Hem estat una mica massa poc afortunats amb el primer article a La Veu de Catalunya. Però, com que el terna té, al nostre entendre, el més gran interès, tractarem de dir les coses d’una altra manera.

El planejament i la recol·lecció de dades per a l’obra que estic escrivint sobre el senyor Cambó m’ha fet adonar d’una cosa: m’ha fet adonar que encara el que hi pot haver de més interessant i fascinant per a un català és conèixer, de primera mà, el seu país i la gent del seu país. Aquest coneixement és una cosa que jo, francament, tenia una mica negligida i que ara que m’hi he embrancat em produeix la indescriptible sensació que hom sent quan, sense moure’s del camp intel·lectual, trepitja la terra ferma. Aquests treballs que ara estic fent, els aconsellaria a tots els homes de la meva generació. No són pas uns treballs completament agradables. Moltes coses que hom considerava respectables i definitives per simple esperit d’imitació o per no haver-les mai reflexionades fredament resulten d’una buidor i d’una feblesa ridícula. A trenta anys, però, és l’hora de decidir-se: o cap al no-res verbal, enlluernador i florit, o a tractar de realitzar la cosa intel·lectualment més difícil d’aquest món, això és: agafar la realitat pel coll i, si pot ésser, agafar-la viva.

El fet sorprenent, potser, de la història moderna d’aquest país és l’aparició, a la darreria del segle passat, d’una generació d’homes complets, això és, d’homes polítics. Les coses anaren d’aquesta manera: el que liquidà la Catalunya provinciana fou l’Exposició Universal de Barcelona. L’Exposició fou el testament d’una època, un testament que deixà literalment enlluernada la joventut del temps. L’Exposició posà davant dels ulls dels homes de vint anys les possibilitats del país. Aquests joves, davant el que veieren, descobriren literalment Catalunya. I tot arrenca d’aquí, això és, del fet que en un moment determinat una generació deixà de pensar provincianament per començar a pensar naturalment. Abans de l’Exposició tot és provincià: ho és Almirall, ho és sobretot Pi i Margall. Es per això, encara, que el segle passat català té, malgrat tot, poca base per a durar. Per a sobreviure-hi s’haurà d’ésser molt fort: s’haurà d’ésser un Aguiló, un Balmes, un Prim. Després de l’Exposició, en canvi, tot és més positiu, més directe.

.

La generació alliçonada per l’Exposició és una cosa tan grossa, que fa l’efecte, literalment, d’un miracle. Es tracta d’una primera generació, això és, d’una força sense tradició, sense experiència, sense elements per a treballar. Així i tot, aquesta generació no fa més que arribar i moldre. De quina manera es posa a treballar! No podem pas entrar en detalls. Penseu només que de la guerra de Cuba a la Solidaritat hi ha un instant. Vull dir que aquest país canvià de cara en un instant. Reflexioneu tot això un moment, si us plau! Penseu com és difícil per a un país, disposar d’una generació de polítics. De polítics, potser no en podríem citar, de l’època gòtica fins ara, ni mitja dotzena. Ara bé: trobar-nos de cop i volta davant d’una generació de polítics autèntics i reals, no és una cosa sensacional?

Per a explicar el sentit d’aquesta generació es pot recórrer, per exemple, a la terminologia de don Pere Coromines, perquè és molt exacta. Don Pere Coromines encarna el sentit de constructivitat més sòlida del nostre poble, en un dels barris més inoblidables de Barcelona: en el Born. És l’esperit tenaç, positiu i sòlid del Born el que ha fet Barcelona! –em deia l’honorable President de l’Ateneu no fa gaires dies. En canvi, el gust per l’esterilitat, la bullanga, la destrucció, el gust pel no-res, que ha dominat tantes vegades, el posa al carrer de Ponent. ¹  Dintre del vuitcentisme aquestes localitzacions són exactes. En la nostra vida actual també, perquè en realitat el Born s’ha eixamplat de la mateixa manera que el carrer de Ponent s’ha allargat. I, políticament, quin dubte hi ha que el contrast és evident? Ara bé: a mi em sembla que la generació de què parlava fa un moment ha heretat i eixamplat les possibilitats més constructives, enraonades i veritables de l’esperit del Born i les ha portades fins a un extrem que tots hauríem d’agrair i estimar. I la millor manera d’agrair-ho consistiria potser a meditar un moment sobre el desastre que representaria un retorn a l’esperit d’incoherència, de diletantisme, de frivolitat i de bullanga intel·lectual i verbal del carrer de Ponent. No es tracta pas –repetim-ho una vegada més– del vell conflicte entre dretes i esquerres. De bo de bo, aquest problema no ha existit mai a casa nostra, en el nostre terreny, o sigui en el terreny del particularisme. És sempre el mateix: el problema previ té ajornades moltes qüestions. De fet el problema és més profund: és el conflicte entre el Born i el carrer de Ponent, entre el sentit de la constructivitat i el sentit de l’esterilitat.

Aquest és el color del moment –i és aquest color el color que em fa ésser allà on sóc.

14 de novembre de 1928

————————————————————

Originalment publicat a La Veu de Catalunya

(Caps i puntes, p. 289)

————————————————————

Un article important, potser relacionable amb aquest per la visió de Barcelona: «La Barcelona gòtica» (Primera volada)

1. El carrer de Ponent va canviar de nom el 1923 per dedicar-lo a Joaquín Costa. [↩]