Aquesta si que no me l’esperava! Venint de tu que ets un escriptor consumat i que hi tens els dits pelats amb això de la literatura sigui quina sigui la llengua que s’utilitza ; m’afalaga moltíssim, i m’has fet posar vermella i el meu cor va a mil.

No n’hi ha per tant, jo no tinc els coneixements de literatura com pots tenir tu, senzillament m’agrada llegir i fins fa poc he descobert que també m’encanta escriure perquè realment no ho havia fet mai, tret de quatre fulles que vaig deixar en un diari personal quan era mès jovenívola.

Jo, crec que en el fons veig que estic fent un diari paral.lel amb el del Sr. Pla -cosa que mai em podrà replicar, per això a vegades surto de text i també parlo amb vosaltres per intercanviar idees; o perquè vosaltres mateixos m’ho demaneu cosa que m’hi trobo d’allò més bé- perquè un cop acabada la lectura que m’hi deixa, senzillament escric el que en aquell moment em transmet .

Tu també ets dels que ens coneixem des de la primeria del bloc i a vegades també hem intercanviat opinions i com molt bé saps també vaig fer una entrada en el teu Diario en Red quan vaig veur que feia dies que no intervenies aquí i em vaig preocupar per la teva salut. També fa uns dies que et vaig deixar unes paraules per a tu en una de les meves intervencions.

Totes aquestes entrades i sortides entra nosaltres ho ha provocat el Mestre i ens ha fet arribar a un punt de molt bon companyerisme perquè encara que hi deixem la nostra primera impressió per la lectura del dia, tornem a passar i passar per veure els comentaris que hi anem deixant -com queda demostrat en els comentaris que queden gravats i ja no corresponen moltes vegades en el dia del dietari d’En Josep Pla.

Gràcies Antonio, però no m’afalaguis tant que els que escriuen per aquí agafaran gelos i la gran majoria que ens llegeix es pensaran que sóc la nena mimada del bloc, perquè sempre em tracteu molt bé.

Que tinguis un bon dia i també tots els altres que esteu llegint aquest bloc.

Gracias por tus regalos.

Mira tu em parles del vent, de la pluja, del mar, de la platja…

Jo et parlaré de terres endins. Avui des de casa he pogut veure la posta de sol com s’amagava de mica en mica darrera les muntanyes. M’ha deixat tot un pastís de colors i les meves muntanyes s’han quedat pintades de colors rosadets i envoltades d’un farvalanet de boira molt fina que drincava al só d’un ventolí molt juganer.

Tinc un company molt proper que quan arriba aquesta temporada sempre em regala els seus cants; és tant matiner que sempre em desperta amb els seus refilons i moltes vegades cap a la vesprada em diu bona nit Anna, que tinguis un bon son. Refila que refilaràs i el teu cor d’amor ompliràs.
Fins i tot el meu amic Arc de Sant Martí ha volgut formar part d’aquest quadre tant diví.

Ara, un cop el llençol de la nit a cobert aquest tapís tant bonic vull que em diguis qui em fa companyia .

Què és?
Una cosa rodona com una poma que es veu des de tot arreu.
Va sempre de viatge sense maleta ni bastó,
hi ha qui es pensa que és de formatge,
hi ha qui es pensa que és de meló.

Quan és plena les bruixes surten a passejar.
Auuuu! i els llops udolen sense parar.
Les seves companyes, un ramat d’ovelles
que pasturen de nit i no duen esquelles.
I els nens li canten cançons des de ben petitons

Pero, avui també compartiré amb tu la teva mar que jo no tinc al meu costat però me la sento propera perquè si tu me la descrius jo també sento la olor de l’aigua salada i el balanceig de les onades.
“Però, si hom aconsegueix abstreure’s de l’obsessió interna i de la nosa exterior, la mar esdevé un embadaliment, una força insidiosa de penetració lenta que desfà els sentits en una deliqüescent vaguetat.”

Buenas noches de sábado noche.

Lean también Dietario en Red (jeje, es bromilla)