161
(Carta de la Nuri)
San Pedro de Macorís, 5 de febrer de 1940
Estimat Màrius:
Vet aquí que som en una illa que podria ser la de Paul et Virginie. Hi ha pailebots i goletes, hi ha illots amb cocoters i al fons un cel una mica terrós com en certs gravats antics. Les postes de sol t’agradarien; potser un japonès diria que «tenen molt de te». El país és lluminós i acolorit però gens diàfan. Som lluny, molt lluny del Mediterrani. Tot sembla de carn, tot és pesant; la música del país és monòtona, enganxosa, tenaç.
La gent és molt amable, molt bona; ens ha acollit amb els braços oberts. Les ciutats, per bé que molt petites, són ben urbanitzades; els carrers, almenys els principals, asfaltats i nets; gairebé a totes les cases hi ha bany.
Una llagosta val igual que una capsa de mistos o un timbre de correus. En canvi una lliura de llenties val com cinc llagostes. Mengem molt bé; coses substancioses i exquisides que a Europa costarien un ull de la cara —ostres, per exemple, o ous de tortuga—; però l’hotel on ho mengem sembla tret d’una pel·lícula del Far West.
Els negrets van nus pels carrers; semblen ninos. Les negretes es fan tot de petites trenes, tant com dóna de si el seu cabell curt i llanós, i s’hi posen cintetes de coloraines. La nostra petita s’hi embadaleix.
Hi ha negrets que es diuen Manelic i negretes que es diuen Nuri; ho escriuen oficialment Manelik i Noory però són ben bé els dos personatges de Terra baixa. Resulta que anys enrera una companyia de Buenos Aires vingué a representar-la i es veu que tingué tant d’èxit que aquests dos noms es van posar de moda. A la nostra petita li sembla molt natural que les negretes es diguin Nuri com ella però a en Joan i a mi, que no ens ho esperàvem, la cosa ens ha omplert de meravella i ens ha fet sentir com poques la universalitat del drama de Guimerà; vet aquí una satisfacció que no ens esperàvem i que ens ha fet mirar aquesta illa amb més simpatia encara.
Però enyorem la vella Europa, tan fina, i tots els nostres amics. Ens agradaria d’escriure-us llarg i sovint, si no fos que tenim tants problemes a resoldre…
