Dilluns, 30 de gener
[VIII.13] Segona conversa amb Carles Pi i Sunyer
De bon matí trobo alguns companys una mica neguitosos. Tot això s’allarga. Ningú no sap com estan les coses, ni què fem, ni què esperem. El poeta Janés i Oliver declara:
–Si no marxem avui a França, la cosa es posarà molt malament per a nosaltres.
Uns amics que han anat a la Jonquera, en tornen alarmats. No solament ha estat tancada la frontera pel costat francès, ans encara l’embussament de la carretera, pel costat espanyol, arriba a proporcions indescriptibles. La situació de la gent que acampa al ras o s’espera davant la duana és verament tràgica. Tots els dolors la colpeixen: la pèrdua de la llar, la fam, el fred, la llarga aturada, la incertitud del demà. El temporal persisteix, la pluja cau tossuda i implacable.
Pi i Sunyer, que ha tornat a Can Perxers a les nou hores del matí, fa una frase de tirat literari, però de to emocionant:
–Hi ha una profunditat de dolor per aquestes carreteres!
A mig matí el temps millora. S’esquincen els núvols, s’aclareix l’atmosfera, s’eixamplen les clarianes del cel i el sol brilla. Els colors del paisatge canvien ràpidament. I dins una gran claror pura, el gris i el cendra s’esvaeixen davant el blau, el verd, el torrat i el daurat.
Drets a la terrassa i recolzats en la barana. Pi i Sunyer i jo guaitem enllà.
–El temps ha canviat –dic–. Ara tenim un dia esplèndid, un dia tarragoní.
–No em desacrediteu l’Empordà! –contesta Pi, rient.
–No vull pas desacreditar-lo –replico–. Al contrari, vull posar-lo al mateix nivell del meu Camp de Tarragona. Hi ha dies empordanesos tan esplèndids com els millors dies tarragonins.
La nostra mirada ressegueix el paisatge amb una lenta complaença. L’aire lluminós i net acosta els pujols, les muntanyes i les fondalades; precisa línies, escorços i detalls; mostra amb claredat la cinta de les carreteres, el serpenteig dels viaranys, les teulades vermelloses de les cases del poble i les façanes blanques dels masos propers.
–Aquelles muntanyes d’allí –dic, tot estenent el braç– deuen ésser les Alberes.
–Ho són, en efecte –confirma Pi.
Encetat el tema, Pi va resseguint amb l’esguard i assenyalant amb el braç els turons, els colls, les viles i els poblets, les ruïnes i les platges d’aquest indret extrem de l’Alt Empordà. Es detura un moment en la descripció quan diu:
–Allà baix hi ha Roses.
I observa al cap d’un moment:
–Encara que jo vaig nàixer a Barcelona, tinc dret a dir que sóc fill de Roses. De Roses eren els meus pares, els meus avis i els meus besavis; a Roses vaig passar una gran part de la meva infància i de la meva adolescència.
Mentre el meu amic anomena accidents geogràfics i poblats, tots dos evoquem fets de la història catalana. Pi, que ha estudiat especialment la guerra francoespanyola del temps de la Revolució francesa, m’explica els moviments dels dos exèrcits en aquesta zona fronterera. Quan ha acabat la seva explicació li faig un merescut compliment:
–Coneixeu molt bé la comarca.
–És la meva –remarca ell.
I lentament, amb una entonació, no pas planyívola, ans bé coratjosa, afegeix:
–Potser ja no la veuré mai més!
Amb el to ferm de les seves paraules, Pi ha volgut evitar que s’hi traslluís l’emoció.
Restem silenciosos, amb l’esguard perdut en el paisatge. Sento batre el cor dins el meu pit; sento passar l’esperança per dins de la meva ànima.
–Jo crec que tornarem a veure aquesta comarca i totes les altres comarques catalanes. Crec que els que ara estem a punt d’anar a l’exili tornarem a veure l’Empordà, el Camp, el Vallès, la Segarra, el Penedès, l’Urgell; que tornarem a veure el Montseny, el Cadí, el Montserrat, el Montsant; que tornarem a veure Figueres, Girona, Olot, Vic, Lleida, Manresa, Tarragona, Barcelona. Totes les comarques, totes les muntanyes, tots els rius, totes les ciutats de la pàtria que no ha mort, que no morirà, que no pot morir.
Quan jo torni a Catalunya –no dic pas «si jo torno a Catalunya»– vindré a Can Perxers un dia i demanaré als masovers que em deixin pujar a la terrassa per guaitar aquest mateix paisatge que ara tenim davant dels ulls.
[VIII.14] El darrer full català
Han anat venint cap a nosaltres diversos companys escriptors, i Pi i Sunyer aprofita l’avinentesa per a demanar llur col·laboració a un periòdic català que ha de sortir a Figueres. Publicant-se en aquesta ciutat alguns diaris dels que sortien a Barcelona, convé, remarca Pi, que no hi manqui un full català. Negrín mateix hi té interès. El nostre periòdic ha d’intitular-se «Catalunya sempre». Tots li prometem de col·laborar-hi i la prometença és sincera.
Però quan Pi s’ha allunyat de nosaltres, la majoria dels companys, bo i disposant-se a escriure els articles demanats, es mostren escèptics respecte a la viabilitat del pla, puix que aquest es basa en la hipòtesi que l’exèrcit de la República establirà una línia de resistència que conservi en el nostre poder, durant un cert temps almenys, les comarques del Nord, i són ben pocs els que prenen aquesta hipòtesi en consideració.
–Però si d’ací dos o tres dies els franquistes ja seran a Figueres! –afirma un dels comentaristes.
–Tant com això, no ho crec –observo jo–. La meva impressió és que els franquistes no arribaran a Girona fins a darrers de setmana.
–Si hi arriben! –salta una veu femenina–. El Montseny els deturarà!
M’és un conhort de trobar una noia optimista que encara confia en el Montseny per a aturar l’enemic.
Alguns companys se’n van a escriure treballs per a «Catalunya sempre». Aquest full serà l’últim full català del període històric que ara es clou.
[VIII.15] Uns avions passen
Prop del migdia hi ha, a la terrassa de Can Perxers, una mica d’alarma. Han aparegut en el cel, no gaire lluny, uns aeroplans. Abans s’havia sentit un soroll d’explosions repetides, pel costat de Figueres. Hom s’esforça a veure la direcció que el grup d’avions segueix. Vénen potser a bombardejar Agullana o les carreteres plenes de vehicles i de gent? Alguns diaris francesos han publicat una notícia d’origen franquista segons la qual el president Negrín s’ha instal·lat en un mas d’Agullana. Aquesta notícia no és exacta, però fa témer un bombardeig.
La meva muller i el meu fill, que havien anat al poble per a comprar pa, tornen de pressa, i m’expliquen l’esverament que hi ha hagut pel perill aeri, cosa nova ací. La fornera ha posat un pa en mans de la meva muller, i tot seguit ha fugit xisclant cap al soterrani de la casa, sense voler aturar-se per a cobrar.
El soroll dels motors ha deixat de sentir-se i aviat els avions es perden de vista. Anaven a fer mal a una altra banda.
Mai hauria de passar fets com aquests.