“Els pobles que saben del cert el que ha de succeir, donen gust. Res no els ve de nou ni els ve de vell. Nosaltres, els pobres llatins, que fem les coses perquè sí, no podem arribar a comprendre la força que té haver de perdre sabent del cert que s’ha de perdre. Aquí, quan perdem, és per força; no ho fem expressament. És que hem rebut. Aquí comprenem, però no preveiem, i quan veiem un poble que s’entrega perquè du l’itinerari de la planeta que ell s’ha tirat, que sap el moment que caurà el Kàiser, el noi i tota la família, i que fa una revolució que sembla dictada per Kant i aprovada pel Reichstag, és una cosa que ens meravella.
Perquè no volem suposar que un alemany pugui equivocar-se. Seria un trastorn a les idees de tots els seus filòsofs, que fa escruixir només de pensar-hi. Si s’errés, on enviaríem els nois perquè els ensenyessin de disciplina? On enviaríem els estudiants perquè aprenguessin de mètode? On, els nostres oficials perquè aprenguessin de guanyar? Alemanya només pot perdre en teoria, en suposició. I si és que ha perdut, en realitat haurà estat qüestió de les sumes.
Que ho comptin bé i que passin balanç i que ho enviïn a dir.
I no ho demanem per a nosaltres, sinó per als pobres germanòfils que ja no saben per on naveguen.
15-11-1918
SANTIAGO RUSIÑOL
(article a L’Esquella de la Torratxa)
Publicat al llibre “Espurnes de la guerra” Ed. L’Avenç, 2004