10 de novembre de 1919

Lluís Llimona, que a la penya de l’Ateneu és anomenat Titus, disposa de la simpatia general. És un xicot realment graciós, fins i tot físicament graciós, potser perquè és tan alt i una mica desairós. I és un caçador de punta, que ha anat a Tavertet (per Vic, Collsacabra) a caçar i ha regalat als components habituals de la tertúlia una llebre, diverses perdius i una quantitat de becades important. Com sempre que es produeix aquest fenomen (que no és pas rar), el doctor Rafael Dalí s’ha encarregat d’organitzar un sopar col·lectiu en el local mateix de la reunió i de fer cuinar les peces de caça ofertes. El doctor Rafael Dalí, indiscutible gourmet, pesa cent trenta quilos –mal comptats, segons Camps Margarit. És l’home més indicat per a honorar-lo amb aquesta feina.

Avui ha tingut lloc el sopar, que ha estat excel·lent. Hi han assistit vint-i-un comensals. Davant de les becades del Titus, Pompeu Fabra ha decidit de no tornar al vespre al seu domicili badaloní.

En el transcurs del sopar s’ha produït un fet insòlit. A conseqüència d’una història no gaire fresca però molt llibertina contada per Pujols, el doctor Dalí ha entrat en un procés de riallades aparatoses i continuades, que en certs moments li han arrencat les llàgrimes i a la fi li han produït un atac de singlot terriblement espasmòdic, continuat i persistent. El doctor Dalí és un ventripotent, i l’espectacle de veure els moviments del seu ventre a cada singlot que feia era realment impressionant. En un home flac i de poc pes, un atac de singlot no mou res; en un home de cent trenta quilos (mal comptats) el ventre sembla posat sota una pressió terrible. En un primer moment, el mallorquí Antoni Homar (gran amic del doctor) digué que el singlot s’havia produït a conseqüència d’una crosta de pa que l’havia ennuegat lleugerament. Així tractà de treure importància al fet. Els metges presents foren d’un altre parer: consideraven que era perillós i proposaren diversos remeis per a aturar-lo i alleugerir les molèsties de l’agradable contertulià. Amb això aparegué l’apotecari més pròxim a l’Ateneu (el de la cantonada de la Rambla i el Bonsuccés) amb una bateria de medicaments. Així almenys vaig sentir que ho deien. Jo creia al principi que el fet era insòlit, però resultà que el doctor Dalí és propens, segons Borralleras, a tenir atacs de singlot segons la manera que té de riure –quan riu, diríem, excessivament. En tot cas, altres vegades havia fet aquests exabruptes, que atès el seu ventre eren especialment fatigosos i desagradabilíssims. Així passà un cert temps i a la fi, veient que la cosa continuava, hom decidí l’evacuació. Quim Borralleras i Antoni Homar acompanyaren en un taxi el doctor Dalí al seu domicili particular –carrer del Bisbe. El sopar fou reprès amb molta més parsimònia, i, a l’hora de les postres, Alexandre Plana i Josep M. de Sagarra escriviren, com en altres ocasions semblants, considerables peces literàries de circumstàncies, naturalment en vers, destinades a elogiar la generositat de Lluís Llimona i la seva capacitat cinegètica –amb les naturals al·lusions a la mitologia de la canana i de l’escopeta, a la qualitat de la cuina i, és clar, a les referències a l’entrelligat humà dels concurrents a la penya. Plana i Sagarra demostraren una vegada més que són dos excepcionals escriptorassos. Escriuen sobre qualsevol cosa, tan llarg i substanciós com els sembla. Improvisen com una font que raja. Giren els versos amb una voluntat omnímoda. Plana pot escriure en prosa o en vers sense pràcticament cap obstacle. Sagarra, escrivint en vers, és un prodigi de fecunditat. Plana escriu potser d’una manera més esblaimada, sense tant de pintoresc i amb menys amenitat. La poesia de Sagarra, sovint tan ingènua i superficial, té sempre un gran caràcter. Plana és un home boirós; Sagarra és un home clar. Amb una ploma a la mà, el resultat és exactíssim.

El fenomen de veure escriure un home sense pràcticament respirar –s’entén, coses intel·ligibles– em desconcerta, em deixa parat, m’admira. Potser aquest fet es troba en l’origen de tota literatura possible. Constatar aquest fet en un poble –sento que diu Fabra– que ha fet tants d’esforços per no escriure és una cosa absolutament esperançadora i divertida.

No sé pas si hi ha algú que recull les poesies que s’han improvisat en els sopars de la penya. Sospito, però, que un o altre ho deu fer. ¿Potser Solé de Sojo, que de vegades ha pres part amb menys buf quantitatiu en aquests treballs tan positius? No ho sé pas. Està bé, en tot cas, que es faci. A les postres d’aquests sopars, Sagarra (sobretot) ha escrit poesies cabaloses, amb tirades de versos magnífiques i que algun dia s’editaran, perquè aquest poeta, per a la improvisació, no té avui rival possible.

.

6 Respostes a “10 de novembre de 1919”

  1. Florenci Salesas escrigué:

    L’escena de l’ennuegament del doctor Dalí és un exemple de com Pla explica una situació que fa patir molt (un ennuegament pot tenir un final tràgic, el suspense està servit) narrada amb tota mena de recursos còmics de categoria. L’efecte que produeix la barreja del suspense amb la comicitat és certament pertorbadora, profunda. És una sort que l’incident acabés bé. Així Pla es podia desfogar destacant-ne els elements més grotescos, sense remordiments. És allò que diuen els mestres del gènere:”comèdia és quan algú cau de cul a terra i s’aixeca. Si no s’aixeca deixa de ser-ho.” Tot i que jo agraeixo que algú inventés l’humor negre i les possibilitats del gènere s’eixamplessin a la segona possibilitat. Gràcies a això, com a lectors i espectadors, ja podem desofegar el sadisme que hem de reprimir en la nostra vida quotidiana amb rialles plenes de innofensiva i sana crueltat.

    Pla sembla hipnotitzat pel neguit de la ploma de Sagarra. Aquell home devia de ser tremendo.

  2. Helena Bonals escrigué:

    Sobre la capacitat d’improvisació de Sagarra, també sobre Arzalluz deia un periodista fa uns anys: “és dur, sentimental, gran improvisador, genial”. Sembla que la capacitat d’improvisar és important, doncs, en molts camps.

  3. Antoni escrigué:

    “Sagarra (sobretot) ha escrit poesies cabaloses, amb tirades de versos magnífiques i que algun dia s’editaran, perquè aquest poeta, per a la improvisació, no té avui rival possible.”

    La profecia de Pla s’ha acomplert i com ja s’ha dit repetidament en aquest bloq del QG, hi ha dues edicions d’aquests famosos versos:

    Josep M. de Sagarra. Poemes satírics. Recull, pròleg i comentaris de Lluís Permanyer. Edicions La Campana, Barcelona, 1989

    Josep M. de Sagarra. Obra completa, Poesia. Volum 3. Edició a cura de Narcís Garolera i Jordi Llavina. Edicions 3 i 4, València, 1996

    Com a mostra d’aquests Poemes satírics us copio els primers versos, magnífics, d’un dels més famosos que va fer:

    AL GRAN SAPASTRE DE LA GANA IBÈRICA

    Fa trenta anys i un mes i un dia que, estripat d’americana,
    amb un “jipi” de tres peles i unes calces de poc gruix,
    rodejat de quatre pintes i de quatre morts de gana,
    arribava a Barcelona la corpenta d’en Lerruix.

    Escrivia paraulotes amb la punta del seu llapis,
    prometia al cirabotes, al camàlic i al manyà,
    botifarres d’arquebisbes i salsitxes d’escolapis
    i altres coses deshonestes i difícils d’empassar.
    S’agitava, remugava, renegava, flastomava,
    remenava, estossegava, tavernari i marranís;
    tots els llonzes l’aplaudien i després Lerruix plegava,
    i endrapava i endrapava i endrapava en el Suís.

  4. Criteri escrigué:

    Sagarra és dels grans grans. He acabat la Ruta Blava, té una amenitat indiscutible i explica bé allò dels “paradís” dels tròpics.

    Gràcies per la referència Antoni. Ho saps tot.

  5. PERE escrigué:

    La foto no és a Santa Cristina d’Aro com sembla dir al final del text, el vagons o cotxes del tren son molt mes grans que els de qualsevol dels carrilets gironins i, particularment, del “Feliuet” que és el que tenia estació a Santa Cristina. Son, molt probablement, tipus “costa” de les línies catalanes de la MZA.

  6. Ramon Torrents escrigué:

    L’observació sobre el lloc de la foto és encertada i justa, Pere. Que l’excursió es va fer a Santa Cristina, no sembla oferir dubtes. Però la foto potser se la van fer fer a Barcelona abans de sortir, o a l’estació d’arribada, però sempre, és clar, a l’estació d’un tren de via ampla dels que dius. Ens havíem basat en la informació rebuda i, evidentment, hi sobrava el “Santa Cristina d’Aro” del final, ja suprimit. Gràcies

Fer un comentari