Berlín, 16 agost [1923]

Estimat Pere:

He rebut la teva del 9.

Estic bo i aquí hem format una penya divertida, al Romanisches Kaffee, a Charlottemburg, que és el barri jueu de Berlín. Ve en Xammar, que és formidable, el rus Tassin, antibolxevic furibund, en Vayo, dos o tres bons periodistes italians i tres professors espanyols pensionats, que són una gent que no maten moros però que és lo millor que tenen els espanyols. Xerrem molt i jo tinc una temporada molt bona. M’he imposat instantàniament i m’estimen molt.

Molt bé el que em dius de Manufactures. No et preocupis per la qüestió de la pensió. Entre tots ho arreglarem. Aquí la vida continua essent baratíssima.

Jo faig la vida del periodista. Vaig al ministeri de negocis estrangers i parlo amb tothom, del Kanziller fins al darrer secretari. A Berlín, s’hi està bé. L’alemany és dificilíssim. Jo no en sé res i ja pots veure els miracles que faig al diari. De vegades, m’espanto jo mateix de la capacitat d’adaptació i de l’intuïció que tinc de les coses. Ja pots compendre que els articles –n’he fet un foteral– no són més que quatre converses sense solta ni volta amb en Xammar. Tothom d’aquí ha dit que eren els millors que s’havien fet d’Alemanya després de la guerra i que són exactíssims. A n’en Xammar, li roda el cap.

Encara m’arriben ecos dels articles que vaig fer a «El Sol» sobre el feixisme. En Fernando de los Ríos digué al Xammar que era lo mejor que conocía del periodismo español.

Molt bé tot això del Plana i del Llimona. Saluda al Junoy i dóna-li les gràcies pel seu enyorament. Jo, ja pots compendre que no tinc pas temps d’enyorar a ningú.

Afer de l’empleo. Res, ni una paraula més. Coses del sistema nerviós de la gent.

He passat el títol del llibre a en Xammar. Ja el deu haver encarregat a la llibreria de la qual es serveix. Un dia ens ocuparem d’això de les receptes i patents.

Berlín, gran, enorme ciutat. La característica d’aquesta raça és la falta total d’intel·ligència. Ademés, són dolents i d’una duresa –sobretot els prussians– fantàstica.

Continuen les gestions per Rússia. El dia que ens trobem t’explicaré tot això amb detall perquè és molt divertit. Jo he fet proposicions a «El Sol». Amb en Xammar, estem tractant dos volums sobre Rússia amb l’Estelrich.

Adéu. Records a tots. Què feu? Ja contestaré a la Maria. Bon veraneo? Una abraçada.

JOSEP

—––––—––––—––––—––––—–––

.

Berlín, 11 setembre 1923

Estimat Pere:

Vaig rebre la teva del dia 1, que t’agraieixo. Ja que em parles d’en Plana, et diré que no sé res d’ell, que em té per contestar dues o tres cartes. Deu estar enfadat i segurament té raó. Però en Plana hauria de saber que no hi pot haver amistat sense perdonar-se mútuament moltes coses. En Plana ja és gran i hauria de tenir idees clares sobre certes coses. Però vaja, total, res. I el dia que em separi de Barcelona i de la penya, que fins avui és naturalment el meu mètode de treball, tot això serà menos que res. Negatiu i encara.

També he rebut una carta de la Rosa, que vaig contestar.

Jo estic bo. Treballo molt, però encara creia que podria treballar més. Berlín és una ciutat molt trista i lletja, però s’hi viu molt bé. És segurament la ciutat d’Europa més organitzada perquè la gent hi pugui viure. No hi ha sorolls, hi ha un cert ordre, la gent parla baix i hi ha un confort mitjà esplèndid. Llàstima que avui aquesta ciutat sigui tan cara. Jo pago ara 30 milions diaris per dormir. Al canvi d’avui són més de 4 pts. És massa.

Jo tinc ja totes les coses arreglades per marxar. Suposo que podré marxar cap allà al 20, això és quan hagi rebut els quartos de la segona remesa, setembre-octubre. La primera la vaig rebre i aquí t’incloc les excuses del director. Marxaré per Holanda, iré a Brussel·les i Bruges, i m’embarcaré a Ostende, segurament. Per la Ruhr i Colònia, el viatge és incòmode. Tinc ja una carta d’en Joan Reventós, amb un mot per la dispesa que haig d’anar a Londres. Espero també una carta de «El Sol» de Madrid, que m’ha de dir si vol articles d’Anglaterra. En Vayo i en Madariaga m’han ajudat molt per aquesta gestió. Cada vegada que tracto a en Madariaga em dóna més l’impressió de que és l’home més intel·ligent d’Espanya. Si no s’arregla lo de «El Sol» sempre tinc «El Liberal», amb 70 o 80 duros segurs. Espero, finalment, el programa de les oposicions i els apunts que m’ha d’enviar el professor Martí Jara, que ara és a Madrid.

I mira el que són les coses: per assegurar el viatge a Rússia, vaig escriure a en Marcel·lí Domingo, que ara farà un diari a Madrid, demanant-li o, millor dit, oferint-li articles de Rússia. Com que no creia amb aquesta gestió, més que res per la falta crònica de diners d’en Domingo, li vaig demanar una tonteria, 400 pts., una quantitat que servia de torna del sou gros, que esperava de Barcelona. I bé. Avui, en Domingo m’escriu encantat que accepta i que li digui a on vull els diners. De manera que, per un cantó, et falla lo necessari i, per l’altre, arriba l’inesperat. Cada dia estic més convençut de que Espanya és un país de boigs. És un país que tothom sofreix de restrenyiment (el paisatge del centre és un paisatge restrenyit), i això dóna a tothom un desequilibri evident. No hi ha cap acció motivada i tothom és el contrari del que hauria d’esser. Amb molt de sentiment meu, hauré de dir a en Domingo, que és un amic però que és un ximple en política, per exemple, que no hi ha res del proposat. Què et sembla? No és còmic?

Ja comprenc l’ànsia que tens per posar-te a treballar i tenir una idea clara de la proposició de Manufactures. Però a l’istiu tot es suspèn, a Espanya, ja se sap. De seguida que hi hagi alguna cosa, digue-m’ho, i si vols que jo faci o escrigui alguna cosa, digue-ho.

Vés-me donant detalls precisos del que et vaig demanar, referents a les oposicions (documents, preus, etc.). Quan sigui a Londres, em compraràs els llibre d’en Maura i de l’Hontoria sobre el Marroc i el llibre famós del Mariscal Lyautey. En Plana et dirà a on es poden trobar. No crec que al «Baix» trobis res dels articles. Potser lo millor seria que posessis un mot a l’Estelrich amb la llista dels articles i amb l’encàrrec de que els fes copiar per algú de la seva oficina. Tingues present, també, que la col·lecció de «La Veu» és a l’Ateneu, enquadernada. «La Publi» és a la redacció.

Molt bé el que em dius d’haver anat a veure el Dr. Dalí. És lo que havies d’haver fet des del principi: en Dalí és un home que té l’avantatge de l’experiència i, sobretot, de que creu només fins a cert punt amb la medicina. Vés-me dient com te trobes.

Tot això del noi d’en Guri és terrible. Amb quina gent es va embarcar, més d’aigua dolça! Un capellà, una noia de Girona, en Pius, en Genís, el seu germà, que és un empleat de banca completament estúpid, Mare de Déu! Crec que s’ha fet una subscripció. Hi pots contribuir en nom meu.

Aquí t’envio 5 milions de marcs, una mica més de 75 cèntims al canvi d’avui. Els hauràs comprat barato, molt més barato que el senyor Miquel, per exemple, i podràs esser 5 vegades milionari.

Adéu. Records a tots. Aff.

JOSEP

Pension Iderna

21 Geisbergstrasse

.

—––––—––––—––––—––––—–––

Berlín, 23 [setembre 1923], diumenge tarda

Estimat Pere:

Tinc la teva del 16 corrent, la qual no he contestat de seguida perquè he estat quatre dies d’aquesta setmana al llit, amb febre. Ara ja estic bé, però això d’estar malalt a l’estranger és un mal que no el desitjo a ningú, sobretot estar malalt a Alemanya, perquè aquí tot és fet a base de química i les coses no tenen cap gust ni substància. Sort que aquesta vegada he trobat un metge molt honrat i simpàtic, de religió catòlica, que m’ha cuidat amb sentiments cristians. En Xammar s’ha portat com un germà. No et podria dir el que he tingut perquè no he tingut més que el de sempre: una crisis més de depressió d’aquestes que tinc periòdicament, provocada per aquest desgast i dilapidació i tensió constant que hi ha en el meu caràcter. El que em convé seria reposar, però això és impossible. De vegades, penso amb el que he fet, veig que no he fet res i m’entra una angúnia enorme.

Estic enterat, com pots compendre, del putsch Primo i el trobo grotesc. A Espanya, passaran coses molt grosses i crec que nosaltres veurem l’independència de Catalunya. El verdader amo d’Espanya és Ab del-Krim i, després, el separatisme, que fa una por cerval els militars. Aquests sargentos vestits de general que han fet el cop volen posar un pedaç a aquestes coses, però el remei serà pitjor que el mal. Espanya es va enfonsant de mica en mica. Com que l’últim problema que sentirà el ciutadà espanyol serà el problema català, es trobaran, naturalment, dificultats, però ara ja s’hauria d’estar fent una acció diplomàtica per fer una aliança i una acció comú amb els moros. Si jo fos ric, el que faria seria convertir la meva fortuna en dòlars o lliures angleses i em posaria a l’expectativa.

T’haig de donar una notícia curiosa que és una conseqüència del putsch. «La Publicitat», ara, no pot ocupar-se de política, però com que no pot deixar de banda les coses catalanes i el mantenir el foc sagrat pensa tractar aquesta qüestió d’una manera indirecta. El director m’ha escrit fent una vaga insinuació dient que potser seria convenient que jo fes un viatge per les ciutats, capitals de comarca i viles importants de Catalunya i que, amb aquesta matèria, en fes una sèrie d’articles, no polítics sinó de visió de les coses vives. Que descobrís Catalunya, vet-ho aquí. Això en principi, a mi, em desagrada perfectament –encara que la cosa té un cantó pintoresc evident– perquè el viatjar per Catalunya deu esser molt pesat i, a més a més, com que ara ve l’hivern, molt incòmode. Per altra part, a mi em convé anar a Londres i res més. Jo li he explicat tot això al director, però en Xammar m’ha dit que potser el diari farà d’això una qüestió tancada i, llavors, no hi haurà més remei que agafar el trapau i anar a Barcelona a fer els gegants. Espero ordres telegràfiques del diari. Les coses es podrien presentar de tal manera que el dia 1 ja fos a la frontera. Aquests sargentos, sembla que han acordat no crear cap funcionari més i, per tant, les oposicions es deuran fer in illo tempore. Si això és un fet, no hi hauria res a dir. En fi, veurem com cau, tot això.

Magnífic, això que em dius del sou propina. Ets començat bé, casi casi no es pot començar millor.

En Plana m’ha escrit una carta llarga, parlant de tot, que ja he contestat.

Això d’aquí, sempre igual, esperant el desenllaç catastròfic.

Adéu. Records a tots.

JOSEP

———————————-

Berlín, 6 octubre [1923]

Estimat Pere:

He rebut la teva de l’1. Ets fet bé de suposar que encara sóc a Berlín. El mínim de temps que encara passaré aquí serà tot el mes d’octubre. La situació és fenomenal. Avui he rebut un telegrama dient que puc anar si vull a Barcelona o si vull puc anar a París a rebre ordres. És segur que m’estaré aquí encara tot aquest mes. Ja t’escriuré el que faré després. Encara no hi he pensat.

Vaig seguint el cop d’estat. Avui he rebut «La Publicitat» (número extraordinari del 20) i he vist la suspensió de tots els ajuntaments. Es pot donar al món una cosa més fantàstica que aquesta? No crec que hagi passat mai ni crec que passi mai més. El Rei, amb tot això, es juga el puesto. D’un cantó, m’agradaria veure de prop totes aquestes monstruositats i saber el que passa darrere el teló. De l’altre, tinc un despreci tan absolut per Espanya i els espanyols que em fa mal de cap de pensar que un dia o l’altre hauré de tornar a passar la frontera.

Jo estic millor, però encara vaig a cal metge de tant en tant. Ens hem fet molt amics i parlem de tot. Quina cosa, els metges alemanys, més important! A Barcelona, és corrent de sentir a dir que els metges joves es poden comparar amb els millors. Això és equivocat. No hi ha cap metge a Barcelona, ni els millors especialistes, que tinguin res que veure. Aquest home et maneja el microscopi com qui dóna corda al rellotge i et fa una preparació del que sigui amb una naturalitat imponent. Hi ha algú a Barcelona, en el ram dels metges que hi entengui res de tot això? El Dr. Müller és de Renània, ha sigut metge de l’Hamburg-Amerika Line i avui té idees polítiques molt radicals. Es quasi comunista.

Molt bé el que em dius del sou. Ara no necessito res. Tinc sis o set-centes pessetes i faig una vida que es pot dir que és una vida brillant. A Barcelona, em costaria deu duros diaris.

Avui, Fraulein Herscovitz ha anat a recollir la teva carta. Aquesta noia ha trotat totes les llibreries de Berlín a la busca dels teus llibres i no ha trobat res. Li vaig parlar del que em dius en la teva carta i està encantada. Si aquesta noia et serveix d’alguna cosa, és recomanable que cada mes o cada mes i mig li enviïs, per valors declarats, un bitllet de 25 pts. M’ha dit que ella es cuidaria de fer-te traduir les coses de l’alemany al castellà. Deu conèixer algun traductor. Si et serveix, aquesta noia et podrà esser molt útil. Aquesta noia és molt ben educada i, segons sembla, és filla d’una bona família de jueus romans establerts a Leipzig. És molt jove, té divuit anys, i en fa dos o tres que va pel món. Ha viscut molt de temps a Amsterdam i parla holandès. Ella et deurà escriure.

Ja m’imagino el temps deliciós que deu fer a Palafrugell. És el gran país, per viure bé i amb tranquil·litat. Aquí, som en ple hivern i plou cada dia. Avui feia fred.

T’envio un retrato que m’he fet pel passaport. He quedat molt malament, amb una cara d’home de 35 anys. No quedo mai bé; és impossible.

Parla’m de La Novel·la d’Ara i de com va el diari. Es manté el moviment? Es llegeix, la «Publi»? Què diu la gent dels articles?

Adéu. Records a tots. Aff.

Josep

Cartes a Pere. Edició a cura de Xavier Pla. Barcelona: Destino, 1996

––––––––––––

Un comentari a les Cartes a Pere Pla

Aquesta entrada s'ha publicat el 18-03-2011 a les 0:02 i arxivada en 1923, Catalunya, Correspondència, Europa, Família, Periodisme. Podeu seguir les respostes a aquesta entrada mitjançant el canal RSS 2.0. Podeu deixar una resposta, o fer-ne referència des de la vostra pàgina web.