Aquesta obra és la narració verídica d’uns dies dramàtics viscuts per mi quan entrà en la fase culminant l’ofensiva final de Franco contra Catalunya. Narració de l’angoixa, la desfeta i l’èxode dels catalans, que han estat les principals víctimes de la guerra encesa a Espanya per l’alçament militar de l’any 1936.
No presento una sèrie d’anotacions preses quotidianament sinó un text escrit amb posterioritat. L’he escrit, però, al cap de poques setmanes dels fets, els quals resten ben vius en la meva memòria i ensems hi apareixen destriats i aclarits segons la perspectiva del temps. Així he pogut narrar-los amb fidel i serena precisió.
Adoptant aquest procediment segueixo un criteri historiogràfic que he exposat i practicat en altres ocasions. Crec que els records adquireixen llur màxima vàlua històrica si són fixats, no pas tot seguit, ans bé a una certa distància, de mesos per als fets concrets, d’anys per als judicis sobre les persones.
En el pròleg del meu llibre Els polítics catalans (any 1929) consignava aquestes idees, que he vist confirmades per la pròpia i l’aliena experiència. Convé que els llibres de memòries siguin escrits quan els fets no són ja recents ni són encara llunyans. «Una proximitat excessiva —deia en el pròleg al·ludit— perjudica la claredat i l’exactitud de les imatges… No crec que el millor mètode per a recollir aquestes visions de vida i d’història sigui el dels dietaris íntims portats puntualment… Les anotacions quotidianes cauen sovint en una minuciositat inútil, perquè les impressions i les visions del dia són massa fortes en l’esperit i es fa difícil de situar-les en una adequada perspectiva que les destriï i les valori… La màxima garantia de precisió i d’exactitud la trobo en l’exposició comentada dels propis records i de les pròpies observacions dins un temps separat, però no massa separat dels esdeveniments. Aleshores els records i les observacions ja s’han clarificat en el repòs anímic, per haver-se reduït a solatge els elements subjectius –passions, interessos, reaccions psíquiques, influències de l’ambient i de l’hora– que immediatament després de la percepció enterboleixen més o menys el nostre judici.»
Tinc ara l’avinentesa de fer una nova aplicació d’aquest criteri, més completa que les aplicacions anteriors. El text primitiu del present llibre va ésser redactat el mes de març de 1939. I aquell text, molt pròxim, i per tant influït per la hiperestèsia del drama, ha estat revisat i llimat per mi mateix al cap de mig any, amb un esperit reposat i objectiu.
No m’he proposat d’escriure la història ni la crònica de l’èxode català. Em limito a escriure unes memòries personals, a narrar les coses que vaig veure i les escenes en què vaig intervenir, bo i evocant les idees i els sentiments que en mi van suscitar-se. La part de lirisme que les presents memòries contenen no és el resultat artificial de l’estil literari, sinó una manifestació espontània de la meva sensibilitat. He descrit, no sols allò que aquells dies va passar per davant dels meus ulls, ans encara, allò que va passar per dins de la meva ànima.
* * *
En aquestes condicions el meu llibre no pot donar una visió general, un quadre de conjunt. És una contribució personal a la història i a la psicologia de l’èxode. «La guerra a través d’una ànima», va posar per títol Gabriel Alomar a un llibre sobre la gran guerra. Jo podria intitular aquestes memòries «L’èxode català a través d’una ànima». Amb la diferència, però, que jo vaig ésser testimoni directe dels fets que relato i comento.
He sacrificat a la veracitat i a l’exactitud els efectismes i la tendència al sublim que trobem freqüentment en aquesta classe de treballs. M’adono que els meus relats i les meves remarques no tenen el to heroic. M’adono que els homes que surten en el llibre no porten coturn, i així no prenen una alçada extraordinària. M’adono que el nostre poble no hi apareix en una actitud espectacularment èpica. Però d’això no s’ha de treure una conclusió depriment. Els catalans han de tenir el coratge moral de renunciar als mites. Els catalans… i els altres. Avui ja és públic que Plutarc va mentir. Hi ha sovint un real valor dramàtic en la vida i en la mort i no cal acudir a la llegenda per a trobar el dramatisme. La nua veritat de l’èxode, com la nua veritat de la guerra, si no brilla com els mites, conté prou d’elements dignes i nobles per compensar les baixeses i les misèries, part integrant de la realitat humana.
«Hom hauria de malfiar-se dels seus records», diu, referint-se als records llunyans, Roland Dorgelès. A distància, tot s’idealitza. «Però si ho mirem de més a prop –afegeix– comprovem que el Temps, aquest vell artista, ha passat anys embellint fets que no ho mereixien gaire i retrobem inevitablement la mesquinesa i la lletgesa, que són els atributs ordinaris de la realitat». En les meves memòries no he volgut prescindir d’aquells episodis, anècdotes i detalls que, baldament siguin mesquins o petits en si mateixos, ens ajuden a formar-nos una idea de l’ambient en què l’èxode català va descabdellar-se.
* * *
L’orgull d’ésser català culmina, per a un escriptor, en l’orgull d’escriure en català. Tot escrivint el meu primer llibre d’exili, veig en l’arrenglerament dels mots catalans la prova que han fracassat els folls opressors de Catalunya. No reduiran al silenci la nostra llengua nacional. No la trauran de la ploma dels escriptors, ni dels llavis del poble. Un llibre català que es publica a l’estranger mentre els llibres catalans són perseguits i destruïts a la nostra pàtria, significa que la guerra no s’ha acabat, que la guerra continua, que la guerra no pararà fins que Catalunya no recobri tota la seva llibertat nacional: la del règim polític, la de la llengua i la de l’esperit.
La nostra esperança és invencible. Catalunya i els catalans mereixen temps millors. Aquests temps vindran. Hem vist l’èxode; veurem el retorn. I jo, que he viscut i descrit els darrers dies de la caiguda, voldria viure i descriure els primers dies del redreçament.
A. Rovira i Virgili
Juliol del 1939
Deixa un comentari