribada a Girona – [IV.5] El govern escampat

[24 de gener de 1939]

[IV.4]  Arribada a Girona

Quan entrem pels carrers gironins comença a afluixar-se l’opressió del meu accés d’angor patriae. L’espectacle de la ciutat se m’enduu de seguida la mirada i l’atenció. No sé si envejar o menysprear aquells catalans que, preocupats pel propi cas personal, no pensen en la gran tragèdia de Catalunya. Els carrers formiguegen de gent. A les cares es reflecteix el drama de cadascú: hi ha cansament, neguit, incertitud turmentadora. El cotxe s’atura davant la Casa de la Ciutat.

—En arribar a Girona —m’havia dit Rouret quan sortíem nosaltres de la Conreria— aneu a l’Ajuntament. Allí trobareu l’Irla.

No l’hi hem pas trobat. La primera cosa que comprovem és que la ciutat està enormement plena de gent, que hi acut a carrera feta per totes les rutes i camins. Hotels i hostals, dispeses i pensions i cases particulars vessen de forasters. Als voltants de la població apareixen campaments improvisats.

—No s’hi cap, i no hi ha menjar ni hostatge —ens diuen.

I a cada hora, a cada minut arriba més gent, en automòbils, camions, carros, motocicletes i bicicletes. Arriben també llargues corrues que van a peu. Per carrers i places hi ha rengleres de vehicles que destorben el pas. Soldats, obrers, pagesos, menestrals, funcionaris, polítics, tècnics, intel·lectuals: de tot hi ha en la barreja confusa.

Trobo amics i coneguts i per les converses que hi tinc m’assabento que n’han arribat o estan a punt d’arribar-ne moltíssims d’altres.

—Mig Barcelona és a Girona —diu un amic barceloní.

La frase, ja es comprèn, és hiperbòlica. Però no és exagerat de dir que ara conté Girona quatre o cinc vegades la seva població normal. I no són solament els barcelonins els qui van venint, sinó gent de totes les comarques de Catalunya i de totes les regions d’Espanya, les envaïdes i les que estan per envair.

Cap a la una de la tarda compareix a la Casa de la Ciutat el president Irla. Ha tingut cura del dinar dels diputats del nostre Parlament. L’home mostra una tendència marcada per la solució dels problemes gastronòmics. A Barcelona va resoldre, fins allí on la cosa era possible, el problema de donar menjar als diputats. A Girona, el seu primer pensament ha estat el de proporcionar-los un dinar passador a Ca la Marieta. Diríeu que Irla segueix aquest principi: «Si vols tenir contents els diputats, dóna’ls menjar». D’ençà que el conec, i ja fa més de trenta anys, considero Josep Irla com un psicòleg. Els seus dots de penetració psicològica s’exerceixen, com els seus dots intel·lectuals, en un camp limitat. Dins els límits d’aquest camp, és intel·ligent i perspicaç.

—L’Irla és un pagès —deia una vegada Joan Selves, que també ho era.

Em ve present que Joaquim Lluhí i Rissech deia el mateix de Jaume Carner; Carles Cardó ho deia de Torras i Bages; Josep Carner, de Prat de la Riba. Una tal classificació implica un elogi amb reserves. I és interessant de remarcar que el nombre de polítics i intel·lectuals catalans de psicologia pagesa és alt. En això radica alhora una gran força i una gran feblesa de Catalunya. Les virtuts pageses, d’un gran valor positiu, són de vegades insuficients, i algunes vegades contraproduents, davant la magnitud i la complicació dels fets històrics.

Em lliuro a aquestes reflexions mentre esperem els companys de la Conreria, que triguen a arribar. Irla vol esperar-los per poder dinar tots junts. Dos quarts de dues, les dues, dos quarts de tres, les tres… Els companys no arriben, i el dinar no comença. Com que aquest matí hi ha hagut repetits bombardeigs de les carreteres, temem que els hagi passat alguna cosa o almenys que hagin hagut de fer una llarga aturada.

Prop de les quatre sortim de dubtes: ningú no ha pres mal. Allò que ha succeït és que havent fet tard per culpa dels tombs de les carreteres secundàries, els companys han considerat que més valia baixar a dinar en una vila del trajecte. Han estat lògics i àdhuc previsors. Més que no pas nosaltres, que a les quatre tocades ens assèiem a les taules de Ca la Marieta mentre la mestressa —una dona forta i viva, amb gran capacitat d’organització i de manament— s’exclama i ens renya per haver-nos presentat tan a deshora. El dinar, reescalfat i tot, ha merescut elogis.

Tornem a la Casa de la Ciutat, totalment envaïda de persones i de maletes. Com que no tenim allotjament, almenys per ara, hem hagut de deixar els bagatges a la sala de sessions del Consistori. Els diputats i les famílies fem tertúlia a la mateixa sala. No tenim altre lloc on anar. Guaito aquesta sala de sessions, que ara sembla la sala d’espera d’una estació, i recordo que hi vaig donar, no fa gaires anys, dues conferències historicopolítiques.

Les dones de l’expedició estan consternades, perquè no es troba lloc per anar a dormir. Pere Cerezo, alcalde de Girona i diputat del Parlament català, s’excusa per la mancança d’allotjament. Assegura que ell prou que ha fet i fa gestions, però no troba manera d’encabir-nos. Tot és ple i més ple. Passejo la mirada per la sala i tinc el pressentiment que haurem de quedar-nos a dormir als bancs consistorials.

A mitja tarda comencen d’arribar de Barcelona escriptors i artistes. És l’expedició organitzada per la Conselleria de Cultura. Van consignats a Bescanó. Molts surten cap aquest poble, i més tard en tornen una part. Ara es diu que han d’anar a Agullana. Francesc Trabal i Pau Vila dirigeixen l’expedició entre ordres i contraordres. Ens trobem amb Pous i Pagès i Carles Riba, que no sabíem que fossin ací. Pous m’explica que ells no estan en relació amb l’expedició d’intel·lectuals. Resten desconnectats. Desconnectats, però amb allotjament. Pous, més sortós que nosaltres, s’allotja a la Comissaria de la Generalitat; és l’avantatge d’haver arribat abans. Alguns col·legues del Parlament català, impacients, també ens han avançat d’un, dos, o tres dies, gràcies a tenir mitjans de locomoció propis.

Un toc de timbals ressona de sobte i va acostant-se. Arriben a Girona tropes en formació marcial? No. És la proclamació oficial de l’estat de guerra. Diríem millor estat de fi de guerra. Ara ve a Catalunya la pau: la pau de Varsòvia.

.

[IV.5]  El govern escampat

De diversos llocs van arribant escamots de mossos d’esquadra. Què vénen a fer ací? Formaran la guàrdia del Parlament català? Uns mossos em diuen que han rebut l’ordre de concentrar-se en el lloc on hi ha el govern de la Generalitat. Aquest govern ja no és a Barcelona. I ningú no els ha indicat on havien d’anar fixament. Ha calgut que anessin preguntant:

—Sabríeu dir-nos on és el govern de la Generalitat?

I com que els han dit que era a Girona, a Girona han vingut. Però ací no l’han trobat. Pot dir-se que a Girona hi ha el Parlament de Catalunya; del govern no n’hi ha fins ara senyal ni rastre. I els mossos d’esquadra han de tornar a preguntar:

—Sabríeu dir-nos on és el govern de la Generalitat?

Després hem sabut que un conseller, Comorera, resta a Barcelona i que d’altres consellers són a Olot. Això últim ens és confirmat pels policies de l’escorta de Bosch-Gimpera, que l’acompanyaven en el seu viatge setmanal de Barcelona a Perpinyà, on té fa temps la seva família, i que aquesta vegada, de retorn, es dirigia a Olot. Els policies han perdut de vista el cotxe del conseller en un recolze de la carretera i vénen a veure si ha fet cap a Girona. Pregunten a l’un i a l’altre, i ningú no els sap donar raó.