III. De Barcelona a la Conreria

.

Dimarts, 24 de gener de 1939

[III.1]  Un clàxon en la nit

Comença d’hora, avui, la narració dels fets del dia. Devien ésser dos quarts d’una quan m’he posat al llit. I encara no és la una quan la meva muller, sobresaltada, ve a despertar-me, si és que m’havia adormit, que no n’estic segur.

–Aquí davant mateix –em diu– un auto ha tocat la botzina, com si ens cridés.

(El timbre del xalet no funciona, perquè en aquesta hora no hi ha corrent elèctric.) Obre una finestra, i en la fosca veu lluir els fanals d’un cotxe parat.

–Qui demanen? –crida.

–Venim en nom d’en Rouret –respon una veu que surt de la fosca.

En aquest instant xisclen les sirenes d’alarma, i tot seguit vénen les explosions de les bombes i les detonacions dels canons antiaeris. Em vesteixo ràpidament, a la feble claror d’un llum d’oli, i baixo al menjador, on han entrat dos amics, funcionaris de la Sotssecretaria de la Presidència de la Generalitat.

Em conten que el president Irla ha estat cridat aquest vespre pel president Negrín, el qual li ha indicat que els diputats del Parlament de Catalunya han de sortir de Barcelona aquesta nit mateix. Hi ha la temença d’un moviment revolucionari per al matí d’avui. Es diu, en efecte, que els elements de la FAI, contraris a l’evacuació de Barcelona, volen encarregar-se de la defensa de la ciutat i apoderar-se dels ressorts del poder. Una de les primeres disposicions que prendrien seria la de no deixar sortir ningú de Barcelona. I encara que no esclatés aquest moviment, hi ha el perill que la sortida dels cotxes dels diputats en ple dia doni lloc a incidents i àdhuc a desordres.

–Ara –afegeix un dels amics– s’està passant avís als diputats que encara són a Barcelona, i com que nosaltres sabíem on és el vostre xalet, ens hem ofert per venir a avisar-vos. Estigueu preparat, vós i la vostra família, per sortir de Barcelona. Us vindran a buscar d’ací una o dues hores.

Jo remarco que tenim tots els bagatges a punt des d’ahir i que podríem anar tot seguit a Barcelona amb el cotxe que ells duen i agafar després el que ens hagi de dur a fora.

–El cotxe que ara portem és massa petit –em contesta.

Per fi decidim que la meva filla i jo anirem amb ells a casa de Rouret, on s’organitza la sortida –cap a Girona, sembla– i on es reuniran diverses persones de les que han de sortir. D’aquesta manera nosaltres podrem guiar el xofer del cotxe que vagi més tard a casa meva, puix que si no sabés el lloc, li fóra difícil de trobar-lo en aquella hora. I això ens faria córrer el risc de quedar-nos ací.

[III.2]  Abans no es faci de dia

La nit és freda i fosca. Ha estat closa l’alarma. Però mentre baixem pel passeig de Maragall tornen a xiular les sirenes. Encara dura la nova alarma quan entrem al pis de Rouret. Fem cap a una sala mal il·luminada per una espelma. A poc a poc destriem les fesomies de diversos amics i companys. Hi ha el comandant Escofet, cap dels mossos d’esquadra, Rafael Closas i altres. Cessa l’alarma i s’encenen els llums elèctrics de l’estança. Ve aviat una altra alarma, que cessa poc després, i així passem una o dues hores. Closas i jo sostenim una serena conversa política sobre temes catalans, espanyols, europeus i mundials: comentem els fets catalans dels darrers temps i els actuals problemes exteriors. Mentrestant entren i surten persones de la sala, i Rouret i la seva secretària no paren de telefonar.

Per què s’allarga tant l’espera? És que encara no s’ha resolt el problema cabdal d’aquestes hores. Costa de trobar els cotxes necessaris. Compareix el president Irla, tot voltat de secretaris, distribueix salutacions, canvia algunes frases brevíssimes amb els presents i se’n torna a anar.

–La cosa es va apariant –diu Rouret–. Ara vindran tres cotxes de la Generalitat, a més dels dos que ja tenim.

Efectivament, al cap d’una estona arriba Ramon Sanahuja, darrer comissari de la Generalitat a Tarragona, que ha dut un dels cotxes posats a la nostra disposició. Però encara no n’hi ha prou i s’allarga més l’espera. A despit de l’augment de vehicles, tot marxa amb una excessiva lentitud. Rouret dóna mostres de preocupació.

–Tinc por –diu– que no serà possible de treure tota la gent abans no es faci de dia.

Davant la perspectiva d’un moviment anarquista i de possibles desordres públics, l’espera esdevé anguniosa. De moment, els expedicionaris no poden ésser duts a Girona. Cal dur-los aquesta nit a un lloc de concentració situat no gaire lluny d’ací. La qüestió és sortir de Barcelona, perquè hi pot haver novetats a primera hora del matí. S’ha decidit que el lloc de concentració serà la Conreria. Cada cotxe podrà fer diversos viatges, i es traurà més gent de la ciutat.

Ja són més de les quatre quan em toca el tom de pujar al cotxe. Una noia funcionària s’hi encabeix també. És un cotxe gran de la Conselleria de Governació, menat per un xofer de gec i gorra galonejats: un noi geperudet, magre, pàl·lid, que es mostra recelós i taciturn. De segur que aquest viatge no li fa cap gràcia. En arribar nosaltres a casa, la meva muller ja estava inquieta per la nostra trigança. Ens presentem, no pas al cap d’una o dues hores, com havíem convingut, sinó al cap de quatre. Costa una mica de col·locar dins el cotxe els bagatges: tres maletes i cinc paquets i farcells, i ens cal deixar-ne d’altres. Torna a haver-hi alarma. La meva filla ha explicat les versions que corren a la meva muller, i aquesta no para de dir:

–Correm! De pressa, de pressa!

Amb prou feines tinc temps d’adreçar una mirada de recança al xalet, la silueta del qual es dibuixa vagament en les ombres. Una multitud d’impressions, records i imatges assalten el meu esperit i es presenten a la meva imaginació com una cinta de cinematògraf. Dono un comiat silenciós a les habitacions, als mobles, als llibres, als animals domèstics, a les plantes i als arbres de l’hort i del jardí. Sempre he mirat amb tendresa els companys, animats o inanimats, de la meva vida quotidiana. Em penso que cap ésser vivent no presencia l’escena nocturna. Però m’equivoco. En el moment precís que el cotxe es posa en marxa, veig a través del reixat, enmig de la fosca, quatre ulls fosforescents. Els gats de casa s’han adonat de la nostra partença.

Un tros més avall remarco que, per culpa de les presses, no m’he endut un paquet que tenia preparat amb l’original, mecanografiat i tot, d’una obra gairebé acabada, que s’intitula Síntesi de la història de Catalunya. La vaig escriure tres anys enrere a Tarragona, i un excel·lent amic tarragoní va copiar-la a màquina, bo i quedant-se com un record l’original manuscrit. El llibre imprès hauria fet unes quatre-centes pàgines. Jo n’havia restat molt content en rellegir-lo fa pocs dies. Quin greu em sap no haver-lo pres! Em vénen intencions de dir al xofer que torni enrere; he estat a punt de dir-li-ho per dues o tres vegades; però m’he retingut. Ja és molt tard, i el passar més temps ací seria una grossa imprudència.

Aquest oblit em deixa una recança persistent. Aviat em penedeixo de no haver tornat a cercar l’original del llibre. Després he comprovat que, pel que fa a la urgència del viatge, no venia d’un quart ni de mitja hora més o menys. Però llavors no ho sabíem… Un llibre inèdit perdut és, per a un escriptor, com un fill mort abans de néixer.