[25 de gener de 1939]

[IV.2]  El sopar imaginari

A iniciativa de Ramon Sanahuja s’ha organitzat d’una altra manera el menjar dels diputats i altres persones. Ens donen uns tiquets per a anar a un local especial, on us serveixen a càrrec de l’Ajuntament.

Hem de triar, doncs, entre la Marieta i el nou sistema. En consell de família, els meus i jo ens decidim per la Marieta, perquè ja la coneixem. El seu menjar d’aquests dies no desvetlla l’entusiasme; però pensem que sempre hi ha un pitjor.

Ens cal reconèixer que no hem triat bé. Hem pagat un mal sopar, que per la seva extrema magresa podem anomenar imaginari, mentre que els qui han anat a l’altre local han tingut, segons ens conten, un bon sopar de franc.

Alguns companys han posat en pràctica una idea que –ho confesso– mai no se m’hauria acudit a mi. Han sopat a tots dos llocs consecutivament. De primer han aprofitat el tiquet i després han vingut a Ca la Marieta. Cal apreciar, però, una circumstància atenuant: en la present temporada, dos menjars no arriben a fer un menjar normal.

.

[IV.3]  Sortida de Girona

Ens n’anem de Ca la Marieta tot fent esforços per a convèncer-nos que hem sopat, quan m’avisen que Rouret, des del despatx de l’alcaldia de Girona, telefona que té un encàrrec per a mi i voldria donar-me’l personalment. Vaig a trobar-lo.

–Ja heu vist l’Irla? –em pregunta de cop.

–No –contesto.

–No us ha fet dir alguna cosa? –insisteix.

–No –torno a contestar.

Rouret queda perplex. Al cap d’un moment em diu:

–Hauríeu d’anar tot seguit cap a Olot. A baix teniu un cotxe per a vós i la vostra família. Els altres diputats aniran venint aquesta nit mateix. A Olot hi ha instal·lades les conselleries de Governació i d’Hisenda, i cal que el Parlament també s’hi instal·li. Ací no s’hi cap, i no para d’arribar més gent. Convé descongestionar Girona.

Demano alguns aclariments i em disposo a marxar. En anar a recollir els bagatges a la sala de sessions, explico a alguns companys que hem de traslladar-nos a Olot i que jo obro la marxa. La notícia del nou viatge nocturn els desplau. Esclaten protestes. Però jo, sense aturar-me, em disposo a tornar a fer d’explorador carretera enllà.

Abans de sortir de Girona em recordo d’aquell porter que ahir va acomodar els bancs per a fer-me un llit. Vull estrènyer-li la mà i donar-li les gràcies. He encarregat a la meva filla que miri ràpidament si el troba. Sí, l’ha trobat, i l’home compareix davant meu. Com li expressaré el meu agraïment? Li oferiré una estrena, un bitllet de 25 o de 50 pessetes? Donar bitllets de la República en aquests moments, en què tothom ja comprèn que ben aviat no valdran res, no estaria bé. Em recordo que duc a la butxaca un gros cigar dels pocs que vaig portar de l’URSS fa un mes i mig. Li allargo el cigar, i ens acomiadem amb paraules afectuoses. És una de les poques escenes cordials en què m’he trobat durant l’èxode.

De la meva estada de dos dies a Girona, m’enduc dues impressions conhortadores: la d’aquest bon home que jo no coneixia i la de Laureà Dalmau. La meva muller i els meus fills no tenen prou paraules per a lloar el tracte que dels familiars de Dalmau han rebut. Una vella amistat i una amistat nova, enmig d’un naufragi d’amistats…

.

V. A Olot

[V.1]  Per la carretera de Girona a Olot

El cotxe que ens porta a Olot és del sotssecretari de Cultura Ramon Frontera, que l’ha facilitat de bona gana. Anem ben guardats en aquest viatge. Ens acompanyen dos mossos d’esquadra, amb la tercerola al puny. Em recordo que fa uns setze anys —el 1923—, en ocasió d’uns actes de propaganda política, vaig fer el viatge de Girona a Olot en automòbil, una tarda d’estiu, i que el paisatge magnífic em va impressionar intensament. Ara és de nit —negra nit— i no veig, a través dels vidres del cotxe, altra cosa sinó ombres i lleus resplendors.  Els mossos, immòbils i silenciosos, donen una sensació de tranquil·la seguretat.

Penso en allò que pugui significar el trasllat dels diputats a Olot. Obeeix a algun pla concret? Si així fos, hauríem de concloure,  lògicament,  que a les altes esferes encara hi ha esperances sobre la situació militar. En sortir de Barcelona, els pessimistes, que eren quasi tots, creien que les coses anirien molt de pressa, i calculaven que a fi de setmana l’exèrcit franquista ja seria a la frontera o ben a prop. El fet que avui, dimecres, al vespre, s’hagi decidit que els diputats al Parlament s’apleguin a Olot,  on s’instal·len les diverses conselleries, indica que es confia poc o molt en la formació d’una línia de resistència força més al sud d’Olot.

Resistirà efectivament Barcelona? Ho dubto molt. La maniobra de l’enemic, pel nord de la capital, tendeix a tallar les comunicacions amb el nord-est i a encerclar-la. No costa gaire d’endevinar que es proposa  ocupar Granollers i després arribar fins a la mar a l’alçada de Mataró.  Però a Granollers no hi és encara, ni s’hi ha acostat gaire. Avui hi han passat, sense altre perill que el dels avions, diversos amics que han vingut de Barcelona, un dels quals m’ha contat que aquest matí hi havia un combat violentíssim per la banda del pont de Sant Boi damunt el Llobregat.

Mentre  ens acostem a Olot  em complac a fer-me la il·lusió que  hi passarem  una  bona  temporada.  Explico  a la meva família que si aquella ciutat de muntanya  no és gaire bonica, el seu camp, a la primavera, és meravellós. Qui no coneix els paisatges dels pintors olotins? Aquest optimisme meu és una mica forçat. No convenço els meus familiars, ni em convenço a mi mateix. Però trobo un conhort  momentani a imaginar-me que Olot  esdevé la capital d’una Catalunya mutilada i heroica que, sota aquells Pirineus on va néixer, continua resistint.

.

[V.2]  La nit olotina

El cotxe penetra per uns carrers estrets i foscos. Som a Olot. Rouret m’havia dit que en arribar ens adrecéssim a l’alcaldia. Suposo que allí faran cap els altres diputats. Ni el xofer ni els mossos que ens acompanyen no saben res d’això, no han rebut instruccions.  Són les deu de la nit. La nostra nit olotina comença.

Ens aturem davant la Casa de la Ciutat. Al fons de l’entrada principal hi ha la porta de l’escala que dóna accés al primer  pis. Aquesta porta està tancada i hom hi ha enganxat un paper on llegim: «Local  requisat per la Conselleria de Governació». Entrem al cancell i des d’allí passem a una cambra a peu pla dins la qual seuen vuit o deu mossos d’esquadra al voltant d’un foc de llenya. Tampoc no saben res. Els explico que a mi m’han dit que anés a l’alcaldia, i afegeixo que els diputats i llurs famílies aniran venint. Uns mossos van a avisar un oficial de Seguretat  que depèn de la Conselleria  de Governació, el qual es presenta tot  seguit. És un home alt i cepat que duu una gran barba negra i es diu Martínez. No esmerça gaires compliments ni gaires paraules, però és expeditiu. Dóna ordre que ens acompanyin a una sala, on podrem quedar-nos a dormir.

Pugem al primer pis per una escala interior, en els replans de la qual dormen molts homes —mossos i funcionaris— embolicats amb flassades i ajaguts a terra, i hem de caminar amb compte per no trepitjar-los. Amb l’ajuda d’uns funcionaris  municipals ens acomodem en una estança. A falta de llits, tindrem unes amples cadires de braços…

No;  aquesta nit tindrem millor cosa. Vénen a dir-nos que ha telefonat Rouret i ha indicat que hem d’anar a dormir a l’hotel. No havia pogut telefonar abans perquè la línia està controlada pels militars i triguen a donar comunicació.

Ens traslladem a l’hotel i ens assenyalen —oidà!— una petita habitació amb dos llits per a una sola persona cada un. Som quatre. Però on cap una persona n’hi caben dues. Un llit per als dos homes, un altre per a les dues dones i en paus. Els llits són nets, a l’habitació hi ha un rentamans.  Què més podem desitjar? Després de dues nits de dormir malament, dormiré una mica estret en un llit amb matalassos. Quan s’ha dormit en el banc dur de Girona, es troba tou el matalàs d’Olot.

Torno a il·lusionar-me, com en un dolç engany volgut, sobre la possibilitat de passar a Olot unes quantes  setmanes. Veuríem amb els nostres propis ulls aquella primavera olotina que ha inspirat tants de pintors. Contemplaríem, en llur original, els temes pictòrics que han donat naixença i anomenada a una escola d’art. Aquesta lleu esperança em serveix per adormir-me enmig d’una sensació optimista. He encomanat als meus familiars la mateixa sensació? El son de tots, aquesta nit, ha estat llarg i tranquil.