[VII.5] Unes hores d’angúnia – [VII.6] Sense taula i sense llit

[27 de gener de 1939]

[VII.5]  Unes hores d’angúnia

Arribats a Can Perxers, ja quasi fosc, no hi trobem les nostres famílies. I ja haurien d’ésser-hi temps ha. Passa mitja hora, passa una hora. És fosc del tot. Guaito la carretera que porta al mas. A cada vehicle que s’anuncia pels seus fanals, penso: «Ara vénen». Però m’equivoco cada vegada. No és aquest cotxe, ni aqueix, ni aquell, ni l’altre, ni l’altre… La nit és freda i humida. S’ha posat molt núvol. Potser plourà.

Són quarts de vuit del vespre. Ja fa tres hores que haurien d’ésser ací. Què deu haver passat? Perquè ha d’haver passat una cosa o altra. Segueixo espiant, envaït per l’angúnia creixent, els nous fanals que vénen, els nous cotxes que arriben. I tots em duen una decepció. Les filles de Serra Húnter, que surten d’un dels cotxes que han arribat darrerament, creuen haver vist les nostres famílies, a la carretera, prop de Cantallops, en el moment que anaven a pujar a un camió. Això em tranquil·litza momentàniament. Però el camió no arriba, i el temps va passant. Ara sí que va de pressa el temps! Són més de les deu de la nit, segons em diu el rellotge, i a mi em semblava que encara no eren les vuit.

La circulació de cotxes ha minvat molt al voltant de Can Perxers. Del cel ennuvolat s’escapen algunes gotes i es gira un vent fresc que anuncia tempesta. L’amenaça del temps augmenta la meva angúnia.

–Alguna cosa o altra els ha succeït! –insisteixo.

Hi hauria motius per estar anguniós en circumstàncies normals. Molt més n’hi ha per estar-ho en les circumstàncies extraordinàries en què ens trobem. És que, a causa d’una confusió, les nostres famílies, en comptes d’ésser portades a Agullana, han estat dutes a un altre poble? És que s’han extraviat en anar del Mas Bell-lloc a Cantallops? És que no han trobat el vehicle que havia de dur-les ací i s’esperen encara a la carretera? O han tingut potser un accident?

He vist aquests dies alguns amics desesperats perquè, amb les presses i dificultats del viatge, llurs famílies es van desaparellar i ara es troben sense saber res els uns dels altres. M’esglaia de pensar que puc trobar-me en un cas semblant.

Solé i Pla i jo ens arribem fins a Agullana per a veure si trobem el xofer del vehicle que havia de dur els nostres familiars. No el trobem, ni podem aclarir res. Solé m’explica que, quan ha baixat del cotxe a Agullana, en tornar de la Jonquera, ha encarregat que enviessin un camió a Cantallops. Així, de dos vehicles, cap no els ha dut. El meu company em diu que se n’anirà cap a Cantallops a peu; però jo proposo que tornem abans a Can Perxers. Mentre ens hi encaminem, es posa a ploviscar. Tot assenyala que una gran pluja s’acosta. On deuen ésser ara aquelles dones i aquelles criatures que no han comparegut? Nerviós com estic, renyo el doctor Solé per creure que no ha lligat bé els caps del viatge.

Són les deu. Quatre hores sota el martiri de l’angoixa: mil puntes d’agulla clavades al cor, que no us deixen respirar bé.

Tot just hem tornat a Can Perxers, arriba un cotxe del qual veig sortir inesperadament –oh alegria!– el meu fill. Quin respir més ample, després de les hores d’opressió! Abraço i beso el menut, que es queda sorprès d’aquella acollida. Tot seguit surt del cotxe la meva muller, que m’explica el que ha succeït. Ha succeït, senzillament, que cap vehicle no ha anat a cercar-los a Cantallops. Davant la llarga espera inútil, han decidit de venir a Agullana a peu: unes tres hores per carreteres perillosíssimes. I sort encara que han tingut l’esma de posar-se a caminar. No han volgut quedar-se a Cantallops, perquè no sabien si aquella nit o l’endemà de bon matí vindria el moment de passar la frontera. El grup de dones i criatures ha trobat pel camí, ja molt prop d’Agullana, el cotxe del gendre de Solé i Pla, en el qual han pujat la muller del doctor, la meva muller i el meu fill, mentre les filles del doctor i la meva han seguit a peu i han arribat a Can Perxers mitja hora més tard.

El fet és que hem retrobat tots els que semblaven perduts. Les dues famílies tomen a ésser completes. Després de quatre hores d’angúnia sento una alegria íntima que em fa oblidar la fatiga física i àdhuc el dolor de l’èxode. Quan un ha temut de veure’s separat dels seus, esgarriats potser per aquelles rutes tràgiques de la frontera, sota la triple amenaça de la guerra, de la nit i de la tempesta, el sol fet de tenir-los tots al voltant, dins la gran sala del mas, és un inefable conhort.

[VII.6]  Sense taula i sense llit

M’hauré de conformar, aquest vespre, amb la meva alegria interior. No soparem, ni dormirem. El mas ha estat envaït, d’unes quantes hores ençà, pels que han vingut de Cantallops i d’altres bandes. La casa dels intel·lectuals ha vist entrar una multitud de polítics, de funcionaris i de simples ciutadans, i els serveis interiors són desbordats per la torrentada.

Can Perxers és un casal de construcció relativament moderna, capaç per a allotjar de quaranta a cinquanta persones. I bé: ja n’hi han entrat unes dues-centes, i encara en van venint més. No és possible d’atendre-les totes. Manquen queviures, vaixella, llits, matalassos, flassades… Una sola cosa abunda: l’aigua. Si en demaneu a la cuina-menjador, una noia gentil us allarga un bol ple d’una aigua clara, saborosa, fresquíssima, que us beveu amb golosia, com si fos allò que verament és: la millor beguda del món.

Van quatre nits seguides passades fora de casa en llocs diferents: la nit de la Conreria, la nit de Girona, la nit d’Olot, la nit de Cantallops. Llevat de la d’Olot, totes han estat dures. Més dura que cap és aquesta primera nit de Can Perxers. Dins la gran sala, sense llit, sense jaç, sense espai, asseguts en cadires o en bancs estrets o bé damunt els bagatges, mal embolicats, passem unes hores interminables i feixugues. La meva muller ha fet per al meu fill un jaç pel mateix procediment de Cantallops: damunt les nostres maletes esteses al trespol, el petit s’ajeu i s’adorm de seguida vençut pel cansament de la gran caminada.

Quaranta famílies més han de passar la nit en condicions anàlogues o pitjors. Mentrestant en el pis de dalt i en habitacions contigües hi ha uns quants intel·lectuals i funcionaris que tenen per cada persona un llit o almenys un matalàs. No han cedit ni un llit ni un matalàs per als vells, les dones o les criatures. I això que molts d’ells són minyons legalment mobilitzats, que haurien de dormir al campament.

Però no podem queixar-nos, nosaltres, els que avui ens quedem sense taula i sense llit. Tenim sopluig, no passem gaire fred i demà –així ens ho han promès– ens posaran plat a taula.