13 de novembre de 1918

S’ha acabat la guerra. Hi estàvem tan acostumats que sembla mentida. Ara començarà la d’aquí. El poble ha saltat i ballat. Els federals s’hi han lluït. Els liberals francòfils s’han reservat lleugerament. La por que fan els pobres creix. De tota manera, una data tan important, històricament, com és l’armistici, vista des d’un poblet situat a setanta quilòmetres de la frontera francesa, no és res.

.

Carta d’Isern Dalmau, que m’envia un llibre de proses. Isern està malalt, però té una voluntat de ferro. Està a matar amb els poetes de Barcelona. No ha fet gaire cas de les meves consolacions, quan li deia anys enrera que aquests poetes de pis no han vist mai un ocell, ni un arbre, ni una herba. Isern és empordanès i coneix molt bé aquest país. El llibre, que he llegit àvidament, és molt romàntic, malaltís, però conté planes d’una gran plasticitat, finíssimes. Hauria, potser, d’acusar més els perfils –dibuixar més. És un excel·lent primer llibre.

.

El meu germà és un xicot de fortes conviccions, lent però incommovible. Em causa una vertadera alegria descobrir el recel instintiu que sent per la cultura dels països on impera el dogmatisme. Troba que aquesta cultura conté a dins una cosa de falsificació sistemàtica –una mena d’odi vivíssim contra el lliure examen, o sigui contra l’autèntica actitud científica. El meu germà té potser més voluntat que agudesa. En aquest país crec que això és una qualitat positiva. No crec pas, per altra part, que sigui fàcil de moure’l d’allà on és.

.

Pel carrer Ample vaig a passeig, fora vila. En aquest carrer, hi viu una noia morena, fresca com els plans d’Ermedàs, que es veuen al fons de la seva perspectiva. Ulls negres, daurats; llavis vulgars, roigs; dents humides, enlluernadores. Els camps, llaurats de fresc, són forts de color. El color hi és tan sòlid i dens, que sembla que s’hauria de poder tallar a llesques, com el pernil. Veig la mar de lluny: arrufada, verda, lívida.

Una resposta a “13 de novembre de 1918”

  1. Antoni escrigué:

    Avui acabo de copiar l’article que Santiago Rusiñol, amb la seva característica ironia, va fer sobre el final de la Guerra Gran:

    “Els pobles que saben del cert el que ha de succeir, donen gust. Res no els ve de nou ni els ve de vell. Nosaltres, els pobres llatins, que fem les coses perquè sí, no podem arribar a comprendre la força que té haver de perdre sabent del cert que s’ha de perdre. Aquí, quan perdem, és per força; no ho fem expressament. És que hem rebut. Aquí comprenem, però no preveiem, i quan veiem un poble que s’entrega perquè du l’itinerari de la planeta que ell s’ha tirat, que sap el moment que caurà el Kàiser, el noi i tota la família, i que fa una revolució que sembla dictada per Kant i aprovada pel Reichstag, és una cosa que ens meravella.
    Perquè no volem suposar que un alemany pugui equivocar-se. Seria un trastorn a les idees de tots els seus filòsofs, que fa escruixir només de pensar-hi. Si s’errés, on enviaríem els nois perquè els ensenyessin de disciplina? On enviaríem els estudiants perquè aprenguessin de mètode? On, els nostres oficials perquè aprenguessin de guanyar? Alemanya només pot perdre en teoria, en suposició. I si és que ha perdut, en realitat haurà estat qüestió de les sumes.
    Que ho comptin bé i que passin balanç i que ho enviïn a dir.
    I no ho demanem per a nosaltres, sinó per als pobres germanòfils que ja no saben per on naveguen.
    15-11-1918
    SANTIAGO RUSIÑOL
    (article a L’Esquella de la Torratxa)
    Publicat al llibre “Espurnes de la guerra” Ed. L’Avenç, 2004

Fer un comentari