El vent ha assecat el país. En poques hores hem passat dels verds tendres i suaus als grocs lluents i eixarreïts. Transmutació desagradable. Tot és ja ple de pols i de brutícia. No hi ha res més desagradable que la pols. Veure llaurar un pagès seguit del nuvolet de pols que l’arada alça de terra em fa un efecte depriment. Haurem, ara, d’esperar que plogui per veure reaparèixer una mica de verd, i potser haurem d’esperar fins al mes de setembre. Aquest país tendeix, a l’estiu, a tornar-se saharià, assedegat, exhaurit.
Vaig a Llafranc, cap al tard, amb Gallart i Coromina. Després de la darrera ventada, la terra, la naturalesa –àdhuc la mar–, té un aire de fatiga, com l’abandó de la convalescència. La mar ha quedat en una calma manyaga, en una desfibració desmaiada, que la llum d’òpal del crepuscle accentua amb un punt de dolça malenconia. A la platja no es veu ningú. La claror darrera, exsangüe, de la tarda, mor a les parets blanques de les barraques del racó de llevant. Després, una grisor opaca, densa, baixa dels vessants dels pins i envaeix la mar i la terra.
Contemplo la mar de la badia i tot el que em volta, ajagut a la platja. Sento el glu que fa l’aigua filtrant-se en l’arena molla i fina. Cap altre soroll no és perceptible. Els amples raigs lluminosos del far giren lentament en la clarícia moribunda de la tarda. A la porta de la taverna hi ha una mica de resplendor greixosa i trista. La solitud, l’atonia, el silenci –que les buides cases tancades semblen augmentar– us desplacen a una evasió remota. L’ambient es fa propici per a la contemplació del mar. Per a veure la mar –per a veure-la seriosament– és molt útil de desdoblar-se. La sorda ressonància que portem a dins –ressonància que en moments d’agitació de cor crea com un estat de confusió mental– no deixa veure res. Tampoc no hi ajuda la presència d’un soroll absorbent immediat. Però, si hom aconsegueix abstreure’s de l’obsessió interna i de la nosa exterior, la mar esdevé un embadaliment, una força insidiosa de penetració lenta que desfà els sentits en una deliqüescent vaguetat.
Sopem a la taverna de Mata. La Conxita apareix amb una immensa plata de sardines a la brasa: grosses, fresques, vives. En les escates tocades pel foc, l’oli lluu d’una manera somorta i densa. En les escates blavisses, la llum del bec de gas treu petits punts rutilants, com un formigueig lluent. Mengem una quantitat desorbitada de sardines. L’absorció de sardines a la brasa produeix en el meu organisme una intensa segregació sentimental. Les sardines em fan regalimar els sentiments, m’afebleixen la raó i poblen la meva imaginació de formes plenes de gràcia. Aquest fenomen és en mi tan objectiu que de vegades he pensat si els estats d’esponjament sentimental i poètic dels celtes no podrien provenir de la importància que en la seva alimentació tenen les sardines.
Després d’una infinitat de declamacions humanitàries i cordials, tornem a la matinada –una matinada fina, filtrada, de pell de seda, cel de color d’absenta sobre el qual es retallen les coses amb un sintetisme d’estampa. El ventet de la terra és viu i ens aclareix el cap. Ara seria el moment, potser, de parlar una estona amb una dona mal casada, avinent, generosa i amable.
Etiquetes: geografia i paisatges, menjar i beure
En el volum 2 de l’O.C. de Josep Pla, “Aigua de mar” hi ha aquest text que és pràcticament idèntic al fragment d’avui que parla de les sardines a la brasa:
¿Hi ha res més exquisit a la primavera que un plat de sardines a la brasa? Grosses, fresques, vives… En les escates tocades de foc, l’oli hi lluu d’una manera somorta i densa. En les escates blavisses, la llum hi fa petits punts rutilants, com un formiguieg lluent. Hom pot menjar-ne moltes: una porta l’altra. En el meu organisme, aquesta alimentació produeix una segregació sentimental intensa. Les sardines em fan experimentar sentiments regalimants. Sentiments i efusions de bondat, amor a la justícia, a la humanitat. I a la bellesa, és clar. Per fortuna, aquests sentiments tendeixen a l’abstracció, i això els dóna molta innocuïtat. Aquest fenomen és en mi tan objectiu que de vegades he pensat si els estats d’esponjament sentimental i poètic dels celtes no podrien provenir de la importància que en la seva alimentació tenen les sardines.
JOSEP PLA
Aigua de mar
Bodegó amb peixos
p. 48
Amigo Antoni, esto también lo hacía Azorín. Sobre todo con sus artículos: pasados unos años volvía a publicarlos como nuevos. Así los cobraba dobles y también ahorraba energías.
Cosas de los grandes, tan amantes de su propio coleto.
Buenas madrugadas.
Sí, Antonio, d’això se’n diu autoplagi.
Gràcies i bon dia.
mira, tinc la mateixa sensació amb la mar i el menjar sardines, independentment si es autoplagi i com n’hi volguin dir.
la mar em sedueix tant que a voltes crec que se m’empasarà, les sardines poden produir un, diguem estat de gràcia; per cert es el primer cop que en josep parla de dones o m’ho sembla a mi?
Josep,
amb aquesta oloreta de sardines a la brasa, se me n’ha anat el sant al cel…no sé de què us volia parlar! Tant se val. Aquí al Lluçanès -noranta anys enllà- estem tenint un maig amorós i verd. S’han fet bassals per totes bandes i dins i fora dels bassals hi ha reinetes inflades. La primavera és tan ufanosa que fins i tot ha fet callar per uns dies els profetes del catastròfic canvi climàtic (que hi és, però no corre tant com diuen).
Ara no em malinterpreteu, mestre i comentaires, que a mi també m’agraden les sardines i el mar. Però avui m’heu embafat, mireu.
Ja fa uns dies que us trobo massa absolut, pontificant d’això i d’allò, sempre reblat amb tres adjectius. Començo a entendre als vostres crítics, tant poc com us he llegit, tant poc com els he escoltat.
No vull pas dir que no capti -al menys en certa mesura- les fineses dels vostre esperit en cada observació i les filigranes del vostre dir precís. No és pas això.
Però quan del subjectiu absolut passeu a l’objectivació d’un univers fet a mida de l’ànima empordanesa em costa de seguir-vos. Perquè vós no la sou pas, l’ànima empordanesa universal. I de vegades l’encerteu, i d’altes no m’hi reconec en aquest esperit tant universal i absolut.
I més quan us mostreu rebel contra allò que us constitueix, poc o molt, tant empordanès com sou. La tramuntana, la pols, tot plumífer vivent, a voltes alabat, però finalment sempre anorreat (fins ara, crec que no salveu a gaire ningú).
Jo, vegeu, mestre Pla, avui també em trobo un punt introspectiu i m’heu embafat. Cal -és absolutament necessari- que n’expliqueu alguna de dones mal casades, de celtes rebotits de sardines o d’Abels vinyaters que marquen l’hora a la imprecisa manera, com Kant ho feia quan sortia a passejar, amb germànica puntualitat.
Au, doncs, val més que s’aturi la tramuntana, perquè al meu entendre no us fa cap bé.
(Suposo que vist el hooliganisme imperant entre els comentaristes aquesta opinió no serà gaire popular. Però és el que té la literatura, que està feta d’humors també dels lectors. Antonio Gálvez, ajudi’m, tregui la gaiata i defensi’m ni que sigui per compassió, vostè que també ha estat crític alguna vegada, que ara em tocarà rebre a mi…)
atles de partícules
I jo rectifico per clavar-hi un barbarisme (que he oblidat al comentari), i endolcir les esgarrapades, a veure si corrompo una mica més la nostra llengua i els comentaires: el darrer paràgraf està escrit amb tot el carinyo i tot el compadreo del món.
A mi, que no m’agraden gaire les sardines i en canvi sóc un enamorat dels paisatges polsegosos —això de clavar una coça al terra i que surti un núvol de pols em va—
el text d’avui l’he digerit molt a gust. Trobo que té un punt perillós i tot: si es tradueix a segons quines llengües que s’ensenyen a les escoles d’idiomes, pot atraure turistes a l’Empordà.
D’altra banda haig de dir-te, amic a partícula elemental, que també m’ha agradat molt el teu comentari, per sincer, divertit i murri. No crec que ningú es pugui sentir ofès amb una mostra de criteri propi tan autèntica. Es podrà opinar el contrari però penso que amb comentaris com el teu —una espècie de raig de 6 en 1 contra l’encarcarament del múscul de dalt—el bloQG rutlla més alegre.
Per l’Antoni: quina capacitat de reacció! Gràcies per l’ampliació de la informació.
L’amic Florenci ho ha respost molt bé, amic partícula elemental. Jo també et dic: benvinguda sigui la teva discrepància!
Amigo partícula elemental, si este bloQG es una balsa de aceite… placentera por todos los costados, con una educación exquisita, de arriba abajo, en zigzag, etc.
Buenas noches de sábado noche.
Lean también Dietario en Red (jeje, es bromilla)
Bona nit Josep,
Mira tu em parles del vent, de la pluja, del mar, de la platja…
Jo et parlaré de terres endins. Avui des de casa he pogut veure la posta de sol com s’amagava de mica en mica darrera les muntanyes. M’ha deixat tot un pastís de colors i les meves muntanyes s’han quedat pintades de colors rosadets i envoltades d’un farvalanet de boira molt fina que drincava al só d’un ventolí molt juganer.
Tinc un company molt proper que quan arriba aquesta temporada sempre em regala els seus cants; és tant matiner que sempre em desperta amb els seus refilons i moltes vegades cap a la vesprada em diu bona nit Anna, que tinguis un bon son. Refila que refilaràs i el teu cor d’amor ompliràs.
Fins i tot el meu amic Arc de Sant Martí ha volgut formar part d’aquest quadre tant diví.
Ara, un cop el llençol de la nit a cobert aquest tapís tant bonic vull que em diguis qui em fa companyia .
Què és?
Una cosa rodona com una poma que es veu des de tot arreu.
Va sempre de viatge sense maleta ni bastó,
hi ha qui es pensa que és de formatge,
hi ha qui es pensa que és de meló.
Quan és plena les bruixes surten a passejar.
Auuuu! i els llops udolen sense parar.
Les seves companyes, un ramat d’ovelles
que pasturen de nit i no duen esquelles.
I els nens li canten cançons des de ben petitons
Pero, avui també compartiré amb tu la teva mar que jo no tinc al meu costat però me la sento propera perquè si tu me la descrius jo també sento la olor de l’aigua salada i el balanceig de les onades.
“Però, si hom aconsegueix abstreure’s de l’obsessió interna i de la nosa exterior, la mar esdevé un embadaliment, una força insidiosa de penetració lenta que desfà els sentits en una deliqüescent vaguetat.”
A mi les sardines a la brasa no em fan ni fred ni calor. Ara bé, “una dona mal casada, avinent, generosa, amable”? Oi tant! No he pogut evitar de posar-me a riure, enmig d’una reunió de treball a Chicago (sí, en dissabte a la tarda…).
Anna, sabes traducir en palabras tu desbordante sensibilidad.
Gracias por tus regalos.
Ostres Antonio Gálvez,
Aquesta si que no me l’esperava! Venint de tu que ets un escriptor consumat i que hi tens els dits pelats amb això de la literatura sigui quina sigui la llengua que s’utilitza ; m’afalaga moltíssim, i m’has fet posar vermella i el meu cor va a mil.
No n’hi ha per tant, jo no tinc els coneixements de literatura com pots tenir tu, senzillament m’agrada llegir i fins fa poc he descobert que també m’encanta escriure perquè realment no ho havia fet mai, tret de quatre fulles que vaig deixar en un diari personal quan era mès jovenívola.
Jo, crec que en el fons veig que estic fent un diari paral.lel amb el del Sr. Pla -cosa que mai em podrà replicar, per això a vegades surto de text i també parlo amb vosaltres per intercanviar idees; o perquè vosaltres mateixos m’ho demaneu cosa que m’hi trobo d’allò més bé- perquè un cop acabada la lectura que m’hi deixa, senzillament escric el que en aquell moment em transmet .
Tu també ets dels que ens coneixem des de la primeria del bloc i a vegades també hem intercanviat opinions i com molt bé saps també vaig fer una entrada en el teu Diario en Red quan vaig veur que feia dies que no intervenies aquí i em vaig preocupar per la teva salut. També fa uns dies que et vaig deixar unes paraules per a tu en una de les meves intervencions.
Totes aquestes entrades i sortides entra nosaltres ho ha provocat el Mestre i ens ha fet arribar a un punt de molt bon companyerisme perquè encara que hi deixem la nostra primera impressió per la lectura del dia, tornem a passar i passar per veure els comentaris que hi anem deixant -com queda demostrat en els comentaris que queden gravats i ja no corresponen moltes vegades en el dia del dietari d’En Josep Pla.
Gràcies Antonio, però no m’afalaguis tant que els que escriuen per aquí agafaran gelos i la gran majoria que ens llegeix es pensaran que sóc la nena mimada del bloc, perquè sempre em tracteu molt bé.
Que tinguis un bon dia i també tots els altres que esteu llegint aquest bloc.