4 d’octubre de 1918

Continuació de la nota anterior. — Les espines que hom sol portar a dins provenen dels moments de por que hom ha passat a la vida, por de perdre alguna cosa, generalment. La por es troba, em sembla a mi, en la base del mecanisme de la memòria. La memòria sembla especialment destinada a mantenir viva la por –els moments de por que el cos es resisteix a digerir i a eliminar. El que fa donar el tomb a l’organisme humà, el que el fa passar de l’adolescència a la cristal·lització definitiva, són aquests moments de pànic que no s’esborren mai més. És una força que imprimeix caràcter. Implica l’aparició en l’organisme d’un element que manté el record despert –i en tensió angoixant i permanent. De jove se sol tenir poca memòria –llevat de la sexual, dispersa i intercanviable– encara que de vegades hi hagi un nen que pugui repetir una pàgina d’un llibre o tocar el piano admirablement. La memòria moral –l’única que importa– neix en un determinat moment de desenvolupament de l’organisme. La por de perdre el que hom té o de no arribar a tenir el que hom pretén és el que fereix, el que emmotlla la vida. La por neix de la injustícia biològica, és a dir, de la possible o real conculcació de la noció de justícia que tot organisme, pel fet de viure, posseeix.

Una tertúlia com aquesta està afectada per aquests mecanismes humans primaris, per la reiteració permanent de velles obsessions –sempre vivíssimes– i que per a un espectador passavolant resulten inintel·ligibles, inexistents. Tothom és un paranoic dels seus interessos –del que els escriptors idealistes en diuen l’egoisme.

El senyor Mascort, secretari de l’Ajuntament –o sigui en Mascort secretari–, fou foragitat anys enrera de la seva oficina en virtut d’una intriga combinada dels republicans i del senyor rector. Cosa fina. Quan hi pensa –i tot fa suposar que hi pensa molt sovint–, quan pensa que un dia hagué d’abandonar la seva cadira, reacciona d’una manera tan esporuguida que la bravata li surt espontània, frenètica, nerviosa i terrible. Tothom ha oblidat la intriga –que per altra part ningú no conegué fora d’ell, i encara, és clar, posant-hi la natural fantasia. Però ell se’n recorda, d’una manera obsessionant, microscòpica, viva.

El senyor Joanet Granés, un home petit, bru, gras, amb un ventre rodó i els braços llarguíssims, pelut de celles, amb un bigoti cremat i caigut, sempre mal afaitat, de tracte untuós i arrodonit, una mica servil, és un tipus considerable. Escrivent de notaria –malgrat que la seva neboda es casà amb el notari–, les intrigues familiars li feren perdre la plaça. Valga’m la mare de Déu! Fa cinc anys que desbarra, dia a nit, sense parar, contra la vexació. S’ha aliat amb tots els elements que ha considerat d’una certa eficàcia contra el notari titular. Ha posat un despatx a la Granota, que és un barri de Palafrugell que forma part del terme de Mont-ras, per tal que el notari de Palamós vingui a firmar aparentant que és el de Palafrugell. Cas gravíssim…

El senyor Balaguer és l’home més actiu, més intel·ligent, més cabal del jutjat de la vila. Quan el jutge, el suplent, el fiscal, els adjunts, el secretari, tenen necessitat d’escriure un paper, han de recórrer a ell. Ocupa a l’oficina la darrera cadira. Imagineu-vos la idea que de la justícia té el senyor Balaguer…!

El senyor Pons és metge i és carlí. És un carlí d’idees arrelades, que troba insuportable que la totalitat dels homes i de les dones no combregui en les seves idees. El món està perdut…! –diu eixamplant el blanc de clara d’ou dels seus ulls evaporats i tristos. Això s’acaba! –afegeix–; on anirem a parar? Valga’m Déu de Déu! Si el senyor Pons hagués tingut més constància a llegir llibres de medicina que la que ha posat en la lectura d’«El Correo Catalán», potser, com a metge, hi hauria donat una empenta. Però ¿qui posa l’esquella al gat, tractant-se de persones tan honorables, serioses i respectables? Posició a la tertúlia: tolerada a penes!

Com a marxant de boscos i de llenyes, el senyor Gironès té una formalitat escassíssima, però bufa com un dofí en explicar els seus afers en funció de la injustícia general i de les arbitrarietats burocràtiques en particular. Teulat de vidre.

Don Rossend Girbal es troba de vegades davant de conxorxes tan complicades per fer-li fracassar les compres o les vendes de pencos que sol realitzar que per aconseguir que el cap se li aclareixi ha de sortir fora vila i menjar un colomí, rostit o guisat, al primer hostal de la carretera.

Etcètera.

Això no és enumeració. Això és un món d’una complexitat microscòpica inextricable.

El meu pare es troba, en la tertúlia, més divertit que conformat. Hom el respecta perquè ha perdut diners tota la vida –perquè ha estat una víctima. S’hi defensa –quan té humor– mirant d’aconseguir, amb la seva timidesa habitual, que els seus contertulians es manifestin. La cosa agafa llavors un aspecte delirant, manicomial –tothom tirant l’aigua al seu molí i no tolerant que hi hagi al món un cas més interessant, més apassionant que el que cada contertulià presenta…

Aquesta és la videta de cada dia. És, en definitiva, el que hom vol significar, quan parla d’anar tirant, amb aquella –ai las!– alegria…

.

Al cafè, Gori parla amb la seva habitual vehemència. Diu, roig, apoplèctic:

–Si res més no, aquesta guerra haurà portat una gran modificació: haurà implantat els calçotets curts. Després de tants de segles de portar calçotets llargs, la humanitat, avui, respira. Els portàvem de punt a l’hivern i de tela a l’estiu, lligats al turmell amb unes vetes. Portàvem calçotets de guerrer… Ara la cosa s’ha escurçat i l’aire circularà per espais que es consideraven clausurats tradicionalment. Això representarà, en la manera de vestir, una revolució immensa, una revolució indescriptible…

A la taula del costat hi ha un pagès que pren cafè. S’acosta a la meva orella…

–Aquest senyor parla de revolució –diu–. Que potser hi ha alguna novetat?

–No senyor, no! És el senyor Gori, que parla dels calçotets curts…

–Ah! Ja m’ho semblava que no havia passat res…

18 Respostes a “4 d’octubre de 1918”

  1. Jordi escrigué:

    La primera part d´avui tot un tractat de psicologia ; ben llegit , molt més útil que qualsevol llibre d´autojuda que avui omplen aparadors de les llibreries

  2. Florenci Salesas escrigué:

    Els calçotets curts foren una gran revolució, d’acord, però pregunteu que en pensen les senyores d’haver manat els enagos, les faixes i refaixes a l’exili de les golfes, per sempre. Bé, la meva iaia surt en una foto coetània al comentari d’avui en la qual, tot i que encara no ha fet ni els vint, va més encartutxada que un puro havà i, a més, de rigorós negre. Al poble tothom va de dol permanent perquè sempre hi ha algun mort pendent. La gent va morint tan de pressa que no dona temps a que s’acabi la temporada de dol pel finat anterior. Els dols s’encadenen. Les brevíssimes temporades que la mort es pren un descans més llarg del normal, són aprofitades per totes les noies per a lluir la roba més arrauxada que poden (tot i els enagos, és clar). És un esclat de color efímer, com el de les roselles, perquè sempre hi ha aquell coi de tiet que espatlla la festa, estirant la pota per un cop d’aire. Per a la venjança final, sr. Gori, les dones hauran d’esperar fins a la dècada següent. Amb el jazz, dels morts no se’n recordarà ni qui els vetlli (a ciutat, ep!).
    Allò si que serà tremendo!

  3. Antoni escrigué:

    Jo, en aquesta tertúlia d’aquests dos últims dies, em limito a fer el paper d’escoltar, bocabadat i admirat, el diàleg entre el Sr. Santacana i en Florenci.
    Era costum en les antigues tertúlies que alguns membres només hi anessin a escoltar el que deien els altres. Això, crec que en Pla ho explica en un moment o altre.

    I la rematada final d’avui amb això dels calçotets, antològica!

  4. Antoni escrigué:

    Pregunta d’examen: l’expressió “dia a nit”, és correcta?, és un dialectisme?.
    El diccionari de la GEC posa “dia i nit (o nit i dia)”. I el de l’IEC diu “nit i dia”.
    Totes les edicions que tinc del QG posa “dia a nit”, excepte l’edició del Cercle de Lectors que diu “dia i nit”.
    Jo em decanto per aquesta última.

  5. Ramon Torrents escrigué:

    Resposta… a una pregunta d’examen?

    L’expressió que proposes, “dia a nit”, per mi és una expressió potser comprensible, però de fet inoïda. Però, és clar, podria ser, si no un dialectalisme, potser sí un gir purament personal de Pla.

    Això planteja el problema dels “errors” de les edicions i, sobretot, de les mans que han passat sobre aquesta obra. Per parlar d’una altra cosa –i demostrar si cal que Pla tenia particularitats”–, en els manuscrits que jo n’havia vist no es llegia “estiu”, sinó “istiu”, insistentment. Això vol dir que Pla no sabia com s’escriu “estiu”? I escrivia “quadro”, que era canviat en “quadre”, però que, correcte i acceptat com és, jo li vaig respectar allà on ho vaig trobar. Una altra expressió habitual en ell i no llegida en cap altre autor, però que no diria mai que fos incorrecta, “anar D’augment” en comptes del que solem dir, “anar EN augment”. I altres en què convindria fixar-se: “anar A passeig” (no pas “anar DE passeig)”, “anar A cacera” (i no “anar DE cacera”). Des d’aquest punt de vista, els originals de Pla són una mina i una font que sempre raja fresca i abundant.

    El possible error que detectes, és un error clar i manifest? En aquest cas, com quan hi ha vacil•lació entre edicions, aquí al bloQG hem optat per la més versemblant –i en general ho hem indicat. En el cas que dius, sembla, com tu mateix afirmes, que totes les edicions coincideixen excepte la del Cercle de Lectors. I, amb tot, el sentit no es perd ni és equívoc. Això ens duria allà on ja hauríem hagut d’arribar, a una edició crítica i filològica que tingués a la vista el manuscrit final de la versió final del Quadern.

    Discussió interessant!

  6. Antoni escrigué:

    Gràcies, Ramon: la meva pregunta era feta en un to una mica irònic.
    Estic d’acord amb tot el que dius.
    Sí, la discussió aquesta és molt interessant i l’edició crítica del QG que apuntes, jo l’espero amb els braços oberts!

  7. Antoni escrigué:

    Seguint amb el tema de “a” o “i”, la traducció castellana diu “día a noche” i la traducció francesa diu “nuit et jour”.
    Embolica que fa fort!

  8. Genís escrigué:

    istiu en comptes d’estiu, anar a passeig i anar a cacera…caçaire en comptes de caçador…carrota en comptes de pastanaga, nin en comptes de nen…curculles en comptes de petxines…aixís és com parlem a l’empordà ;) però es clar, els diccionaris es fan a Barcelona… potser als nostres filòlegs els convindria més passejar-se pel país en comptes de les biblioteques barcelonines :P

  9. Florenci Salesas escrigué:

    Té la seva part de raó en Genís al seu comentari murri. Jo hi afegiria que fins i tot pel tipus de barbarismes castellans (o construccions gramaticals castellanitzades) se’ns pot detectar de quina zona som —la qual cosa, en aquest cas, no és ben bé el mateix tampoc, és clar.
    De tota manera, em remeto al comentari que el mateix sr. Torrents feu el dia 6 de setembre, molt il·lustratiu sobre el fet de que sí Pla emprava “istiu”, per exemple, era per una qüestió de comoditat gairebé fisiològica a l’hora d’escriure, ja que l’home n’estava encantat que el corregissin (què “l’academitzessin”, si ho prefereixes així, Genís). Val a dir que si mentre per una banda no es pot negar el seu empedreït arrelament a l’Empordà, per l’altre tampoc la seva aferrissada defensa de la gramàtica d’en Pompeu i de qualsevol intent seriós per a trabar un estàndard literari per al català, que el faci més flexible i modern per al gruix d’usuaris literaris i la projecti internacionalment com a llengua seriosa i unificat. Pla abominava, crec, de la relaxació “realista” d’un Pitarra, per exemple, i amb en Rusiñol, tot i admirar-lo enormement, s’hi trobava terriblement incòmode quan aquest emprava massa paraula “de poble”, “tal com raja”. No estic dient amb això que la seva opció al respecte fos bona o dolenta, només que era aquesta —si vaig errat, agrairé moltíssim d’ésser corregit per qui té més informació o contacte directe sobre el respecte— tot i que, com totes, crec que té molts punts discutibles: en cada opció sempre es guanya i sempre es perd alguna cosa. Optar, sigui el camí que sigui, però, denota criteri, estar disposat a perdre, sacrificar, una part de benefici.
    A partir d’aquest punt, la discussió podria ser innacabable tot i que fascinant, crec. Sucosa ja ho era bans, però.

  10. Antoni escrigué:

    Ospa! Florenci, matineges molt, eh! Totalment d’acord amb el que dius. Jo hi afegeria que a més de la defensa de la gramàtica de Fabra, en Pla era una gran admirador i defensor del diccionari de Joan Coromines.
    I per a l’amic Genís, una pregunta concreta: tu que ets de l’Empordà i veig que t’interessen els temes de la llengua, ¿has sentit a dir, pel carrer, en les converses, a casa, a la gent gran, l’expressió “dia a nit”?

  11. J.Cardona escrigué:

    Es parlava a l’anotació anterior de les tertúlies televisives i de les produccions de la BBC que saben recrear tant bé les èpoques. Aquella gent parlaven de tot. Ara sembla que només es parli d’esports, de personatges famosos i de política i molt poc de fets i de petites èpiques quotidianes. Vull dir, m’interessen més les espines personals que les socials.

    Jo era asidu a les tertúlies radiofòniques, sobretot les nocturnes. M’agrada més la ràdio que la televisió. I per què no una recreació per a la ràdio? Ara, això sí, que no tornin a posar aquella veu afectada d’excessiu apagesament de “Les Hores” de Catalunya Ràdio. Lluís Soler té una bona veu i una gran dicció, però no calia que intentés imitar la veu de Josep Pla. Us deixo l’enllaç: http://www.edu365.cat/eduradio/pla/pla.html

  12. Helena Bonals escrigué:

    “Ara sembla que només es parli d’esports, de personatges famosos i de política i molt poc de fets i de petites èpiques quotidianes”. Estic molt d’acord amb J. Cardona: ¿com poden estar tan orgullosos, per exemple, els del programa “Polònia”, de dir que el seu llibre, publicat per Sant Jordi, no és literatura, com si això fós una cosa negativa? A mi m’interessen més els llibres que les persones, i sobretot molt més que els famosos, i els esportistes. Els polítics els salvo, de totes maneres (depèn de qui!), no sóc de pensar que tots són fets de la mateixa pasta. La literatura (i la poesia, que no ha rebut mai el mateix menyspreu de la literatura) parla del camí de la vida, alhora que n’és un refugi al costat. A mi m’agradava “El mínim esforç”, amb Ramon Barnils.

  13. Florenci Salesas escrigué:

    Per l’Antoni: en Coromines, això si que és una figura! (la feina que tinc ara m’obliga a aixecar-me molt aviat, tot i que avui cal afegir-hi insomni, eh). Per cert, ja m’agradaria compartir una tertúlia d’aquelles que vas comentar a l’altre entrada, i al començament escoltar, a veure que passa.
    Per a en J. Cardona: Jo tinc un elevat concepte de la televisió com a medi, perquè d’entrada no és res, igual que li passa a un llibre o al medi de comunicació que es vulgui. La televisió té els seus avantatges i els seus inconvenients com a medi i la seva manera d’estimular la imaginació o el contrari… igual que el medi literari té les seves. Que l’ús que se’n faci sigui l’un o l’altre (d’ambdós) ja és tota una altra cosa. S’han escrit llibres amb la voluntat de fer estimar la vida i d’altres per a convencer que cal exterminar milions de persones. Fins i tot els primers, llegits de través, també s’han emprat per a l’extermini i la confrontació. Si ens posem sarcàstics, prodríem arribar a dir que els llibres porten tota la història de la humanitat fent mal, mentre que la televisió només un segle. Si com a acudit a algú li fa gràcia, perfecte, però això seria tan incomplet i fals com mostrar només una cara interessada de la moneda per a fer demagògia, com un sil·logisme a dos. Encara trobo un miracle la programació prou decent que encara es pot veure -fent alguna acrobàcia a través dels horaris, d’acord- si tenim en compte les ganes de fer diners ràpids que hi ha, costi el que costi. El nivell de bestialisme, això sí -que com a espectador no m’interessa gaire, ho tinc comprovat- pot ser il·limitat, però encara hi ha alguna finestra per a on escapar i això no té res a veure amb aquest medi que queda tant bé de criticar. I s’entén. En Billy Wilder deia “el cinema i la gent que féiem cinema erem el diable, el més horrorós que hi pogués haver damunt la terra. Afortunadament, per a nosaltres, es va inventar la televisió”. I jo, ho sento, tot i que la ràdio és un altre medi insubstituïble, sóc una persona molt visual. M’encanten les veus, però també veure com algú belluga les mans i que una càmera subtil -de les que l’espectador no nota- expliqui el que les paraules no poden. Com he dit, és quelcom personal.
    Però parlant estrictament sobre la idea a la ràdio estic d’acord amb el que dieu sobre les veus afectades, és clar.
    Bona tarda als dos.

  14. Florenci Salesas escrigué:

    Per l’Helena: tot i que l’esport m’asfixia -mentida, l’altre dia vaig ser hipnotitzat per un partit de golf (!): quina satisfacció més gran quan hom supera un prejudici per si sol, sense que l’obliguin!- no crec que un esportista hagi de ser, de facto, un tal·lós. Com entre els polítics, els escriptors, els periodistes i els manobres, hi ha de tot. La autèntica vàlua humana és quelcom que està per sobre de tots aquests papers que interpretem. Crec que no podem fer aquestes afirmacions tan alegrement (una de les persones més lúcides que he conegut era esportista, per exemple). Jo, si haig de fer l’elecció que proposes, em quedo amb l’ésser humà, de llarg. De fet, si miro d’imaginar-me una literatura -per més excelsa que fos- sense l’existència d’uns éssers humans que retratar , crec que em moriria d’esverament. Si m’interessés la jardineria, trobaria fascinants els manuals del gremi, d’acord… però sense jardiners no tindríem parcs. En resum: encara que no m’interessa la jardineria, però sí els jardiners (així com els famosos, els desconeguts, els lladres, els policies…). És la meva opció personal, és clar.
    Ah! I en Ramón Barnils era increïble, i tant.

  15. Helena Bonals escrigué:

    Dic que prefereixo els llibres -per metonímia la literatura- a les persones, perquè prefereixo l’art a la vida, almenys la que m’ha tocat de viure. El dia que la meva vida s’assembli ni que sigui una mica a la que jo somnio, a la de l’Elisabeth de “Pride and prejudice”, per exemple, em passaré al bàndol de la vida, naturalment. I recordo que l’autora d’aquest llibre no ho va aconseguir del tot.

  16. Florenci Salesas escrigué:

    Aclaridíssim el punt, Helena. Certes qüestions personals són impossibles de discutir; cadascú sobreviu com pot, que ja hi ha prou feina. Sincerament, desitjo que les coses et vagin millor o, com a mínim, que la literatura continuï servint-te de bàlsam.
    Ui, ningú ho aconsegueix tot (bé sí, un que conec però fa molta ràbia, pobret).

  17. Fina Molins escrigué:

    No soc tan lletraferida com la resta de tertulians, pero si algú em toca al Joan Coromines o el diccionari Alcover-Moll, no em puc estar de participar.
    També soc del gremi del Genís i penso que, encara que en Fabra va fer molt per la llengua catalana, els filòlegs s´haurien de moure per tot el territori català abans que molts mots es perdin de la parla quotidiana.
    El Doctor Pla i Duat, en el seu llibre El Noi de Misseret, explica que es treia de sobre els venedors de diccionaris, si, en els diccionaris que venien no hi figuraven tres paraules, “fustegal”, “vassull” i “voliac”. Jo em vaig conformar amb una. Al Fabra no vaig trobar “muricec” (rata pinyada). Em vaig comprar l´Alcover-Moll.
    Potser ara ja ho han esmenat.

  18. [...] Del quadern gris de Josep Plà, fragmento de la anotación de 4 de octubre de 1918 [...]

Fer un comentari