En un arravat de candor, de timidesa i de fatxenderia, Coromina diu al cafè:
–Les dones estan per mi…
–Sembla que es diu Amparo… –diu Frigola després d’una pausa, mirant a terra, picant a terra amb la virolla del seu bastó, fred i displicent.
–En efecte, ho sembla… –fa Coromina.
–Llavors deu ésser per fer honor al nom, a la firma. Les vostres il·lusions són purament nominalistes. Imagineu-vos on seríeu si en lloc de dir-se Amparo es digués Consuelo.
He pensat moltes vegades en la frase, tan corrent en el país: «enredar-se amb una dona». És una frase que té un sentit francament despectiu –una franca invitació dirigida a tota persona que s’enreda a desenredar-se ràpidament, com més aviat millor. I a mi que m’agradaria tant d’enredar-me a cada moment! .
.
Refet amb dues copes de rom de la punxada de Frigola, Coromina es dirigeix a Gori i li diu:
–Si ho examinàvem cas per cas, detingudament, tot ens portaria, com Proudhon, a demanar-nos si la propietat no té inicialment, per origen, un robatori. Mireu aquestes fortunes que s’han fet amb la guerra… És literalment indecent.
–Ja ho veig… –diu Gori mirant el sostre, com si badés–. Però ¿és que excloeu algú de la possibilitat de tornar-se lladre?
–Absolutament ningú…!
–Llavors, què voleu fer? La qüestió de l’entrada en el gremi de la propietat és un simple afer de paciència…
.
El corrent que s’ha format contra els nous rics creix a simple vista a tot arreu. La premsa estrangera en va plena. És una campanya aparatosa que sembla que ha de revolucionar el món. No farà res, perquè conté tants elements d’enveja –i, per tant, d’adulació possible. Si els papers fossin invertits, la campanya tindria les mateixes característiques..
El més difícil del món és dormir quan no es té son.
Hola!
A través de Cada dia un mot he sabut que heu rebut el premi Lletra 2008. Malgrat que no us puc seguir tant d’aprop com havia desitjat al principi, us felicito per aquest nou èxit i us animo a continuar la tasca!
Jordi
Quan s’escriu una frase com “I a mi que m’agradaria tant d’enredar-me a cada moment!” és perquè si hom no la diu, rebenta. La queixa al cel constant, el ploramiqueig exclamatiu persistent, en general m’esgota. Per sort, El quadern gris sembla vacunat contra aquesta plaga i la rondinamenta acostuma a circular per la banda de la ironia, la crítica càustica o, com a màxim, un fred i informatiu “avui no em trobo fi”—quan s’escau. Ara bé, aquests “Oh Déu senyor, perquè m’heu fet tan lleig, jo que sóc tan bo!”, estratègicament situats —el cas d’avui—, m’encanten. M’admiro de l’administració i punteria dels recursos, de la capacitat de generar una tensió enorme —còmica o dramàtica— tot sostenint un to flegmàtic constant. Però quan enmig de tanta fredor de cara enfora sona una nota així, tan de dins, l’efecte és espatarrant. I el més increïble és que, després, la orquestra no desafina, com si la pujada de temperatura no hagués afectat els músics, tan tibats com van vestits.
Avui, al cafè, volaven ganivets sarcàstics. Festa pel lector, martiri per Coromina.
D’entrada no entenia el perquè del famós fotograma del Viatge a la lluna del Méliès, però desprès ja he vist que anava per la cosa de la son.
Celebro que hi hagi bon humor al bloQG.
L’enveja és l’essència del comunisme, i per tant del rebuig als nou rics. Amb la revolució, es fa difícil de conciliar el son, sembla que digui.
Sobre això d’enredar-se amb una dona, sembla que Pla ho va fer, però això ja pertany a la vida privada de cadascú i val més no ficar-s’hi. Si voleu, podeu ampliar el tema amb el llibre “Les dones de Josep Pla” de Xavier Febrés, Edicions 62, 1999.
Felicitats per aquest blog, nomes dir que el dibuix que ilustra es de Joan B. Coromina, pero no es ell.
Agraïm al nou Joan B. Coromina la indicació sobre el retrat del seu il·lustre homònim, que hem corregit, potser ara amb l’encert que no ens va acompanyar en el moment oportú.