[III.3] El camí difícil – [III.4] Dalt de la Conreria

[24 de gener de 1939]

.

[III.3] El camí difícil

Travessem Badalona… Travessem el coll de Montcada… Per la carretera, entre una molt lleu resplendor de celístia i de llums llunyans, passa una llarga, inacabable fila de camions, carros, cavalls i mules, que marxa lentament. Alguns soldats, embolicats amb flassades, acompanyen el comboi, tot caminant a peu. De tant en tant veiem la silueta d’un canó. El comboi marxa en direcció contrària a Barcelona, cap al nord. És una visió trista, depriment, fantasmal: la visió d’una retirada militar en la nit incerta.

No hem avançat gaire enllà quan una ombra es destaca, i fa senyal al nostre cotxe perquè s’aturi. L’ombra s’acosta. És un soldat barbut, amb el fusell a la mà.

–Per ací no es pot passar –ens diu.

El xofer explica qui som i on anem.

–Tant se val. Per ací no es pot passar –insisteix el soldat–. Heu de tornar enrere.

Cal obeir. El cotxe tomba, i després agafa una altra ruta. El xofer no sap ni per on va ni per on ha d’anar. Cinc minuts després, l’escena es repeteix.

–No es pot passar per ací –crida un altre soldat.

Nosaltres preguntem:

–Per on hem de passar, doncs, per anar a la Conreria?

El soldat no ho sap, però li sembla que hi ha una carretera més avall. Girem altra vegada. El xofer i la noia que ha pujat amb nosaltres diuen que no saben quina carretera hi pugui haver. El cas és que som a prop de Montcada. Hem retrocedit un bon tros.

–Cap a on anem? –pregunto al xofer.

El pobre noi no contesta. La meva muller suposa que tornem cap a Barcelona, a casa de Rouret. Sinistra perspectiva! Si tomem a Barcelona i esclata el moviment anunciat, ja no en podrem sortir.

EI xofer ha perdut l’esma. Té l’aire d’un somnàmbul. Sospita que ja estan tallades per l’enemic les carreteres que pugen cap al nord de Catalunya. Això és impossible. El mal és que ell no ha entès bé l’itinerari que li ha estat marcat en sortir de Barcelona…

El cotxe ha accelerat la marxa. No sé pas, ni ho sap tampoc el xofer, quina és la carretera que ara seguim. Però comprovem que ens allunya de Barcelona, i per aquest sol fet el pit se’ns eixampla. És una carretera solitària. No hi ha trànsit en aquesta hora; no s’hi veu passar cap vehicle ni cap figura humana. O anem molt bé o anem molt malament, penso jo. Mitja hora més tard veiem uns llums, uns camions aturats, i algunes siluetes d’homes que es mouen. Això és un carrer. Hem arribat a un poble. Quin poble és? El cotxe recorre uns carrers estrets, canvia de direcció, gira i tomba. De sobte s’atura, i el xofer surt per a preguntar on som i per on podem anar a la Conreria. Entra pel portal d’una casa que, a jutjar pel llum que hom veu a les finestres, sembla algun cafè o casino. Quan torna s’asseu novament davant del volant i ens fa saber que som a Mollet del Vallès.

I avança carrer avall, bo i dient:

–Ja anàvem bé.

La frase és d’un humorisme inconscient i formidable.

La carretera que ara seguim serpenteja a través d’un bosc. Guaitem en diverses direccions. La claror de la celístia és més viva. Tot és desert. No veig ni una casa, ni un llum, ni una ànima. S’ha girat vent, i en el cel net d’aquesta nit d’hivern els estels brillen com espurnes. Dins el cotxe ningú no parla, però tots estem ben desperts i atents. Amb prou feines ens podem bellugar, encongits com tenim els braços i les cames per la nosa dels bagatges.

Una altra onada d’inquietud travessa el nostre cor. Ja és aquest el camí? No ens haurem desviat altra vegada? I si anéssim a parar a les línies enemigues?… Bé costa prou d’arribar a la Conreria, que jo m’imaginava tan a prop de Barcelona! Aquest xofer ombrívol que no coneixem ens duu de nit per una deserta carretera de muntanya cap a un lloc solitari on mai no he estat. Em vénen a la memòria, incoherentment, aventures de viatges i episodis de novel·les romàntiques. Per uns moments el xofer contrafet es transforma davant els meus ulls en un personatge de Victor Hugo. He de fer un esforç per desempallegar-me del món irreal que m’assalta. Un llum, que s’insinua tímidament dins del bosc, m’ajuda a reaccionar. Veig una casa, i poc després algunes altres. El xofer surt del seu mutisme per dir, amb una veu prima i freda com un rajolí glaçat:

–Ja quasi hi som.

[III.4] Dalt de la Conreria

Cinc minuts més de pujada, i som dalt de la Conreria. Sortim del cotxe, que se’n toma tan bon punt en traiem els bagatges.

Fa un fred intens. El cel és tot foradat d’estels encesos. En el cim el vent és més fort i quan les ràfegues fan bellugar les branques dels arbres, sembla que també facin bellugar els penjolls d’estels.

Entrem de pressa al xalet, molt feblement il·luminat. Dins la sala, que està gairebé a les fosques, no veig de cop res ni ningú. A poc a poc destrio objectes i cossos humans. Al voltant d’una mena de tribuna envidriada hi ha, arraulides, immòbils, embolicades amb flassades i abrics, quinze o vint persones: homes, dones i criatures. Per la barba identifico Simó i Bofarull, que porta la boina ficada fins més avall de les orelles i es tapa cos i cames amb una flassada.

–Estàs molt quiet, Jaume! –li dic.

Contesta que sí amb un moviment de cap. Es veu que no està gaire content. I té motius per no estar-ho. No hi havia res preparat per passar la nit en aquest xalet. La temperatura és glacial; la llar està apagada, i no hi ha llenya per a encendre-la, ni cap altre mitjà de calefacció; no trobem foc ni cendra calenta. Els uns resten silenciosos, i no sabríem dir si estan adormits o abaltits o desvetllats. Els altres sostenen diàlegs en veu baixa, intermitents i ràpids.

Uns trucs lleus a la porta, un soroll de passos, i entra una altra família que acaba d’arribar. Mitja hora després n’entra una altra, i més tard una altra, i una altra encara. Identifico el pintor Anglada Camarasa, Pau Romeva, Solé i Pla, Ramon Sanahuja, Rafael Closas i alguns més, amb les respectives famílies.

Simó i Bofarull i Pau Romeva es planyen del tracte que rebem. Després d’ésser trets del llit a mitja nit, d’un viatge incòmode i perillós i d’una ascensió a la muntanya, ens trobem amuntegats en una habitació inclement, mancats de menjar i beure, isolats i incomunicats, i sense saber el temps que hem de romandre en aquesta altura.

–Ens han ficat dins un cul de sac –afirma Romeva– o d’ací no en sortirem. Ens assassinaran a tots!

Diríeu que el moviment d’uns calfreds sacseja un instant les ombres quietes.

Ja clareja el dia. A mesura que l’alba avança veiem a través dels vidres el bosc que ens volta, agitat pel vent fort. La claror allunya la son, calma els nervis i esmola la gana. De dintre els farcells, bosses, paquets i maletes i maletins, surten, com per miracle, trossos de pa i preses de xocolata, i grans i petits –més els petits que els grans– esmorzen.

Som ja al xalet una cinquantena de persones. Mentre els raigs del sol ixent, vermellíssims, entren horitzontalment per les vidrieres i il·luminen la sala amb claror de foc, les converses s’animen i els cossos comencen a moure’s més àgilment. La nit d’angúnia ha passat; però el nou dia, amb tot i el bell espectacle de la sortida del sol dalt de la Conreria, ens porta novament a la realitat de la guerra.

En múltiples grups els homes canvien impressions, conten episodis, exposen plans, examinen mapes, discuteixen amb una certa alarma. És que s’estén la nova que, des d’alguns dies ençà, les carreteres de la banda de Girona són freqüentment bombardejades i metrallades per l’aviació franquista. Solé i Pla se’n va a contar-ho a un grup de dones que s’esveren a llur torn; hi ha fesomies d’esglai i fins algun xiscle ofegat. Només els infants, contents, inconscients, corren i juguen i criden, i fan escapades a l’exterior per guaitar el bosc espès i el cel claríssim.

Damunt dels mapes, els experts en itineraris assenyalen les carreteres que ofereixen més probabilitats per a defugir l’acció dels avions enemics. És qüestió de triar carreteres secundàries que passen per llocs boscosos i fan tombs i ziga-zagues. Es reprodueixen les crítiques i les protestes per la forma com es porta el viatge. Alguns excusem aquestes falles. Remarquem que al capdavall hem pogut sortir de Barcelona, que era la cosa més urgent. Sense l’esforç que es féu a l’última hora, encara correríem buscant cotxes pels garatges oficials.

Hom comenta la situació militar, més ombrívola cada hora que passa. Ahir els feixistes van arribar al Llobregat. Si entre el riu i Barcelona no hi ha un bon sistema de fortificacions, i no sembla pas que hi sigui, demà passat l’enemic serà als suburbis meridionals de la capital catalana. Entre les coses que es diuen hi ha més rumors que notícies exactes. Aquests dies, les dades més segures són les que donen els comunicats de l’adversari, les referències geogràfiques dels quals resulten ara relativament conhortadores per als republicans, perquè no van tan enllà com les dades prematures dels alarmistes.

–Els franquistes ja són a Terrassa i Sabadell –declara un de la colla.

Però un altre, més assabentat, observa:

–L’últim comunicat facciós no en parla pas. Només consigna l’ocupació de diverses poblacions encara força allunyades d’aquelles ciutats.

Si som fora de Barcelona, no en som pas lluny. Un company crida, tot guaitant el cel net d’aquest matí de vent:

–Uns avions!

Tothom guaita en l’aire. Les criatures corren cap a fora per tal de veure bé l’espectacle. Bon observatori, el cim de la Conreria, per a guaitar els vols de l’aviació. Són cinc aparells de bombardeig que es dirigeixen cap a Barcelona. Minuts després se sent, ben distintament, el doble soroll dels canons antiaeris i de les bombes que fan explosió, com si us trobéssiu als voltants de la ciutat.

Hem d’estar gaire temps ací dalt? Molts companys s’impacienten. Les versions que circulen són contradictòries. Cas que, per anar a Girona, no tinguem més cotxes que els que ens han dut a la Conreria, trigarem alguns dies a arribar a lloc. Ens caldria fer el viatge per etapes. Tant si el fem d’aquesta manera com d’un sol cop, per on passarem? Els entesos en la matèria segueixen deliberant amb el mapa a la mà. Passar per Granollers comença a fer aprensió; passar per la costa també és perillós. Però per una banda o altra hem de passar. Hom proposa una altra carretera, que no és la de la costa ni la de Granollers: es tracta d’agafar, a partir de Mollet, una carretera de tercer ordre, que amb les seves voltes i girades és ara més resguardada i segura. Fet i fet, el risc que hàgim de córrer per anar a Girona no serà més gros que el que hem corregut cada dia a Barcelona durant tant de temps.

Quan tornava a predominar el pessimisme, arriba un altre cotxe, i els que en surten ens anuncien que no trigarà gaire a pujar Rouret. Aquesta notícia revifa l’esperança. La nova es confirma al cap d’un quart. Entre els grups d’homes, dones i infants corre una veu joiosa:

–Ha arribat en Rouret!

Però hi ha una altra cosa, encara, i és que darrere el cotxe de Rouret van cinc o sis cotxes buits, que junt amb els cinc o sis més que teníem ací, formen un llarg rengle. El viatge directe a Girona queda assegurat. Els qui temien de restar abandonats i glaçats dalt de la Conreria, respiren amb satisfacció i guaiten amb ulls meravellats la filera dels autos salvadora.

Sóc designat per a ocupar amb la meva família el primer cotxe que ha de sortir. Obrim, doncs, la marxa, com si fóssim els exploradors en aquesta expedició que es presenta plena de perills. Mentre el cotxe baixa pel pendent de la muntanya, girem el cap per guaitar el xalet del cim. Ja en som fora. Ja ens n’allunyem. I ho fem amb alegria. Alguns companys s’havien imaginat que allò era una ratera dins la qual els feixistes ens agafarien vius.