[I.8] No hi ha barratge – [I.9] Els matiners – [I.10] El cor del poble

[22 de gener de 1939]

[I.8]  No hi ha barratge 

En cessar les detonacions, parlo amb diversos companys que resten a l’hotel. Tots coincideixen a dir que no tenim altre remei sinó sortir de Barcelona, i com més aviat millor.

Les notícies alarmants van d’un grup a l’altre. Se sap que els franquistes ja han arribat a Sitges, a Vilafranca i a Igualada. Ningú no creu que pugui establir-se un barratge davant els invasors. S’havia parlat d’una línia de resistència Garraf-Calaf. Organitzada amb temps, amb gent i amb material, seria una línia molt forta; però sembla que no hi ha prou material, ni prou gent, ni prou temps. Les converses amb alguns amics que vénen de les comarques envaïdes són descoratjadores. La derrota de l’exèrcit de l’Ebre pren el caràcter d’una desfeta i en alguns llocs el d’una desbandada.

Qui pot confiar ja en barratges? Qui pot creure que hi haurà encara muntanyes o rius per a deturar els franquistes? Ni les muntanyes de Garraf, ni les de Calaf, ni el riu Llobregat, no poden deturar l’allau que ha passat sense gaire esforç a través del Priorat, les muntanyes de Prades i la serra partionera del Camp de Tarragona i la Conca de Barberà.

Hom calcula els dies que trigaran els franquistes a entrar a Barcelona. L’opinió unànime és que aquests dies poden comptar-se amb els dits d’una sola mà.

Ja no hi ha salvació per a Barcelona. Ja no hi ha salvació per a Catalunya. Ni embenaments ni barratges les podran salvar de la nova caiguda tràgica.

[I.9]  Els matiners

La conversa recau sobre el cas de diverses persones –de tots els partits i de totes les sindicals– que no han volgut esperar els últims moments i han començat a caminar. N’hi ha que són a prop de la frontera. N’hi ha que l’han passada. És de doldre que no hagin estat ateses les indicacions que vaig fer a la reunió de les Tres Torres. Vaig dir que calia evitar que es repetís l’espectacle del mes de març de l’any passat, quan una vintena de diputats del Parlament català se n’anaren a la Cerdanya amb llurs famílies. (Cal dir que hi van trobar molts diputats castellans del Parlament espanyol que se’ls havien anticipat). «Allò que hagi de fer-se –vaig dir– ho hem de fer junts, segons els acords presos o en virtut d’instruccions autoritzades. Cal que tothom s’abstingui d’iniciatives individuals, que desorienten i desmoralitzen el poble. Si cal córrer perills, els hem de córrer tots els diputats. Si cal prendre precaucions, han d’ésser preses per a tots. Pel que toca a les famílies, les facilitats han d’ésser les mateixes; els uns tenen les famílies a resguard, els altres no. I cadascú estima els seus. No hem de fugir porugament, ni hem de deixar-nos escorxar inútilment. Entre aquests dos extrems hi ha l’estricte compliment del nostre deure. Hauríem d’establir un pla de conjunt, una coordinació d’esforços, un contacte permanent entre els diputats. El nostre càrrec, si ens dóna drets, ens imposa deures, i un d’aquests deures és el de no sortir de Catalunya quan encara hi ha soldats nostres que combaten. Si ha d’ésser evacuada Barcelona, ens podem aplegar a Girona, o a Olot, o a Figueres. Mentre hi hagi un tros de terra catalana lliure de la invasió, en aquell tros hi ha d’haver els diputats de Catalunya. No es pot admetre, ni es pot permetre, que cadascú tiri pel seu cantó, i que el Parlament quedi de fet dissolt per la dispersió dels diputats.»

Això és, en resum, el que vaig dir fa nou dies. Per posar en pràctica aquestes idees, era necessari que en tal aspecte hi hagués una direcció. I fins avui no n’hi ha hagut cap. La manca de direcció adequada disculpa, si no justifica, l’acció individual. Si una part dels diputats i prohoms és ja fora de Barcelona, sense altre guiatge que el propi albir o el propi instint, com podem demanar disciplina als que són encara ací?

Amb tot, em guardaré prou de jutjar severament certes actituds d’ara. El mal ve de lluny. Ve dels exemples perniciosos, de les anteriors toleràncies i complaences. Ve de quan es va mostrar una indeguda i gairebé escandalosa lenitat amb algunes persones que, molt d’hora i amb diferents pretextos, van desertar del lloc que ocupaven i van instal·lar-se a l’estranger. El front de Cerdanya no és gloriós. Però menys encara ho és el front de París.

[I.10]  El cor del poble

.

Mentre la meva muller i jo ens en tornem a peu cap a Horta, comença un altre fortíssim bombardeig, que ens agafa al passeig de Sant Joan, cantonada al carrer de València. Allí mateix hi ha un refugi, encara a mig fer, com quasi tots els de Barcelona; però no hi entrem. Em desplau l’entrada dins aquells soterranis foscos on la gent esfereïda s’empeny i s’agombola. Prefereixo entrar a l’escala d’una casa del xamfrà que tenim al davant. És la mateixa casa on jo havia habitat amb la meva família des del començ de la guerra fins fa deu mesos; ens hi havíem traslladat perquè amb la reducció i la inseguretat de les comunicacions ens era molt incòmode l’anar i venir d’Horta, i vam deixar-la perquè es trobà situada en una de les zones més castigades pels bombardeigs aeris, zona que la gent anomenava «el barri de la mort». Diverses vegades van caure bombes a pocs metres de distància d’aquella casa, i per dues vegades els vidres de les finestres van saltar a bocins.

Tornant cap a Horta parlo amb alguns amics i coneguts, i veig que s’estén ràpidament la impressió que som a les acaballes. M’adono de la tèrbola satisfacció dels franquistes més o menys disfressats, que em miren amb ulls dolents, i trobo compensada llur actitud pels qui em donen les millors proves d’amistat sincera. Agraeixo sobretot el gest d’un amic catalanista, el qual no he vist temps ha, i ara m’ha fet oferir el seu domicili per al cas que em convingués d’estar amagat.

Heu-vos aquí unes persones d’estament modest –un revisor d’autoòmnibus, uns funcionaris de la Generalitat, un caixista– que han vingut a estrènyer-me la mà. I amb quina emoció ho han fet! A la mà meva han quedat marcades unes empremtes que mai no s’esborraran. Els ulls d’aquests amics diuen allò que no gosen a dir els llavis.

–Aneu-vos-en! No us deixeu agafar!

La meva filla em conta que una companya seva de l’Escola de Bibliotecàries li ha preguntat:

–Que encara no és fora el teu pare? No deu pensar pas quedar-se!

Aquella noia, que jo no conec, tenia, en dir això, els ulls plens de llàgrimes.

Avui he vist a Barcelona la infinita tristesa dels uns, la sorda alegria dels altres. Allò que no hi he vist –ni avui, ni cap dia– és l’esfereïment del pànic o el contagi de la desmoralització. Els catalans dignes tenen l’ànima esqueixada, sagnant. Podrien repetir aquella frase de Taine, l’any 1870: «Hi ha dies que la meva ànima és tota una llaga». Saben que els espera el sofriment, la pobresa, la presó o l’exili, potser la mort. El cor se’ls estreny: a estones la vista se’ls enfosqueix. Però no renuncien a l’ideal, ni es penedeixen de tenir-lo; no tremolen, ni senten les basques de la por.

Davant les perspectives de la guerra hi ha milers, desenes de milers de catalans, que acceptarien amb alegria els sofriments actuals i altres de pitjors, si amb això pogués evitar-se el triomf de l’enemic. Patir rai; la qüestió és que no vinguessin els feixistes! Menjarien de gust l’escàs pa negre i la mica d’altres queviures; caminarien dies, setmanes i mesos, com espectres descarnats i esgrogueïts; aguantarien dos, quatre, vuit bombardeigs diaris pel temps que fos; donarien generosament el darrer fill i la darrera moneda; s’avindrien a tot, a tot, abans de veure els franquistes envaint, dominant, esclafant Catalunya.

No tothom és així en el nostre poble. Però les virtuts cordials d’aquests bons catalans compensen les tares de molts altres i ens redimeixen de moltes febleses col·lectives. Mentre tantes coses s’esquerden i es trenquen i cauen pel cop de la desfeta, el cor del poble batega noblement dintre el pit angoixós.